fotografia @ recomana.cat
Les bàrbares, l’obra de teatre de Lucía Carballal (Madrid, 1984), sacseja i interpel·la amb humor i amb una gran riquesa del text. Interpretada magistralment per tres actrius que donen veu a un relat ple d’ironia, tendresa i veritats incòmodes.
A través dels seus personatges, l’obra que es representa al Teatre Borràs, ens convida a reflexionar sobre la maternitat, les expectatives socials i les renúncies que sovint acompanyen al rol de les dones i que es qüestionen a mesura que passen els anys.
María Pujalte, Cristina Plazas i Francesca Piñón, sota la direcció de David Selvas, aporten una mirada única, unes veus carregades de desig i contradicció, també amb rebel.lia, així com una veritat que despulla les pors i els anhels més profunds de les mares d’avui.
Juntes, construeixen un diàleg que ressona més enllà de l’escenari, fent-nos qüestionar què implica realment ser mare i fins a quin punt les dones poden – o no – decidir sobre les seves pròpies vides sense sentir-se jutjades. La peça ens submergeix en un diàleg intens i ple d’ironia sobre la maternitat, les renúncies i els reptes que comporta. Però més enllà d’això, és una reivindicació de la complicitat femenina, d’aquell espai on les paraules esdevenen refugi i on les vivències compartides uneixen per sempre.
Quina visió tens de tu mateixa?, les tres actrius i una cantant al fons del escenari, et responen, sobre la seva relació amb la feina, la maternitat o el feminisme. Amb un text punyent i interpretacions carregades de matisos, l’obra ens recorda que, enmig de les pressions socials i personals, l’amistat és aquell vincle que ens sosté, ens confronta i ens salva. Un retrat honest i emotiu que fa riure, pensar i, sobretot, sentir.
L’argument de l’obra es el següent: “tres amigues des de l´escola que han passat la frontera dels 60 es reuneixen una cap de setmana a un hotel, irònicament nomenat Joventut. Susi es una dona acomodada de bona família, que està casada amb un pianista i té dos fills, si bé sempre a anat a la seva sense tenir cura directament dels fills. Carmen es una dona empoderada, brillant arquitecte, que sempre ha prioritzat la seva vida professional, viu sense parella i sense fills. Encarna, que es qui va acompanyar a la jove Barbara fins els darrers moments i qui convoca la trobada, manté una vida convencional i es dedica a cuidar als fills i filles i exercir d’àvia.
Lucía Carballal (Madrid, 1984), es dramaturga, directora teatral i guionista. Llicenciada a l´Institut del Teatre el 2008. Entre les seves obres més destacades hi ha: La Fortaleza (Teatro de la Comédia) i Los pálidos (Centro Dramático Nacional, que li va valer el premi A.D.E-Asociación de Directors de Escena, a Millor directora emergent i ser finalista dels premis Max, TimeOut i Godot), La resistència (2020), Una vida americana, Las temporales i Mejor historia que la nuestra. També es co-autora de la premiada A España no la va a conocer ni la madre que la parió. Actualment està treballant en la seva nova obra, Los nuestros, que s´estrenarà al Centro Dramático Nacional.
Per saber-ne més, a la web www.recomana.cat. L’obra es representa fins al 9 de març.
