“Avui nosaltres som el titular” és un dels lemes que es van cridar durant la vaga feminista del passat 8 de març. Un Dia de la Dona que va ser un veritable reclam dels drets humans a escala mundial.
Per primer cop des que tinc ús de raó i, en bona part també per la difusió que donen les xarxes socials, es va convocar una vaga feminista a tot el planeta. En concret, es va demanar a les dones que no anessin a treballar, no fessin les tasques de llar o les activitats que fan a la seva vida diària. La finalitat era fer un pas enrere, deixar de fer les nostres funcions perquè l’altra meitat de la societat, els homes, es donessin compte del paper clau que tenim dins de la humanitat.
A l’estat espanyol i Catalunya van ser dels llocs on la vaga feminista va tenir més repercussió. En concret, 5,3 milions de treballadors s’hi van unir. Els sindicats havien convocat aturades i, en el cas de Catalunya, van tenir una transcendència considerable. En concret, s’hi van sumar 2,1 milions de persones, és a dir, un 80% dels professionals, segons xifres dels sindicats.
Les periodistes, com no podia ser d’una altra manera, es van unir a aquesta reivindicació. I d’una manera espontània es va formar el grup de Telegram LasPeriodistasParamos, que va acollir més de 2.300 dones de tot l’estat espanyol. Consegüentment, va néixer la seva rèplica a Catalunya: lesperiodistesfemvaga format per més de 400 dones.
Entre totes van consensuar un manifest comú amb set drets claus que encara no es respecten en la professió. Alguns d’ells són comuns a més sectors, però altres són propis del periodisme. En aquest sentit, entre els reclams més rellevants hi ha combatre la bretxa salarial i el sostre de vidre, ja que hi ha molt poques dones directives a les redaccions, malgrat que comencem a ser majoria. A més, això també fa que les dones no escullin ni les notícies ni els titulars. Per tant, es reclama que hi hagi una mirada més femenina en els mitjans i que es tradueixi en el fet que les dones també siguin partícips en l’elaboració de les portades o dels titulars.
També, es vol potenciar que hi hagi més dones opinadores a les tertúlies o debats radiofònics, així com en els articles d’opinió. Segons un estudi de la iniciativa On són les dones de l’estiu del 2017, el sexe femení només té presència en una mitjana del 30% dels articles d’opinió, tertúlies o debats de Catalunya. També es va voler posar en relleu l’assetjament sexual que pateixen les dones per part dels seus companys de professió o inclús les fonts.
Així mateix, demanaven que existís una corresponsabilitat i cures compartides entre ambos sexes alhora que les empreses també ho permetessin perquè les polítiques de conciliació familiar, normalment, només les acaben disposant les dones. A més, es va posar de manifest que les dones tenen feines més precàries.
Per tot això, les periodistes van decidir anar a la vaga i convocar un acte a les 12:00 hores als jardins de Montserrat Roig. Una congregació amb una gran assistència. En concret, segons les organitzadores, hi va acudir al voltant de mig miler de persones, principalment dones; però també alguns dels seus companys, homes, que els van voler donar tot el seu suport.
Vestides de negre, amb llaços liles, un braçalet (també lila) amb la paraula premsa escrita, les congregades van reclamar els drets que se’ls vulnera, encara, en moltes redaccions d’aquest país.
A les 12:30 es va fer la lectura del text “Som una Ganga” que va donar vida l’escriptora Montserrat Roig als anys noranta arran d’un anunci de colònia. Moment emocionant, ja que la seva germana i periodista, Carmina Roig, va posar-hi la veu. “Ara, les dones no hem de ser lletges a la força si som intel·ligents! Perquè som el que segueix: decidides, sensuals, independents, cultes, urbanes, fortes, encantadores, intel·ligents i, sobretot, molt i molt femenines”, llegia Roig.
Després, un grup de periodistes, cada una d’una plataforma diferent, va protagonitzar la lectura del manifest. Les encarregades van ser Mònica Terribas, en representació de les periodistes de ràdio; Anna Bonet (televisió), Sara Gonzàlez (digitals), Roser Vilallonga (fotoperiodistes), Esperanza Escribano (freelance), Eli Borredà (gabinets de premsa), així com Odei A. Etxearte i Cristina Claverol, en representació d’El Punt Avui’ i ‘El Periodico’, respectivament. Amb aquestes dues veus finals també es va voler donar el suport a les i als periodistes d’aquests dos rotatius, immersos en Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO).
En bloc i amb una pancarta amb el lema les #lesperiodistesfemvaga, les treballadores dels mitjans de comunicació es van unir a la manifestació que va començar a les 18:30 de la tarda. Una iniciativa que va ser un èxit. Això ja es percebia en el mateix moment, ja que no es podia avançar. De fet, una hora i mitja després, les periodistes que van acudir a la manifestació seguien el mateix lloc sense poder-se moure perquè el Passeig de Gràcia estava col·lapsat. Unes 300.000 persones es van congregar per demanar una societat igualitària. Sota els lemes “Els mitjans seran sempre nostres”; “visca, visca, visca, els mitjans feministes”; o “avui nosaltres som els titulars”, les periodistes van fer sentir les seves veus, que es van apagar a les redaccions.
I és que aquest sector és un dels que més treballadores es van sumar a la vaga. Això va comportar que als micròfons, pràcticament, només parlessin homes o que programes com el Tot es mou de Tv3 suspengués la seva emissió, ja que, com van reconèixer els seus presentadors: sense elles no es pot fer programa.
Noves accions
Tot plegat, un dia que a moltes dones se’ls va posar la pell de gallina, però al mateix temps va ser un revulsiu per a la lluita feminista, ja que a moltes ments es va quedar la sensació que tot aquest esforç no es podia quedar en només un dia.
En el cas de les periodistes ho han canalitzat aquesta setmana en el Twitter. Sota els hastags #prouperiodismesexista i #prouperiodismesexista han començat una batalla en la xarxa social de l’ocellet per denunciar situacions sexistes en les quals s’han vist implicades mentre exercien la seva professió.
Un pas més per donar a conèixer la realitat de moltes dones, ara només falta que això es tradueixi en accions que serveixin per construir una societat més igualitària de veritat.
