Isabel Franc acaba d’escriure -i coordinar- un assaig sobre l’humor, més concretament sobre les humoristes, les invisibles, les silenciades.
I ho ha fet donant veu a les expertes: expertes en teatre, cinema, clown o còmic però també en poesia, pintura o glosa, a banda d’un estudi a fons sobre les dones creadores d’humor, el seu paper a la història o millor dit, la història de la seva invisibilitat. Com la mateixa autora diu, «un conato de genealogia» feta entre totes, sobre aquelles que no han estat anomenades ni llegides i que han existit. Anomenar i treure de la invisibilitat les dones és àrdua tasca de la història, de moltes historiadores -pocs historiadors- i de professionals de tots els sectors.
Són dones com la cineasta Alice Guy -que ja coneixem per la gran tasca feta en la recuperació de les pioneres del cinema des de la Mostra Internacional de Films de Dones-, Lea Giunchi o Mabel Normand, que Nadia Pizzuti destaca a Las humoristas i ens subratlla el vessant còmic.
El teatre i el cabaret que ens descobreix Teresa Urroz ens destaca noms com Julia Lajos o María Gámez, Julia Caba Alba o Mari Santpere, per dir-ne algunes, però el llistat és interminable, perquè possiblement no pot acabar-se i encara en faltaran moltes. I llegint Urroz em recordo del cabaret satíric d’una de les clàssiques de qui ja és difícil de trobar obra editada: Maria Aurèlia Capmany i el seu cabaret satíric.
I què podem dir del còmic, aquí il·lustrat per Josune Muñoz, que fa un repàs de les dones creadores d’humor i còmic que són desconegudes, com Machiko Hasegawa, creadora d’una tira diària, o Marge Henderson, creadora de Little Lulu, o Ignazia De Zabalo, creadora d’hsitorietes humorísitiques costumbristes euskalduns. Perfectes desconegudes, com les que recupera a l’art d’avantguarda Elina Norandi o les bertsolaris que recupera Uxue Alberdi, les poetes humorístiques que ens presenta Maria Castrejón o les clowns de Virginia Imaz. Noms i noms recuperats, dones que feien riure i transgredien la societat.
I és aquesta transgressió que provoca l’humor de les dones el que m’interessa especialment del llibre, en com a les dones se’ns ha reprimit el riure i la capacitat de crear-lo, com se’ns ha reprimit l’humor i se’ns ha imposat, amb normes socials, la rigidesa i el dogma tot identificant l’humor amb el pecat. I se’ns ha reprimit l’humor igual que s’ha fet amb la creativitat, la sexualitat, el desig o igual que s’han menytingut les nostres aportacions i se’ns ha vetat el poder o se’ns ha restringit l’accés a l’educació, el mercat de treball o el salari igual a igual treball.
Per què és l’humor perillós? Per què es nega i es combat? Isabel Franc ens respon: «el fanatismo desprecia el humor, se siente agredido por él, ya que pone en evidencia lo que tiene de ridículo y grotesco y le resta poderio. Y entonces responde con la barbarie. Y resulta que una de las formas más potentes de combatir la barbarie es, precisamente, el humor».
I les dones i els homes riem diferent i de coses molt diferents i, per tant, no encaixem en els estàndards «universals» que ens imposen els engranatges socials sistèmics. Si ja l’humor és en si mateix una energia positiva que condueix al canvi, en mans de les dones l’humor empodera i aquest empoderament carrega contra la intolerància i el radicalisme propis del patriarcat, que ens nega el riure i el viure.
Títol: Las humoristas. Ensayo poco serio sobre mujeres y humor
Autora: Isabel Franc (ed)
Editorial: Icària
