OPINIÓ
En primer lloc he de reconèixer que la meva cultura cinèfila és molt, però que molt limitada i per descomptat en aquest article no pretenc donar lliçons d’aquesta matèria a ningú, ja que parteixo de la meva incultura en el setè art.
Però hi ha matèries que, segons sembla, no escapen a algunes actituds ni en l’art, o almenys en aquest setè art. I m’explico: Fa uns dies una companya, Júlia López, em va fer arribar a través del correu electrònic un enllaç que més avall reprodueixo sobre un tema una mica escabrós i delicat.
Segons sembla recentment, Bernardo Bertolucci, el famós i oscaritzat director de cinema italià ha explicat com es va rodar realment l’escena de la mantega a la pel·lícula “L’últim tango a París”. Ha esperat més de quaranta anys per fer-ho i que Maria Schneider, la protagonista hagi mort .
Doncs bé, segons les seves pròpies paraules “La idea se’ns va acudir amb Brando mentre estàvem esmorzant. En un moment, ell va començar a untar una baguette amb mantega, i de sobte ens vam mirar còmplices”, ha assenyalat el director afegint que “Vam decidir no dir-li res a Maria per obtenir una reacció més realista, no d’actriu sinó de dona jove. En el moment en que plora, crida i se sent ferida, en veritat ja estava dolguda pel fet que se li havia ocultat com seria l’escena en que el seu personatge era sodomitzat, i la veritat és que haver-se sentit d’aquesta manera va ser útil a la pel•lícula”.
O el que és el mateix decidir ser còmplices en una agressió sexual en directe i amb finalitats clarament comercials, sense ni tan sols plantejar-se la opinió de la Co-protagonista de la pel·lícula. Em sembla senzillament menyspreable.
Han passat més de quaranta anys de l’estrena d’aquella pel·lícula i, no passa res perquè es confessi la violació d’una dona jove per part d’un actor i del director de la pel•lícula?.
No va ser una escena pactada. Va ser una agressió sexual i, continua sense passar res, tot i la confessió d’un dels còmplices?
I em pregunto, en quantes pel·lícules on la violència que s’exerceix contra les dones sembla estar pactada en el guió no ho serà ?, Quantes de les escenes d’agressions sexuals o violacions que ens ha ofert el cinema no hauran estat reals i la ciutadania, el públic en general no ens n’haurem assabentat? És que em sembla terrible …
I em faig aquestes preguntes, perquè no ha estat l’única ocasió en què la dona protagonista ha estat víctima d’aquestes reprovables pràctiques.
Pel que sembla la protagonista femenina del film “L’Amant” , dirigit per Jean-Jacques Annaud i basat en la novel·la de Marguerite Duras, també la varen “conduir” perquè les escenes de sexe fossin reals i no interpretades per donar un major credibilitat i publicitat a la pel·lícula. Aquesta actriu anomenada Jane March, igual que Maria Schneider, mai més es van mostrar nues en les seves pel·licules ja que les van fer sentir culpables d’aquelles escenes, la qual cosa ja és el súmmum.
De petita, quan plorava veient alguna pel·lícula (encara em segueix passant de vegades) la meva mare venia i em deia allò de “Filla, al cinema tot és mentida, tot ficció ¡, quan s’acaben els llums tot torna a la normalitat. I mira com la persona que creus morta no ho està, observa com segueix respirant a pesar que li han disparat. Perquè ho han fet amb bales de broma” . Aquella visió pragmàtica de la meva mare respecte de les pelis, em va tranquil·litzar durant anys i, encara que mai he pogut veure una escena de violacions, sempre volia pensar que eren ficció, que era part del guió, que tot estava pactat i que tothom estava d’acord per a protagonitzar els seus papers, prèviament acceptats, fins i tot en les seves modificacions.
I ara, això em porta a plantejar-me si aquest tipus de personatges llorejats com Brando o Bertolucci han estat capaços de perpetrar aquesta agressió sexual sobre una pel·lícula per augmentar el seu realisme (i les seves butxaques que tot s’ha de dir), Què no hauran fet amb els cossos de dones actrius, alguns altres directors per promocionar seves pel·lícules i omplir-les de “realisme”?. El dubte és atroç. Perquè ara ja no em val és discurs de la meva mare que tot era mentida. Ara ja veig que no tot ho és.
Però a més i el més sagnant del tema és com es tracta de personatges de renom mundial i malgrat haver passat més de quaranta anys, el tema es continua tractant com una cosa “anecdòtica” i segueix sense passar res.
També hem de recordar el cas de Roman Polansky qui va mantenir relacions amb una menor de nom Samantha Gailey (posteriorment Samantha Geimer) i que malgrat haver-ho reconegut el 1977, no va ser fins al 2009 que va poder ser extradit als EUA per complir amb la justícia d’aquell país. Però a més l’actriu Charlotte Lewis que va protagonitzar el film “Pirates” (1986) també acusa Polansky d’haver abusat d’ella quan en aquell moment tenia 16 anys.
I aquests són alguns exemples de grans i llorejats directors de fama mundial que han abusat de la seva posició per intimidar, agredir i utilitzar els cossos de les dones com si de mercaderia es tractés amb l’únic fí de promocionar el seu treball i, en definitiva, guanyar diners.
Però, pel que sembla les paraules de les dones agredides segueixen sense tenir importància perquè els neons dels noms d’aquests “grans i importants directors” oculten aquestes veritats que elles proclamen. I són veus que els acusen d’agressions sexuals, físiques, psicològiques i fins i tot, de no haver tingut en compte les seves opinions sobre els guions i escenes a rodar. Però a ells, res sembla preocupar-los ni perturbar-los.
Amb això fan gala d’un menyspreu absolut tant pels drets humans de les dones en general i de les actrius en particular, a les quals no tenen cap empatx a utilitzar com a elements necessaris per als seus fins, despullant no només de les seves vestidures sinó també de la seva dignitat i dels seus drets com a persones.
A aquests els anem coneixent i, per descomptat des de la meva posició de consumidora de cinema, procuraré no tornar a veure cap de les pel·lícules d’aquests monstres que no han dubtat a trepitjar els drets humans de les dones en benefici propi.
Fins aquí podíem arribar! Si per a ells no tenim drets, per a mi, no tenen dignitat ni treball que valgui.
