Per Mariña Testas VS
Laura Voskian és una artista visual argentina el treball de la qual es nodreix de la fotografia, l’escenografia, l’escultura o el disseny gràfic. Aquesta mirada multidisciplinària conforma un mètode de recerca que barreja allò visual i allò espacial.
L’interès de Voskian per la fotografia ve des de la infantesa. Inspirada tant en el pare fotògraf com la mare, “fotògrafa de la instantània”, va començar a fer fotos amb una petita càmera que li van regalar i que l’acompanyava sempre en els seus viatges escolars, familiars o reunions amb amigues. Així és com, a poc a poc, es va anar convertint en “la fotògrafa del seu món”.
Laura Voskian es defineix com una “fotògrafa poc fotògrafa”, ja que les seves fonts d’inspiració es deriven de diversos àmbits i troba sempre idees en allò quotidià, en el paisatge urbà, les pedres, les línies a l’espai o natural. Aquesta concepció àmplia i integral del treball artístic la condueix a recórrer no sols a la fotografia, sinó també a altres mitjans plàstics com el cinema, la literatura o la pintura.
Les imatges seleccionades per a aquest número formen part del seu darrer projecte anomenat “En el moment exacte, o molt a prop del que s’indica com a final”, desenvolupat a través de tres etapes diferents: “buit”, “caminar” i “recol·lecció”.
En aquest projecte es demana com ocupar un espai buit i com omplir el temps. A l’acte de caminar va trobar part de la resposta. Caminar és, per tant, una manera de “decodificar el món”, ordenar la ment i de fer propi un nou espai. El fet de deixar de ser un fi en si mateix i es converteix en part del procés. Aquesta pràctica s’emmarca en una tradició artística vinculada a caminar, on recull influències del dadaisme, el surrealisme, el situacionisme, el land art i els autors com Henry David Thoreau.
Aquestes paraules de Laura Voskian enquadren el sentit de caminar com a pràctica artística que dóna forma a aquest treball visual: “En oportunitats vaig triar llocs com excuses, en altres em vaig cenyir a rutes traçades per altres caminants, també em vaig deixar perdre, és reconfortant deixar de mirar el mapa i només guiar-se pels estímuls de l’entorn”.
