La passió per l’art, les noves tecnologies i el feminisme són clau en la seva trajectòria professional
Laurence Rassel (Messancy, Bèlgica, 1967) és des de ma rç de 2010 la directora de la Fundació Antoni Tàpies http://www.fundaciotapies.org .La seva relació amb l ’ entitat catalana va començar l’any 1998 amb col·laboracions externes per després, a l’octubre de 2008, ser nomenada responsable de Projectes assumint la direcció d’exposicions i activitats de la fundació.
Rassel va atendre La Independent per explicar els objectius de la renovada fundació artística després del seu tancament de dos anys per establir-hi una nova reformulació i adaptar-se a les mesures de seguretat exigides.
Quan va començar a interessar-se per l’art? No és fàcil recordar ni quan ni com començo a interessar-me per l’art, perquè crec que no hi ha cap nen o nena que no dibuixi durant els primers anys de la vida. Per a mi va ser sinònim de conèixer un món a fora del món quotidià. Sempre dibuixava i llegia. Era una nena típica del segle XX, òbviament no del segle XXI. M’agradava molt dibuixar amb colors, passejar pel camp…, però vaig tenir una tieta de Barcelona que va estudiar Belles Arts i era pintora amateur. Va anar a viure a Bèlgica quan jo tenia quatre anys i això va significar un canvi en la meva rutina. Vaig decidir interessar-me per l’art, perquè em nodria dels sabers d’altres cultures, persones, llocs. Pensava que l’espai artístic era el lloc privilegiat per fer encara experimentacions. Era una disciplina on es podia combinar la ciència, la filosofia, l’anàlisi política, etc. Era un món inclusiu, no exclusiu. El meu interès per l’art neix a partir dels llibres, ja que, per exemple, en la meva ciutat no havia un museu.Al llarg de la seva trajectòria professional, ha fet un treball d’investigació entorn del pensament i les pràctiques artístiques feministes, així com també una tasca d’anàlisi crítica sobre la propietat intel·lectual en l’àmbit de les noves tecnologies. Sí. Vaig estudiar Traducció (espanyol-anglès) i després vaig estar en una escola superior d’arts de Brussel·les. Un cop obtingut el diploma per ser professora, vaig entrar a la producció de vídeo i l’any 1997 a l’organització cultural belga Constant http://www.constantvzw.org on vaig ser-ne la directora artística. Aquí va ser on vaig interessar-me pel feminisme i les noves tecnologies. I des de Constant vaig col·laborar amb la Fundació.
Quan descobreix l’obra d’Antoni Tàpies (Barcelona, 1923)? El vaig descobrir a l’Escola de Belles Arts, a Brussel·les, durant les classes d’Història de l’Art i, sobretot, quan vaig llegir el llibre Conversations. Antoni Tàpies, de Barbara Catoir (1988). Quan vaig ser una estudiant Erasmus a València, a principis dels 90 i crec que era de les primeres promocions, vaig agafar un dia el tren des de València fins a Barcelona per visitar la ciutat i conèixer la Fundació Antoni Tàpies. Hem de considerar la Fundació com una obra més d’Antoni Tàpies. Des del primer dia s’ha concebut com un lloc d’acollida de noves idees, de pensar l’art. Per a mi, aquesta és la bellesa de la Fundació Antoni Tàpies. Fa visible altres formes artístiques, aquesta possibilitat de trobar un lloc d’experimentació em va marcar. L’entitat permet un experiment on pocs llocs permeten obrir les portes i les normes del que és una exposició. Antoni Tàpies és un artista reconegut que forma part de la història universal i que ell doni suport a les experimentacions artístiques és fantàstic. Ell vol que l’art sigui una sorpresa, un xoc per a l’espectador, no pas una cosa tranquil·la. L’any 1998, en Miquel Tàpies i Nuria Enguita em van convidar a presentar un projecte de Chris Marker, on l’ús de la tecnologia ja era important i que va ser la meva primera col·laboració amb la Fundació.
Segons vostè, com és Antoni Tàpies com a persona? És un artista. Encara cada matí, Antoni Tàpies baixa al seu estudi. Té una gran concentració i una enorme curiositat per tot allò que l’envolta. Llegeix la premsa, està al dia de tot. Li tinc una gran admiració.
Quins canvis pot trobar-se una persona que visiti avui la Fundació Tàpies? Si una persona que coneixia la Fundació abans de 2008 i la visita ara, els canvis bàsics són la llum i la circulació. Com es pot veure gràcies l’última reforma de l’edifici, hem recuperat l’estructura de l’edifici original que va ser construït per Lluís Domènech i Montaner a finals del segle XIX tot exemplificant el pas d’una arquitectura eclèctica pròpia d’aquell segle a un estil nou, el modernisme. Era l’editorial Montaner i Simon on hi van treballar personalitats com Pere Calders o Jesús Moncada. Actualment, l’estructura de l’edifici es més transparent, es pot veure la gent de l’entitat treballant a les oficines, la biblioteca, i hi ha una obertura directa al carrer. Un nou espai públic és la terrassa on hi ha El Mitjó, d’Antoni Tàpies; l’auditori és ara un lloc més flexible que es pot adaptar a un acte concret; hi ha un espai de documentació-exposició-experimentació que està encara per definir i s’inscriu dins del projecte d’Arts combinatòries, que és un projecte de digitalització i d’accessibilitat als documents que genera la pròpia Fundació a l’hora de treballar d’exisitir, de treballar. Tenim moltes activitats familiars, escolars. Col·laborem amb altres institucions i entitats de tot el món.
Les noves tecnologies poden canviar el model cultural i artístic? El que passa és que ara tothom pot produir amb un mòbil o amb un ordinador connectat a Internet. Hi ha diferència entre l’ús i la creació. S’ha d’animar a la interacció crítica de la producció i de la creació. No només ens hem de fixar en l’ús i el consum, sinó en les eines de producció i de reflexió. Penso que és important mantenir les relacions humanes directes, el contacte físic, a més a més de fer un bon ús de les tecnologies, les quals són immediates. Jo sóc optimista a l’hora de veure quina experiència artística poden aportar les tecnologies en un museu o en la nostra Fundació. El problema és que, a vegades, la gent vol que el museu li ofereixi un espectacle, i aquesta no és la funció de l’entitat. El luxe total és el silenci, la contemplació, el temps, l’experimentació, el risc.
La Fundació que vostè dirigeix té 20 anys de vida. Com preveu que serà l’entitat d’aquí uns anys? Serà una fundació encara més radical, més arriscada, més experimentadora.
QÜESTIONARI:
. Quin és el moment més emocionant de la seva feina? És quan es concep per primera vegada un projecte, la primera idea
. I el moment més difícil? La trobada entre la primera idea i la realitat econòmica
. A casa seva hi té obres artístiques d’Antoni Tàpies? Sí
. La meva artista preferida (viva o morta) és: Emma Goldman
. El meu artista preferit (viu o mort) és: Alfred Hitchcock
. Dos museus internacionals a visitar: Brooklyn Museum (Nova York) i Museu Frederic Marès (Barcelona)
. Dues pàgines web imprescindibles: http://www.ubu.com i http://www.genderartnet.eu/emerge/
. Defineixi art contemporani: és fer visible el procés i el context de relació i producció de l’art i del ser al món
