OPINIÓ
Primer us confesso que estic disgustada perquè per ara no he aconseguit entrada per a anar a veure La habitación propia de la Sala Beckett.
Aquesta obra representa una conferència davant d’unes joves estudiants dramatitzant el text de Virginia Woolf amb dramatúrgia i direcció de María Ruiz i actuació de Clara Sanchis.
Però sí que he aconseguit els llibres de Winifred Holtby que us vaig anunciar quan vaig presentar-vos Vera Brittain i, malgrat que encara no n’he acabat la lectura, ja us en puc dir alguna cosa.
Winifred Holtby, periodista, novel·lista i escriptora política anglesa (1898–1935) va néixer en el si d’una pròspera família de grangers i la seva mare, Alice Winn, va ser la primera regidora al consell del comtat de l’East Riding de Yorkshire.
Aquí ja ens podem aturar perquè tenim el testimoni de la importància i de la influència de la seva mare expressat per la pròpia escriptora. Ho sento, però faig allò de començar pel final perquè aquestes paraules, que he de dir que m’emocionen, són les que dedica a la regidora Mrs. Holtby en una carta preliminar que encapçala la seva magna obra pòstuma i que porta per títol justament East Riding. Segons la traducció al castellà de Simón Santainés diu:
Por eso te dedico este libro, tal como ha salido de mi pluma, a ti, que con tanto denuedo has luchado por la felicidad humana. Reconozco los defectos, los desaliños y las limitaciones de mi novela. Permíteme señalar al menos una cosa perfecta: la deliciosa satisfacción que me produce el saberme hija de Alice Holtby.
Si seguim la seva vida cronològicament, trobem que fou educada a casa per una institutriu fins que va passar l’examen per a ingressar a Oxford. Però el 1917 va deixar els estudis perquè va preferir unir-se al Cos Auxiliar de l’Exèrcit de Dones a principis de l’any 1918, fins al final de la Primera Guerra Mundial. Quan acaba la guerra torna a estudiar a la Universitat d’Oxford, on va conèixer Vera Brittain, de qui va ser amiga durant la resta de la seva vida.
Tant ella com Vera viuen a Londres, volen ser escriptores i comparteixen casa i un convençut activisme feminista, socialista i pacifista. Va participar en la difusió de la Unió de la Societat de Nacions, va ser membre del grup feminista Six Point Group i va fer campanya pel Partit Laborista Independent i per la sindicació.
Quan es busca informació, sempre passa que una cosa porta a l’altra i ara no puc vèncer la temptació de presentar l’associació Six Point Group, bon exemple del feminisme de la igualtat, fundat per Lady Rhondda el 1921 per pressionar canvis legals al Regne Unit en sis punts: legislació contra la violència infantil, a favor de les mares vídues i de les mares solteres i la seva fillada, a favor de la igualtat de drets de tutela en el matrimoni, a favor d’igual salari per al professorat i de la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en la funció pública. Aquestes reivindicacions van evolucionar més tard en sis punts generals d’igualtat per a les dones: polítics, laborals, morals, socials, econòmics i legals.
Winifred Holtby va començar a escriure novel·les que tingueren un èxit acceptable, i va continuar la seva vocació i va publicar a més de 20 periòdics i revistes i també va conrear la poesia. En total va escriure sis novel·les, dos volums de contes, un estudi crític de Virginia Woolf i Women and a Changing Civilization (Dones i una civilització canviant, 1934), una història del feminisme escrita en un moment de transició en la lluita per l’alliberament de les dones.
El que cal destacar és que Winifred Holtby va fer el primer estudi crític de l’obra de Virginia Woolf (1932) dins d’una col·lecció que duia per títol “Escriptors moderns sobre escriptors moderns”. Quan li van fer la proposta i va poder triar, no va dubtar en fer l’agosarada opció de Virginia Woolf, autora ja de reconegut prestigi i èxit.
Winifred Holtby era conscient que ambdues tenien unes evidents diferències socials i culturals, però això li suposava una dificultat i alhora era un al·licient. A més s’afegia que Virginia Woolf era viva i continuava publicant. El repte va ser conèixer-se i sembla que va ser Virginia Woolf qui la va convidar a prendre el te perquè estava encuriosida de saber qui era la dona que escriuria la seva primera biografia. Varen poder discutir alguns capítols i el resultat, malgrat reticències, no va desagradar a Virginia Woolf.
Holtby posa una nota al principi com a captatio benevolentiae que acaba dient (segons la traducció de Carlos Manzano):
La Sra, Woolf no ha leído el manuscrito ni ha autorizado afirmación alguna de las que en él figuran. Su único ruego fue el de que tratara su obra con la sinceridad e imparcialidad aplicadas por los críticos a los escritos de los fallecidos. Si, al procurar complir con su encargo, he interpretado erróneamente su intención con demasiada frecuencia o demasiado inadecuadamente, me consuelo al saber que la autora sigue contando con los remedios de los vivos y puede defenderse.
El llibre està ben construït i els títols dels capítols ja de per si són molt suggeridors: Las ventajas de ser Viginia Stephen, La lectora poco común, La travesia, Virginia Woolf no és Jane Austen, Asomada a la ventana, El cine, La aventura justificada, Dos en un taxi, La olas…, ¿y después? Tots els apartats són interessants, per no dir modèlics. Per a mi és especialment important el primer molt discret i alhora prou explícit pel que fa als avantatges quan explica la formació de l’escriptora. També destacaria “Dos en un taxi” on fa un paral·lelisme molt pertinent entre Orlando (1928) i Una habitació pròpia (1929) afirmant que aunque diferentes en cuanto a la forma, esos dos libros son complementarios. Orlando dramatiza las teorias expuestas con mayor claridad en el ensayo, y éste aclara el significado de la alegoría. Ésa es la razón por la que parece oportuno examinarlos juntos.
Quan Winifred Holtby va tenir el diagnòstic de la malaltia que la portaria a la mort es va abocar a la seva última i més ambiciosa obra South Riding, que va ser publicada per Vera Brittain amb resistència per part de la seva mare a qui va dedicada com ja s’ha dit. És una novel.la coral de gairebé 700 pàgines i més de 150 personatges de tota edat i condició. Va rebre una bona crítica en el seu moment i amb els anys encara ha anat guanyant en consideració. Se n’ha fet pel·lícula i adaptacions per a la ràdio i la televisió. Necessito temps per a llegir-la.
Winifred Holtby va morir als 37 anys d’edat. En l’epitafi figuren les seves paraules:
God give me work till my life shall end and life till my work is done (Que Déu em doni feina fins que acabi la meva vida, i vida fins a acabar la feina).
