Georgette Gagnon, Directora de l´United Nations Assistance Mission in Afghanistan UNAMA Human Rights, va assenyalar en una roda de premsa, dissabte passat 4 de febrer: “la UNAMA ha documentat 3.021 morts de civils el 2011 un increment del vuit per cent davant el any 2010. El 2011 va ser el cinquè any consecutiu en el què hem documentat un augment de morts i ferits civils. 11.864 civils han mort en aquest conflicte els últims cinc anys des de 2007.”
L’ Estat Espanyol, esta present a Afganistan amb el seu exercit des que va signar un acord al 2001 en el que va autoritzar a les seves unitats militars a participar en la Força Internacional d”assistència per a la Seguretat ISAF (sigles en anglés). Així, des de el gener de 2002 participa amb 1068 efectius i 98 soldats morts, segon dades del Ministeri de Defensa del Govern Espanyol.
En aquest context, sembla que la situació de les dones en aquest país no ha canviat molt. La dona a Afganistan en alguns casos és una mercadaria i com a tal s’intercanvia com si fos un objecte. Els drets que tenen les dones son molt limitats, encara que la Constitució Política tingui inclosa algunes normes que sembla que les protegeixin. Moltes d´aquestes normes encara no es compleixen. A més, les dones pateixen maltractaments per part dels seus marits i no tenen possibilitat per defensar-se, perquè no existeixen programes integrals per la seva protecció.
Un exemple d´aquesta situació la va viure Bibi Aisha, la van castigar amb la mutilació del seu nas i les orelles. A les regions rurals quan hi ha conflictes a les famílies, una manera de resoldre’ls es regalant una filla a la família que s’ ha sentit ofesa, i aquest fou el cas de Bibi que va ser obligada a casar-se a les 16 any, va rebre maltractaments i va ser castigada per intentar fugir. Aquest és un cas que va ser molt conegut en ser difós pels grans mitjans de comunicació, sobretot per un retrat fotografic de la Bibi Aisha fet per Jodie Bieber, la qual en va immortalitzar el seu patiment i va rebre per aquesta fotografia el premi 2010 del World Press Photo.
“Durant l’època de la monarquia les dones tenien teòricament els mateixos drets que els homes, l’educació era obligatòria per a tothom i, fins i tot, des del Govern es van fer campanyes contra el fet que les dones portessin el vel islàmic. Després, però, amb l’ocupació soviètica (1979-1989) i, posteriorment, amb la dominació dels jehadis (1989-1996) i els talibans (1996-2001), la dona va esdevenir arma de guerra, sense cap mena de dret, ni tan sols els més fonamentals. Amb la caiguda del règim talibà l’any 2001, la situació de les dones a l’Afganistan ha millorat, si bé és cert que només lleugerament” diu l’informe “Afganistan, Justícia, Pau i Drets de les Dones”, de decembre de 2010, redactat per la periodista catalana Mònica Bernabé, i publicat per l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA).
Mónica Bernabé, que viu des de fa cinc anya a Kabul, és periodista free lance i alhora presidenta d’ASDHA, associació que defensa els drets de les dones afganeses.
Bernabé va participar el 31 de gener al Caixa Forum de Barcelona, en una conferencia amb el títol, “Afganistan, una dècada perduda”, junt al periodista Gervasio Sánchez. Mònica Bernabé va emfatitzar que: “el problema de les dones a l’Afganistan no es el Burka. El Burka és en el seu origen una peça de les dones de classe alta per no tenir contacte, ni relacionar-se amb les dones de la classe baixa, després els talibans la van imposar com a peça obligatòria per les dones i així es van convertir en un símbol de la represió contra les dones a l’Afganistan. Ès també un problema de tradicions i de costums que com a tals no es poden d’un dia per l’altre.”
Matrimonis forçats
A l’Afganistan les dones no tenen cap dret, els homes siguin el marit, el pare o el germà decideixen sobre la seva vida. En la majoria de matrimonis les dones estan casades per força. Bernabé assenyalà :”És una tradició que l’home pagui una dot per la dona amb la qual es vol casar. La dot es una gran quantitat de diners que pot ser entre 2000 i 3000 euros, en un país on el sou d’un funcionari es de 60euros. Quan l`home es casa considera que la dona és de la seva propietat, ha pagat per ella.”
“A la tradició afganesa, les dones són dipositàries de l’honor de la família, que es mesura amb la seva castedat. Per protegir aquesta honra, s’evita que surtin de la casa, intentant que la seva vida es redueixi a l’àmbit domèstic i, sobretot, que no tinguin relació amb persones de l’altre sexe. La virginitat de les dones abans del matrimoni és crucial. De fet, si mantenen relacions sexuals sense estar casades es considera que cometen adulteri, cosa que es castiga amb penes de presó” , diu l’ informe Afganistan, Justícia, Pau i Drets de les Dones”.
Aquest informe també assenyala que la Comissió Independent de Drets Humans de l’Afganistan denunciava l’any 2004 que el 38 per cent de les dones asseguraven que s’havien casat en contra de la seva voluntat; així mateix, el 50 per cent declaraven que no estaven contentes amb la seva vida familiar. I, segons dades d’UNIFEM corresponents a l’any 2008, entre el 70 i el 80 per cent de les dones de l’Afganistan són forçades a casar-se amb algú que la seva família els ha escollit. De fet, els matrimonis forçats es consideren la principal raó de la violació dels drets de les dones a l’Afganistan.
Mortalitat materna
A l’Afganistan, tal i com va exposar Bernabé, no existeix planificació familiar, moltes dones parixen el seus filles i fills a casa seva. Això influeix en la salud de les mares. L’Informe Mundial del Mares de 2011 de la Fundació Save the Children situa a l’Afganistan al darrer lloc, és a dir com el pitjor país per ser mare: “Una dona noruega rep una mitjana de 18 anys d’educació formal i viurà aproximadament fins els 83 anys, el 82 per cent utilitza mètodes anticonceptius moderns i només una de cada 175 perdrà a un fill o filla abans
dels cinc anys. En contraposició, una dona afganesa rep menys de cinc anys d’educació formal, i no viurà
més de 45 anys. Menys del 16 per cent usen anticonceptius i una de cada cinc criaturess perd la vida abans de complir cinc anys. Amb aquesta xifra, totes les mares de l’Afganistan tenen una elevada probabilitat de patir la pèrdua d’almenys un dels seus fills o filles al llarg de la seva vida. “
