Xavier Puigdollers, director general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, entrevistat per La Independent afirma: “La diversitat religiosa és un repte. La presència de les religions minoritàries a Catalunya s’ha incrementat notablement arran del fenomen migratori. Però en la vivència de cada confessió l’administració no hi ha d’entrar. El que ha de garantir l’administració és que les confessions tinguin la possibilitat de practicar i desenvolupar-se”.
{youtube width=”300″ height=”240″}XBbGFPL-Coc{/youtube}
Aquests dies la pràctica religiosa ha estat de portada perquè el govern de la Generalitat ha aprovat la reforma de la Llei de culte, que elimina l’obligació dels ajuntaments de reservar sòl per a la construcció de centres religiosos a partir de 2019. D’altra banda, parlar de religions i creences sempre està d’actualitat per la seva rellevància en la vida de les persones i especialment en la de les dones, ja que en la majoria de les religions hi traspua la ideologia patriarcal i en algunes ho fa amb tota la seva contundència.
Aquesta àrea específica del Govern sobre els Afers Religiosos, creada durant la darrera legislatura de Jordi Pujol, es l’única en tot l’Estat Espanyol i Xavier Puigdollers – que ha presidit la Comissió de Benestar Social d’UDC i fou Director General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat- ha impulsat el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa. Aquest advocat de professió -també professor de dret civil a la Universitat Abat Oliba- sempre ha estat molt vinculat a entitats socials. Ens rep en el seu despatx on al poc temps de iniciar l’entrevista comprovem la seva capacitat de diàleg i el seu saber escoltar.
Parlem del Consell Assessor… quantes religions “tenim” en aquest moment ?
Un pensa que n’hi ha tres o quatre de grans… i després resulta que n’hi ha més, no tan conegudes, i dins de cada confessió hi ha moltes famílies i moltes sensibilitats. El diàleg i el contacte dins de la confessió, amb unes es fa d’una manera i amb altres d’una altra perquè no hi ha una representació única. Amb el Consell Assessor es va voler recollir la gran varietat de sensibilitats religioses i disciplines acadèmiques per poder reflexionar amb llibertat.
Què es el que buscaven? Quin era l’objectiu?
No es buscava un interlocutor de les confessions religioses per poder parlar sinó un organisme que pogués reflexionar. Per això no es varen integrar dins d’aquest consell representants oficials de les confessions (amb els quals ja tenim altres espais per tractar els temes del dia a dia) sinó que es volia un espai de persones molt sensibilitzades i amb grans coneixements, perquè es poguessin plantejar i oferir assessorament respecte a tot un seguit de qüestions des del coneixement de la diversitat religiosa existent a Catalunya.
I les decisions….
Les decisions, evidentment, les prendrà el govern, i el contacte directe, concret, amb cada religió es tindrà amb la representació oficial i formal de la religió. Es tracta d’espais diferents.
En totes les confessions hi ha associacions de dones, moltes d’elles molt actives. Per exemple, en la catòlica destaquen el Col·lectiu de Dones en l’Església i Som Església. També s’han fet Jornades de Dona i Islam. Amb quines associacions o col·lectius de dones es relacionen? Algunes d’aquestes dones formen part del Consell Assessor?
Efectivament, l’associacionisme femení en l’àmbit religiós és molt actiu. A més de les congregacions religioses femenines en l’àmbit catòlic, les dones protestants solen agrupar-se en un ministeri de dones en la majoria d’esglésies. En relació a l’islam, el Consell islàmic disposa d’una comissió específica que ha celebrat alguns congressos. I en d’altres religions més minoritàries, com els bahá’ís, el progrés de la dona fins i tot és un precepte.
Quina és la seva valoració sobre les aportacions que han realitzat aquestes associacions de dones.?
El govern veu amb molt bons ulls aquesta realitat, tant per la promoció de la dona que significa, com pel fet de mostrar la vitalitat de les religions. La Direcció General d’Afers Religiosos dóna suport a moltes iniciatives confessionals que fomenten els drets de les dones o que promouen associacions de dones.
Membres de la Generalitat han manifestat “després de les eleccions regularem el burca”… M’agradaria que ens parlés una mica d’això.
Aquests són temes que surten i que algun dia, ja que han sortit, se n’haurà de parlar. La qüestió del burca no és un tema religiós i, per tant, no ho enfocaria des d’aquí. És un tema més de seguretat pública, de saber qui hi ha sota el burca, si algú s’hi amaga. Penso que és un tema dels que cal tractar amb calma i tranquil·litat.
El burca és un vel integral, però després hi ha el hijab… que no és integral, es veu tota la cara… Què en pensa vostè de la utilització del hijab?
El vel, genèricament, pot tenir una importància, un significat religiós. Però també molta gent quan arriba l’estiu porta un mocador en el cap per protegir-se de la calor, o a l’hivern per protegir-se del fred… o bé per coqueteria, sense cap significat religiós, i no perquè siguin dones practicants de l’Islam…Socialment el vel pot representar una cosa o una altra en diferents moments de la història, de cada poble i de cada civilització. Crec que també entre les musulmanes es pot viure el gust pel vel des de molts sentits. En aquest aspecte també s’ha d’anar amb molta cura per no ferir sensibilitats de persones que en un moment determinat se’l posen o se’l lleven, o el porten més o menys tancat…aquí pot haver-hi sensibilitats diverses.
Pensa que tot això anirà evolucionant?
Possiblement. No és el mateix aquí en la nostra societat, amb una sèrie de valors, amb una sèrie de cultures, que els que vénen de fora i tenen un xoc respecte al seu país. Hem de permetre que es vagin integrant, que vagin evolucionant…
Hem de confiar en la llibertat de la persona, en el sentit comú, i que les coses s’han de fer segons la realitat social. Tot el que pugui representar anar en contra de la llibertat de la persona seria greu, cal evitar-ho. Evitar que algú es vegi obligat a portar una peça que no vulgui portar o que sigui una forma de repressió de la persona. I cal evitar també que no tingui la llibertat de portar la peça que desitgi. S’anirà estudiant, a poc a poc, però crec que és bo fer-ho amb tranquil·litat, amb reflexió, amb pau, més que un debat a porta oberta, que al final ens despisti a tots.
I quina és la seva opinió sobre el paper de la dona musulmana?
Jo els dic: participeu activament també en la societat, en la vida social en les entitats del barri, amb el veïnatge, a l’escala, a la biblioteca, a l’entitat cultural, esportiva, com fa, en general, la dona en aquest país. Que evitin tancar-se i que participin plenament en la vida social.
Tinc entès que a Catalunya viuen més de 300.000 persones de religió musulmana, i això comporta assumir temes delicats com ara l’autorització de creació de mesquites. Parlem de les mesquites. On són les mesquites? On es volen fer?
De vegades la premsa fa comentaris, surten notícies que no responen a la realitat. Més que mesquites podríem parlar d’oratoris. N’hi ha molts, més grans o més petits. Es tracta del lloc de pregària, de trobada i els musulmans els han de fer a prop d’on viuen. Van sorgint segons les necessitats…
I a Barcelona, hi haurà una gran mesquita?
Potser sí, és possible, quan socialment sigui el moment, quan hi hagi la necessitat, el lloc adequat, les possibilitats econòmiques de fer-ho… però no és ara el tema que es planteja. En cada població, tenen una festa que ja comença a ser tradicional: el dia de portes obertes obren els seus oratoris perquè qui vulgui pugui entrar-hi…I aquest any, em van convidar i hi vaig assistir, vaig participar a l’acte formal, a Vallcarca, on van inaugurar un nou oratori.. Per què ho van fer? Perquè ja hi havia un nombre suficient de població interessada. Jo crec que és bo que les coses vagin avançant gradualment, segons les necessitats. I si ho fem així, en el moment social adequat, amb pau i tranquil·litat, amb suficient diàleg, serà més fàcil.
És a dir, en principi estan oberts a escoltar totes aquestes peticions….
Les hem d’escoltar. Una de les nostres funcions és escoltar. A partir d’aquí, s’avançarà, repeteixo, amb la pau i tranquil·litat que tot això necessita.
