Per Dixie Edith. SeMlac
Sense abastar el panorama totalment, l’exposició “Ull d’aigua. Fotografia i vídeo d’artistes cubanes” pot “enriquir una història de la visualitat i els imaginaris en l’art de dones artistes”, segons Dannys Montes de Oca.
L’art fotogràfic fet per dones a Cuba té una història sovint poc visibilitzada, com evidencia l’exposició “Ull d’aigua. Fotografia i vídeo d’artistes cubanes”, inaugurada el mes de maig passat al Centre de Premsa Internacional (CPI), a l’Havana.
La mostra fa un recorregut “gairebé antològic” per 90 obres de 29 creadores de diferents generacions, però també és una confirmació de la riquesa de la fotografia cubana d’autoria femenina. En aquest sentit, revela aspectes temàtics, conceptuals i d’aportacions estètic -expressives, segons Dannys Montes d’Oca, crítica d’art i una de les seves curadores.
Sense abastar el panorama totalment, “podria enriquir una història de la visualitat i els imaginaris a l’art de dones artistes”, va precisar a SEMlac la també directora de Galeria Havana.
L’exposició inclou 90 obres, en fotografia i vídeo, de 29 creadores cubanes de diferents generacions. Foto: Cartell de l’Exposició
Fruit d’una aliança del CPI amb la pròpia Galeria Havana, la Fototeca de Cuba, la Casa de les Amèriques, Gènesi Galeries d’Art i el Ministeri de Cultura, l’exposició romandrà oberta fins al setembre vinent i inclou obres de Mabel Poblet, Cirenaica Moreira, Glenda León, Sandra Ramos, Alicia Leal, Moník Moline Barroso, entre moltes altres artistes.
En opinió de Montes de Oca, esdevé un inventari de creacions nascudes des de la segona meitat de la dècada dels setanta del segle vint fins avui i confirma “el poder de la representació femenina en aquesta manifestació”, va asseverar en les paraules inaugurals.
Es un tema molt àlgid, perquè a algunes artistes no els interessa o no els agrada veure vinculada als assumptes de gènere, al feminisme. Però crec que sí que és molt important reforçar la visibilitat de les artistes dones perquè, encara que elles no són una minoria, sí que estan menys representades a l’entorn cultural del país”, va valorar.
“Reforçar la visibilitat de les seves obres és tan important com fer evidents les seves aportacions a la història de l’art cubà”, va afegir Montes de Oca.
El valor de la lent per qüestionar estereotips
Entre les raons que s’amaguen darrere de la seva obra, la fotògrafa feminista Moník Molinet va reconèixer “una necessitat visceral d’entendre la complexitat de la identitat humana, des del personal fins al que és col·lectiu; una forta creença que l’art és un instrument poderós de resignificació de la mirada que ens construeix i, la càmera, un dispositiu generador de conflictes”.
El vídeo performance “La rosa planxada” és part d’una sèrie que “proposa una crítica urgent ‘de l’amor Disney’, per apropar-nos a la felicitat, la plenitud i la seguretat de les dones”, va precisar la seva creadora Moník Molinet. Foto: Presa del perfil d’IG de Moník Molinet i SEMlac Cuba
Interrogada sobre el vídeo performance “La rosa planxada”, inclòs a l’exposició, va detallar que integra una sèrie iniciada el 2019, “on, a partir de diferents intervencions, sotmet la rosa vermella a diferents incidents espectacularment violents per a la seva naturalesa, articula una narrativa visual on sanciona aquest símbol, a la manera d’un “ajustament”.
Molinet, amb història en l’activisme social des de l’art a favor dels drets de les dones i la lluita contra estereotips, va explicar que identifica les flors, especialment la rosa vermella, com un recurs recurrent en el desenvolupament i la permanència de la idea de l’amor romàntic.
“És un símbol visual i conceptual potent, que s’utilitza una vegada i una altra per perpetuar conceptes relacionats amb aquesta forma específica de relacionar-nos sexe-afectivament i que ha resultat històricament d’alt cost per a les dones, en reafirmar la idea de propietat i domini, per desplaçar-les de la vida pública i invisibilitzar el treball domèstic”, ha argumentat.
La sèrie a què pertany l’obra de Molinet exposada ara “proposa una crítica urgent ‘de l’amor Disney’, per acostar-nos a la felicitat, la plenitud i la seguretat de les dones”, va afegir l’artista.
Història pendent
La fotògrafa Lissette Solórzano, directora de la Fototeca de Cuba, també curadora de la mostra i una de les seves expositores, considera que falta molt per investigar sobre la presència de les dones en la fotografia cubana.
“El que ningú sabia era que gairebé tot ho feien les dones: el revelat, les impressions, fins a col·locar la persona que havia de ser fotografiada. Moltes dones, fins i tot, van fer fotografies interessantíssimes en aquella època, sobretot de famílies, perquè era el que més es feia servir”, va narrar Solórzano a SEMlac.
En un breu recorregut històric, la creadora va detallar que fins a les dècades dels cinquanta i seixanta del segle XX les fotògrafes encara no eren gaire visibles, però això va començar a canviar als anys setanta.
“Hi ha una dona que trenca molts mites i cànons: María Eugenia Haya, Marucha (una de les 29 artistes presents a la mostra). Ella creà la Fototeca i al seu voltant comencen a agrupar-se fotògrafs, dones en molts casos, que van fer una obra excel·lent”, va abundar.
En opinió se Solórzano, a partir de la dècada del vuitanta “comencen com a centelleigs de llum, en el sentit que molts artistes clàssics busquen la imatge com a mitjà i comencen a barrejar-se totes les formes d’expressió, per a salut de la fotografia cubana”, va valorar.
El segle XXI, doncs, marca l’entrada de moltes més dones a aquesta manifestació artística, per raons diverses. Entre elles, una de molt important és el canvi d’analògic a digital.
Molinet coincideix. A parer seu, “la democratització de les tecnologies, en efecte, té moltíssim a veure a tenir més oportunitat de fer i mostrar la nostra veu, aconseguint així poder sumar les nostres perspectives”.
Tot i això, Solórzano alerta que, si bé “tots i totes fem fotografies i ens sentim fotògrafs”, es tracta d’un art que s’estudia i cal respectar.
En opinió de Molinet, “seguim amb el gran repte de construir noves narratives i referents fidels i ètics sobre el que són les dones, allunyats de la mirada masculina històricament dominant; d’aprendre a construir una veu i una mirada pròpies, més enllà de recursos recurrents com els estereotips o la hipersexualització, coherent amb les complexitats, amb les nostres històries, fortaleses i diversitat”.
