Per Laura Tortosa Cámara*
Una de les últimes activitats voluntàries proposades a classe d’Història d’Espanya, en relació amb el tema del tardo franquisme i la Transició, va consistir a visionar diversos documentals i llegir una entrevista a Maruja Ruiz Martos per, a partir de tot això, juntament amb el poc que havíem pogut tractar a classe sobre aquest període del final del franquisme i l’inici del període de transició, anar cap a una reflexió pròpia i personal.
Els documentals proposats eren el titulat “Mujeres en lucha”, realitzat per la televisió sueca el 1976, i “Para mi y para todas mis compañeras”. (Podeu veure el documental aquí)
La lectura, com he dit, es tractava d’una entrevista a una d’aquelles dones lluitadores i revolucionàries que apareixen als documentals: Maruja Ruiz Martos, una granadina nascuda a Gaudix durant la guerra que amb pocs anys va haver d’emigrar a Catalunya, on resideix fins avui i on es va implicar i continua implicada en múltiples moviments socials, veïnals, obrers i feministes per reclamar condicions dignes per a la classe treballadora, enfrontant-se a la dictadura i les seves forces de repressió als anys 70. (Podeu llegir l’entrevista a Mundo obrero).
Amb aquests documents, juntament amb la consulta sobre aquest període al nostre entorn més proper (pares i mares, avis i àvies, oncles i ties, etc.) podríem fer-nos una idea del que van ser els moviments veïnals i obrers liderats per dones, les grans oblidades i silenciades sempre de la Història, que al final del franquisme van exigir canvis lluitant des dels carrers, els barris, les fàbriques i fins i tot les parròquies, gràcies als anomenats “capellans rojos”.
Les primeres frases del primer dels documentals és demolidor: “Sota el feixisme no es pot parlar d’alliberament de ningú, però encara menys d’alliberament de la dona perquè el feixisme és la negació més absoluta, reduint-la al seu ésser biològic en exclusiva. Això per mi és el significat del feixisme per a la dona”. I això no ho diu cap polític o persona amb formació acadèmica, ho diu Dulcinea Bellido Carvajal, una de les dones protagonistes d’aquest documental que es van enfrontar amb decisió i valentia tant al franquisme a la seva última època com al masclisme.
Després d’escoltar els testimonis crus de les moltes protagonistes d’aquest documental, m’adono de l’important i commovedor paper que van tenir les dones a les vagues i resistències obreres i veïnals dels darrers anys de la dictadura. Durant el documental no he pogut evitar sentir una barreja de ràbia i admiració. M’ha estat impossible mirar els ulls d’aquestes dones, la gran majoria mestresses de casa a més de treballadores i convertides en activistes per necessitat, per dignitat, per gana, i no sentir que m’estan parlant a mi, pregant-me que no oblidem, que no les oblidem.
M’ha quedat clar que elles no buscaven convertir-se en heroïnes, sinó que es veien obligades a respondre davant l’abandonament dels seus marits a la presó, davant l’explotació laboral, davant la discriminació social, davant la repressió de la policia i davant el silenci d’una societat que encara no reconeixia les seves veus com a actrius principals.
Però enmig de tot això, elles van construir sororitat i solidaritat en la lluita col·lectiva. Elles es van enfrontar a una dictadura i al masclisme sense més armes que el valor, el cos i la força que els donava l’amor pels seus i la seva pròpia dignitat.
Actualment aquest llegat continua sent una gran lliçó per a totes nosaltres. I no només perquè ens recorda que els drets humans han estat conquerits amb sacrifici i amb cops (rebuts, és clar), sinó perquè ens obliga a preguntar-nos què fem amb aquesta memòria: l’honorem? L’oblidem?
Conèixer-les a elles i el paper que van dur a terme en aquell període tan complicat i perillós, sobretot per a les dones, ha estat descobrir i acceptar una herència que el sistema educatiu no ens permet conèixer en els anys que passem estudiant, ja que tan sols de refiló aconseguim arribar a la Transició en 2n de batxillerat, passant per sobre i obviant aquests moviments tan crucials com son i amb un important paper i protagonisme femení. Si no sabem que abans de nosaltres ja hi va haver qui es va organitzar, va lluitar i va aconseguir coses, com ho podrem fer nosaltres i aprendre’n? Potser aquest és l’objectiu…
És per això que considero que aquelles lluites obreres, veïnals i parroquials, liderades, organitzades i sostingudes per dones, són la nostra herència que, per ser honesta, encara ens compromet, o ens hauria de comprometre.
* Laura Tortosa Cambra és alumna de 2n de Batxillerat a l’IES Montes Orientales d’Iznalloz (Granada).
Aquest article fou publicat el 10 de juliol a En classe. Ideal.es
