ENTREVISTA
La Independent ha parlat amb Dolors Reguant i Fosas, activista feminista, llicenciada en antropologia, escriptora i investigadora. Ho fem sobre el seu últim treball d’investigació: test-desvinc
La primera pregunta seria òbviament, perquè has fet aquest test i quin era l’objectiu?
Fa temps que m’interessa indagar en l’aculturació, és a dir, com a través de fils invisibles ens van inculcant i justificant els valors de la societat actual, el Patriarcat. Penso que, en l’actualitat, la ficció a través de les pantalles, en certa manera substitueix la funció social d’adoctrinament que han tingut anteriorment les religions i la mitologia. Malgrat que el patriarcat ha estat un període curt comparativament amb la història de la humanitat, es considera habitualment com a història única. I de fet només representa un període del 10%, si ho comptem des de la revolució cognitiva de l’Homo Sapiens i no en tots els territoris. En canvi els relats que rebem provinents de pel·lícules, sèries o videojocs generalment no imaginen altres mons o maneres de fer, només calquen la foto d’aquesta societat distòpica.
Val a dir que, els relats de denúncia social de la nostra societat actual acompleixen una missió important al promoure una conscienciació per canviar les lleis, però no n’hi ha prou si mentrestant ens bombardegen amb inputs contraris. S’hauria de promocionar altres models de societat, que de fet han existit i, encara n’hi ha en petits reductes. És a dir fer anar la imaginació i no ser mimètics amb el que està establert, tal com la filosofia feminista promou i que intento suggerir amb les preguntes del test, que en definitiva volen dir: com ens vinculem amb la naturalesa, com visibilitzar la “Her story”, com veiem a l’altra, com ens associem amb els altres o com interactuem entre el nosaltres i vosaltres…
Però concretament el test a quin col·lectiu diries que va dirigit principalment?
A mi m’agradaria que arribés a les persones que escriuen els guions, i al periodisme crític amb aquest tema, perquè últimament està de moda titular “tal número de pel·lícules són feministes” i moltes vegades l’aparença del relat ho sembla perquè les dones el protagonitzen, però la intencionalitat psicològica última del relat no ho és.
I per descomptat m’agradaria que l’audiència hi contribuís, ara que la realitat virtual envaeix cada vegada més la nostra realitat real. Perquè és obvi que normalitzar tants inputs de violència, real o simbòlica, no ajuden a construir un món millor. Seria bo que l’opinió de l’audiència pogués influenciar l’oferta de les grans plataformes, dins la llei d’oferta i demanda en què estem immersos.
No creus que canviar els esquemes mentals que, per desgràcia estan tan arrelats, resulta molt difícil?
Fàcil no ho és, és dificilíssim, però no impossible. Fins i tot Einstein deia que “és més fàcil desintegrar un àtom, que no pas un prejudici”. Cal molta pedagogia, perquè moltes idees s’han instal·lat a la ment humana al llarg de moltes generacions. A més el poder està molt amunt i és capaç de vampiritzar ràpidament qualsevol nova idea o concepte.
Per posar un exemple: a partir del s. XX ha sorgit un gran interès científic en l’estudi de les emocions, i el seu procés en les decisions, com a part integral de la intel·ligència. Això contradiu la teoria cartesiana que deia que la raó n’era la dominant. Per això, en considerar que les emocions són entrenables, el capitalisme no ha perdut temps en utilitzar-ho, aplicant la intel·ligència emocional a través del coaching personal a les empreses per als seus objectius de vendes.
Estem en un món on la confrontació és a tots nivells. Sense anar més lluny, fixem-nos en els debats polítics. Si Sòcrates aixeques el cap, penso que es preguntaria: de què han servit 2500 anys de filosofia i experiència, des d’on es va gestar l’inici de la democràcia (almenys pel que fa als homes), per haver arribat on estem ara?. I més comparativament amb els grans avenços que en matèria de ciència tecnològica i mecànica ha desenvolupat la intel·ligència humana.
Quina pedagogia creus que cal fer?
Ens han acostumat a visualitzar en les pantalles la glorificació de la violència i el sofriment i aquesta naturalització deixa petjada també en els comportaments. Es tractaria de visualitzar més el benestar i l’aprenentatge en la resolució de conflictes. Es tracta de promocionar més l’oxitocina. Diuen que veure imatges amables genera oxitocina que és l’hormona que promou la felicitat, l’empatia, i la generositat, en comptes de tantes imatges de terror i violència en general.
En definitiva tot depèn de la pedagogia que en fem. Perquè de models culturals d’altres tipus de societat, n’existeixen. La comunitat mosuo a la Xina, un clan matrilineal i matrilocal, que habita en una regió molt aïllada, n’és un bon exemple de bona convivència i d’harmonia. Les dones administren els béns i distribueixen la feina. Els homes es dediquen sobretot a la pesca i a la ramaderia i també a resoldre alguns assumptes polítics amb altres comunitats. La intencionalitat no és tant parodiar aquest tipus de societat sinó més aviat conscienciar a través d’altres models que la nostra societat no és inamovible.
Passant de la ficció a la realitat, ja que estem immerses en aquesta pandèmia, com relaciones l’aculturació amb els canvis possibles que hi haurien d’haver a partir d’ara?
Amb aquesta pandèmia hi ha hagut un “xoc” global de la societat. S’ha vist que en la seva vulnerabilitat hi ha incidit la falta d’inversió sanitària i l’emergència climàtica. Seria desitjable que aquesta crisi de la Covid signifiqués un cop de gràcia al capitalisme. Amb paraules de Naomi Klein: la creativitat és revolucionària. Malgrat que la reacció immediata per part d’alguns governs ha estat la centralització (quan en realitat tenim experiència que és en les comunitats petites on es gestiona millor els serveis) i l’augment de compra d’armament, és a dir, tot el contrari.
S’està parlant de mesures necessàries com descentralitzar, relocalitzar l’economia, promoure el cooperativisme, fomentar la teoria del decreixement i promoure la renda bàsica universal. Aquesta última considero que seria una mesura urgent, tal com ja se n’ha parlat en el número anterior de la Independent (1) ja que sense recursos econòmics no hi ha autonomia, i si no hi ha autonomia, és més fàcil ser envaït per les idees del sistema.
Una altra mesura transgressora i aculturadora seria canviar l’indicador més usual en l’àmbit mundial, el PIB (producte interior brut), per avaluar una societat, on hi entra l’economia de mercat, sense tenir en compte altres paràmetres com la qualitat de vida, el benestar social (educació, sanitat, cultura), o els nivells de protecció del medi ambient. És a dir, es posa només l’atenció en el “tenir” i no en “ser”.
Coneixes alguna societat actual que es mogui amb paràmetres diferents del PIB?
Hi ha un país Bhutan que té en compte tot això. La seva filosofia considera com a mesura quantificable el FIB (Felicitat Interior Bruta) que avalua el desenvolupament humà i ecològic sostenible i també la gestió en els assumptes públics. És un país petit de cultura budista tàntrica, un model de país pel que fa a l’economia equilibrada, on l’educació i la sanitat és gratuïta per a tothom, i on no hi ha impacte mediambiental.
No obstant això, en els últims anys a través dels inputs televisius que els arriben, s’està produint alguna intrusió en la seva cultura. Per posar-ne un exemple, tal com ells ho descriuen: Abans la idea d’una dona formosa era el de dona forta, sana i empàtica, en canvi després del boom de la publicitat occidental que fomenta models primes i esveltes com a únic cànon de bellesa, comença a trontollar la seva categoria ancestral. Ja sabem que l’aculturació implica una pèrdua dels trets propis i una assimilació a la nova cultura.