Per al 2019 el premi Nobel d’Economia, generalment assignat a gent gran economista nord-americana, que elabora complexos sistemes macroeconòmics, ha estat assignat per primera vegada a una dona francesa de 46 anys, Esther Duflo, que busca les respostes a grans problemes fent preguntes petites i pragmàtiques.
El gran problema que ocupa la professora d’economia del MIT Esther Duflo, cofundadora del Laboratori d’investigació JPAL, és ni més ni menys que la pobresa al món. Un tema que suscita grans preguntes del tipus: Per què la majoria dels països d’Àfrica, el continent que més ha rebut donacions i ajudes, segueix en condicions econòmiques lamentables?; Per què segueixen morint de malària 900.000 persones a l’any?
A aquest tipus de preguntes se sol respondre amb generalitats, com la corrupció dels governs, el baix nivell d’instrucció de la població, etc. Per cert, entre qui s’ocupa del tema hi ha un consens general sobre la necessitat d’ampliar l’educació, reforçar el lideratge femení, abatre la malària o la Sida, ampliar la cobertura de vacunació de la infantesa, millorar les renda de la població pobra, com explicà Duflo en una conferència TED talk.
No obstant això, evidentment, no hi ha prou reflexió sobre l’eficàcia de les estratègies usades. La proposta de Duflo i col·legues del Laboratori, Abhijit Banherjee i Michael Kremer, (amb qui comparteix el premi Nobel) és de fer servir més pragmatisme, anar al camp i investigar amb el mètode de l’experimentació controlada aleatòria, (la mateixa que s’usa per als fàrmacs), quina millor resposta podria haver-hi al problema.
S’experimenta una certa estratègia en uns quants llocs seleccionats a l’atzar, una altra estratègia en altres llocs, cap estratègia en un tercer lloc. Els resultats parlen per si sols. Es pot descobrir per exemple que hi ha tan baixa cobertura de vacunació entre la infantesa d’un districte de Rajastan a l’Índia, pel funcionament discontinu dels centres de salut, llavors es comprova com a bona solució el fixar un dia a el mes per a la vacunació, implementar un campament i donar un incentiu alimentari a les mares.
Un altre tema molt important a l’Índia és com ampliar el lideratge femení. Els experiments realitzats per JPAL han demostrat que és inútil comunicar per escrit a la població que les dones són tan bones per governar com els homes, sinó que cal comparar els resultats del govern de les dones en certs pobles, i els resultats assolits pels homes. Es comprova que en els primers ha augmentat l’índex de graduació en les noies, i disminueixen les diferències d’oportunitats per a nois i noies. És important que la població pugui descobrir-ho amb els seus ulls.
Un altre tema crucial en tots els països, més encara en els pobres, és com ampliar i millorar la qualitat de l’educació. Els experiments de JPAL realitzats a l’Índia han verificat que sí, que és bo disminuir la dimensió de les classes, millorar la infraestructura escolar etc., però sobretot és important utilitzar una pedagogia activa i inclusiva, que prevegi l’ús de l’idioma local. Per això en molts països els pobles nadius tracten de difondre l’Educació Intercultural Bilingüe, (EBI) en comptes de difondre manuals en l’idioma anglès (el tercer més usat a l’Índia) i la visió cultural dels ex colonitzadors, com es fa en el país.
Pel que fa a altres qüestions àlgides, com si val la pena o no difondre una renda bàsica universal per contrastar la pobresa, els experiments del JPAL contradiuen un prejudici molt difós, segons el qual qui la rep és induït o induïda la mandra, esperant les cistelles del cel assegut o asseguda en el seu divan. En canvi demostren que si ajudes a les persones a sortir del parany de la pobresa, li dones la capacitat d’actuar soles.
Sobretot en els països fràgils o en conflicte, afirma Duflo, una part de les ajudes hauria de ser assignada als pobres. Als països rics, el subsidi hauria d’anar a les persones desfavorides, per ajudar-les a sortir de la sotragada, impedir que acabin al carrer, o cercar amb menys estrès millors oportunitats. (És el cas de la ciutat californiana de Stockton, de 300.000 habitants, on qui té una renda inferior a la mitjana, i pot perdre la seva casa per un deute de 300 dòlars, rep una ajuda pública de 500 dòlars mensuals).
Molts temes, molta feina. Ara el Laboratori JPAL, del que Duflo en va ser cofundadora fa quinze anys i és actualment directora, en té un staff de 200 persones a l’Índia, i més seus a altres països. El seu treball ha tingut reconeixements internacionals (un d’ells el premi Princesa d’Astúries de l’any 2015), i ha estat considerada per la revista Time el 2011 com una de les 100 persones més influents del món.
Recentment amb el seu marit i col·lega Abhijit Banherjee ha divulgat la seva experiència en el llibre “Repensar la pobresa: un gir radical en la lluita contra la desigualtat global.
És cert, el problema de la pobresa segueix immens, afirma Duflo en una entrevista, però, al menys, hi ha més claredat sobre com enfrontar-ho.
