Dolors Marín, dedicant el libre a Antonina Rodrigo i a Montse F. Garrido. Fotografia @ Mª Luján Piatti
El passat 20 de març a la llibreria La Central del carrer Mallorca de Barcelona, es va presentar el sisè llibre de la Doctora en Història contemporània i prestigiosa escriptora Dolors Marín: “Espiritistes i lliurepensadores”.
En una sala a vessar, va esmicolar el llibre de forma superba i sense ajudar-se ni d’una simple nota, el Catedràtic d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, Dr. Ignasi Terradas Saborit.
La targeta, convidant a la presentació del llibre, es resumia així: “A principis del segle XX hi hagueren uns canvis socials a causa de la industrialització i de les inquietuds culturals i polítiques. És una època d’obrerisme i construcció de la ciutat de Barcelona. Un grup de dones oblidades per la història, amb una presència real i forta en la construcció d’una societat nova, van trencar estereotips, van aconseguir capacitació i reconeixement intel·lectual. També van lluitar per la seva independència econòmica i laboral. Van portar a Barcelona l’espiritisme que es practicava a Europa, com a confrontació al sistema, forma d’espiritualitat radical contra l’ordre social de l’església catòlica i envers el lliure pensament”.
El Dr. Terradas Saborit va explicar que aquestes dones es manifestaven i escrivien contra l’Esglèsia i no batejaven le seves criatures. Es va tractar d’un moviment social i intel·lectual, en confrontació amb la societat de l’època. Es donen una interacció d’idees amb polítiques concretes, reals. Transmeten el geni de la dona, amb idees originals per les quals pensen i com s’enfronten a la societat. Són dones que practiquen la llibertat de pensament lligat a l’espiritisme, en una època en què és molt difícil lliurar-se de les ideologies hegemòniques. Seria pretensiós creure que tenen absoluta llibertat, perquè es tracta d’un discurs religiós molt potent de tota la vida. Elles tenen idees noves presentades a través del llenguatge religiós.
El contingut espiritista representa allò anticlerical, que al seu torn representa el poder, en oposició a un tipus de religió allunyada dels vincles humans. Segons les espiritistes, la religió propera no necessita d’intermediaris ni jerarquies. La religió catòlica oprimeix la dona i l’exclou i discrimina, legitimant el patiment: es tracta de poder, disciplina, càstig. Per tot això reaccionen aquestes dones. No prospera l’ateisme, sinó que parlen d’universos metafísics, com passa en la maçoneria, on hi ha un llenguatge après de manera massiva (pors, desitjos i esperances). Es basa en elements científics: astrofísica i psicologia. L’espiritisme és més secular i laic i com s’ha dit, no té jerarquia, excepte l’obediència per una qüestió de carisma. No té el fanatisme ni l’integrisme que condiciona la dona en un missatge misogin de l’església catòlica. L’espiritisme és igualitari.
No és només la lluita contra l’Esglèsia, contra la seva jerarquia, busquen la llibertat de pensament i també una consciència social, psicològica i política. Hi ha un culte a gaudir, una reivindicació de l’humanisme, en solidaritat amb les idees anarquistes. I també consciència feminista.
Es van enfrontar amb no pocs obstacles, com l’estament militar; passen per tribunals, pateixen terribles condicions en presons, amb greus penes per lluitar contra les condicions de treball. En definitiva lluiten pels oprimits i perseguits.
A elles se’ls deu la primera organització feminista denominada “la Progresiva Femenina”, defensen donar instrucció a la dona i obrir escoles per a elles.
Actuen públicament, contra el pensament únic.
Les espiritistes van demostrar gran valentia, van ser molt progressistes, algunes són mèdiums. En ocasions escriuen en català i intentar visibilitzar les dones i passar a la història. Redacten, publiquen i difonen revistes i es cartegen amb dones de tot el món, especialment les de les colònies espanyoles. Els homes propers a elles volien solament formar bons republicans i que elles toquin el piano, la qual cosa entra en contradicció amb les espiritistes que busquen anar més enllà en les seves reivindicacions i lluita. A Espanya va haver-hi fins a 25 capçaleres espiritistes. Van ser un suport per als presos de Montjuic (Angeles Lopez de Ayala i Teresa Claramunt), però en arribar a Madrid no les van deixar parlar ni entrar en un acte de suport a aquests presos, pel fet de ser dones.
En resum, es tracta d’un llibre interessant on es desvetlla el menyspreament a un altre gran grup de dones que van lluitar pel progrés i contra l’opressió i el dogmatisme de la religió que predicava la jerarquia de l’església catòlica i contra les condicions de treball. És una aproximació realista i divulgadora sobre la condició de la dona i la lluita feminista, amb una dinàmica narrativa molt àgil.
L’autora i l’obra
Dolors Marín va néixer a L´Hospitalet de Llobregat, el 1.957. És molt coneguda com a investigadora de l’anarquisme en l’estat espanyol, divulgadora científica, col·laboradora de la Gavilla Verde de Cuenca i membre de la Marxa del Maqui a Catalunya, entre altres coses. Ha treballat per a diversos mitjans audiovisuals i ha realitzat treballs a la Universitat de la Sorbona (París). Ha preparat la ruta de Quico Sabater de Barcelona (2010) i pertany a l’equip de redacció del Diccionari biogràfic de la dona. Actualment treballa com a professora a Palma de Mallorca.
Abans d’aquest llibre n’ha publicat cinc més: Clandestins: el Maqui contra el franquisme, 1.934-1975 (2.002); Ministres anarquistes: La CNT al govern de la II República, 1.931-1939 (2005); La Setmana Tràgica (2.009); Anarquistes: Un segle de moviment llibertari a Espanya (2.010); i Anarquisme (2014).
