Clara Campoamor, Foto mbadalicante.blogspot
El passat dimecres s’han complert 126 anys del naixement de Clara Campoamor, lluitadora dels drets de la dona i la principal defensora del dret a vot de les dones a Espanya. Per a l’ocasió, Google ha decidit retre homenatge a aquesta política clau en la història dels drets de les dones.
Nascuda el 12 de febrer de 1988, gràcies a Campoamor les dones van votar per primera vegada en les eleccions de 1933. Madrilenya i de professió liberal, Campoamor va treballar al diari Tribuna a principis de segle XX i va començar a interessar-se per la política fins que el 1929 va formar l’Agrupación Liberal Socialista.
Va ser una de les primeres dones que van exercir com advocades a Espanya i durant els primers anys de la República, Campoamor va treballar incansablement des del seu escó com a diputada perquè s’inclogués el dret a vot de les dones a la Constitució.
No obstant això, les seves tesis sobre el dret a vot sense cap tipus de discriminació no van aconseguir quallar completament ni tan sols entre els partits d’esquerra, que consideraven que el vot femení només els perjudicaria perquè seria més conservador i influït per l’església que el masculí.
Una lluita solitària
En aquesta lluita, Campoamor tampoc va poder comptar amb l’ajuda de les escasses dones que hi havia al Parlament. De fet, és coneguda la disputa amb Victòria Kent, que estava en contra del vot femení. Finalment, Campoamor va guanyar i va aconseguir que les dones poguessin votar en les eleccions de 1933, les primeres amb vot universal a Espanya.
La seva defensa a ultrança del vot femení i els problemes que va enfrontar per això es veurien plasmats en “El vot femení i jo: el meu pecat mortal”. Els plantejaments ideològics de Campoamor la van portar a perdre el seu escó i la van allunyar del Partit Radical, amb el qual va arribar al Parlament i del qual es va desmarcar abans de la Guerra Civil per la repressió de la revolta d’Astúries en 1934.
Les seves tesis polítiques la van excloure de diversos cercles en intentar infructuosament formar part d’altres partits. La seva defensa a ultrança del vot femení i els problemes que va enfrontar per això es veurien plasmats en El voto femenino y yo: mi pecado mortal, un text en el qual recull detalladament les raons per les quals lluita, l’esforç parlamentari i els costos personals que li van provocar la seva defensa de les dones.
Després de la guerra, Campoamor es va exiliar a París, també va passar una dècada a Buenos Aires i va intentar tornar a Espanya els anys 40, opció que va declinar en saber que estava processada judicialment per causes polítiques. Finalment, es va instal·lar a Lausana (Suïssa) on viuria fins a la seva mort als 84 anys el 30 d’abril de 1972.
La seva figura, clau en la història del feminisme espanyol ha estat menyspreada durant diverses dècades en la història espanyola. Primer per bona part dels partits republicans d’esquerres, que van culpar el vot femení de la victòria de la dreta en 1933, després, amb la dictadura, on directament es va esborrar i va criminalitzar l’avanç en drets dels anys de República; i fins i tot amb l’arribada de la democràcia a Espanya, la figura de Clara Campoamor va trigar diversos anys a recuperar-se de l’oblit.
