Fotografies d’Elsa Corominas
El 28 de setembre fem cap a la preestrena de La Villarroel. Entrem a la sala on no hi ha ni una butaca lliure i amb les nostres espelmes formem part d’una vetlla. Una dona gran, digne, l’està fent a la manera jueva, en un banc de fusta.
Ens explica la seva història, “que és la nostra història” diuen en el text de la programació a La Villarroel. I ho és perquè la vida del personatge de Rose comença amb el seu naixement a un poble jueu d’Ucraïna el 1920 (llavors sota Rússia), una població massacrada vint-i-tants anys més tard per l’aliança alemanya russa. La trista infantesa i adolescència a Ucraïna, la vida de joventut, parella i maternitat d’exili econòmic a Varsòvia amb l’inerrable drama col·lectiu i personal de la nit dels vidres trencats del 9 al 10 de novembre de 1938. I després la substitució dels camps per les fàbriques, la violència i les violències de l’alliberament ens conduiran fins al viatge del Èxode 1947 cap a Palestina i de nou a Europa a un altre internament. Però i com, encertadament, diuen, en la sinapsis de La Villarroel “Per poder viure, primer cal sobreviure”. I això és el que li succeeix a Rose, que en l’últim instant es llança a les vies per salvar-se i pot viure una altra vida.
Rose recorda i reflexiona als seus 80 anys, per tant al canvi de segle, sobre la vida viscuda, la identitat, els pobles, les nacions, les guerres i el patiment que provoquen. Ho fa des de La Florida d’Estats Units pensant en el seu net, ara un colon jueu. I llavors un esgarip del públic respon al crit més ofegat del dolor més punyent.
Als anys vint del segle XXI se’ns presenta un altre cop la maledicció de la guerra, i sí entre d’altres a Ucraïna i a Palestina. Les paraules de Rose són necessàries avui per descriure aquell i aquest davallar de sang.
Martin Sherman és l’autor d’aquest monòleg de tres hores de durada en l’obra original en anglès, que a Catalunya es presenta en un format d’una hora en l’adaptació i direcció de Daniel Anglès qui ha esperat a realitzar aquest projecte a poder unir “una gran actriu i una sala especial”. Diu de Sansa: “… era la persona. No només l’actriu sinó la persona. Gran dama del teatre català, a la seva trajectòria artística s’hi suma un posicionament contundent i compromès sempre amb els qui ho tenen més difícil.”
Té raó i la gran Carme Sansa omple l’escenari i et porta la història de la Rose fins al moll de l’os. No és d’estranyar que el públic de la preestrena la fes sortir fins a quatre cops a l’escenari enmig de forts aplaudiments i bravos.
La Rose, en la seva voluntat de sobreviure i en els seus desitjos de servar la identitat i la cultura del seu poble ho faria sense agredir. Avui també estaria profundament ferida.
