Atenció a les famílies monop(m)arentals

Escrit per Laia Serra Valls dijous, 15 de desembre de 2011 17:38

Imprimeix

Vida quotidiana - Família

Cada cop es fa més patent la urgència de millorar la situació de les famílies monoparentals al nostre país. O monomarentals, ja que aproximadament un 90% de les llars formades per una persona adulta amb criatures al seu càrrec, són encapçalades per dones.

El Parlament Europeu ha elaborat una Resolució sobre la situació de les mares solteres i una sèrie de 34 recomanacions. Elisabet Almeda, responsable del Grup Interuniversitari Copolis. Benestar, Comunitat i Control Social –consolidat des del 2004 per la UB- i coordinadora de la xarxa TIIFAMO, valora positivament la Resolució, malgrat “és una declaració d’intencions, moltes de les mesures proposades no van al fons de la qüestió, però és un avenç que el Parlament Europeu reconegui ara la necessitat de canviar la situació de les famílies monoparentals”, va dir en la sessió inaugural del II Simposi Internacional de Famílies Monoparentals –reptes i dilemes en temps de canvi-.

 

El II Simposi Internacional de Famílies Monoparentals, celebrat els dies 27 i 28 d’octubre a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona i organitzat i promogut per la Xarxa TIIFAMO (temàtica internacional d’investigació sobre les famílies monoparentals) i el Grup Interuniversitari Copolis. Benestar, Comunitat i Control Social, va succeïr al que s’havia celebrat el febrer del 2009 sobre la diversitat familiar, aquest cop per presentar reptes i dilemes en temps de canvi.

El model històric de família ha canviat i les aportacions des de la sociologia són claus per entendre els canvis en la nostra societat. 350 persones de l’Estat Espanyol i d’altres països van assistir al II Simposi, on es va constatar la necessitat de visibilitzar la monoparentalitat, creixent en la societat actual, i de seguir-la investigant amb una perspectiva aplicada, multidisciplinària i d’alt impacte social.

 Elisabet Almeda va exposar les dimensions a tenir en compte per continuar analitzant les monoparentals de forma integral. D’una banda, els desafiaments que la monoparentalitat provoca al model patriarcal de família, als règims de benestar pensats des de la lògica de l’home com a proveïdor principal de recursos a la llar, així com al model de consum capitalista. Les monoparentalitats proposen altres models, i davant els canvis en els imaginaris actuals, ja han passat a formar part de l’agenda mediàtica i política, on han de ser tractades en la seva creixent diversificació de perfils.

De la mateixa manera, un altre aspecte crucial per treballar per al benestar de les famílies monoparentals és la incidència dels serveis de proximitat i les tecnologies, així com la inclusió d’una regulació jurídica específica i la consolidació i reconeixement del teixit associatiu.

En l’àmbit de la recerca, Almeda va reiterar que ha de ser integral, caracteritzada necessàriament per l’enfocament de gènere, no androcèntric; que consideri el debat obert sobre nocions i terminologies, així com la diversitat; que inclogui els imaginaris i construccions simbòliques de la maternitat, les situacions específiques de vulnerabilitat i també les reivindicacions manifestades des de les associacions i des de les famílies; que la monoparentalitat incideixi en les categories clàssiques de classificació social. Almeda va reivindicar la recerca que analitza les mesures i polítiques existents segons els marcs de règims de benestar canviants i a nivell comparat; que valora l’associativitat per a generar coneixement –i que en el seu cas s’ha traduït en la creació de TIIFAMO, el 2008, com un espai Intersectorial i Interinstitucional (universitats, societat civil, sector privat i administracions públiques) de grups de recerca i investigadores i investigadors individuals de diversos sabers i disciplnes socials en torn a les famílies monoparentals. Igualment, la recerca sobre les monoparentalitats, va reivindicar Almeda, ha d’utilitzar metodologies i tècniques de producció i reproducció de dades que permetin indicadors no androcèntrics, amb especial èmfasi als qualitatius, generalment menystinguts.

La “custòdia compartida”, lluny de l’ideal

Els debats en el II Simposi Internacional de Famílies Monoparentals van ser rics en opinions expertes i diverses. Especialment polèmic va ser el que es va generar en la taula rodona “Custòdia compartida” i monoparentalitat.

En general va reclamar-se la necessitat d’analitzar cada cas concret en la seva aplicació; i de tenir present la visió de gènere, malgrat que en aquest aspecte no hi ha acord. La violència és una causa d’entrada a la monoparentalitat, i passa desapercebut, per exemple, va denunciar Montse Fernández-Garrido, membre de Dones Juristes, que també va denunciar la constant pressió del neomasclisme amagada –fins i tot entre jutges i juristes- en l’auge de la custòdia compartida, o de la diagnosi del Síndrome d’Alienació Parental (SAP). Aquesta qüestió va ser tant secundada com rebatuda per ponents i públic. La jurista va posar èmfasi a –com ho van corroborar caps de famílies monoparentals i associacions assistents- que molts dels homes que ara reclamen la custòdia compartida han estat impagadors de les pensions per als seus fills, o que n’hi ha inclús de maltractadors; hi va haver altres opinions i ponències favorables a la custòdia compartida. Com ara Cristina Brullet Tena, de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut d’Infància i Món Urbà, que va insistir a “veure els clars en la foscor”, és a dir, a focalitzar-se en les possibilitats de la paternitat diferent que sembla emergir “dels canvis en les relacions, de l’augment de l’autonomia de les dones i la gent gran”. Mentre Brullet proposava incorporar l’anàlisi de la paternitat no resident –diferenciada de l’absent- a l’anàlisi dels canvis d’estructures familiars, Fernández-Garrido insistia en que ara per ara s’està demanant la custodia compartida per motius allunyats del benestar de la criatura i quan no s’han compartit responsabilitats abans.

Tot i les controvèrsies i disparitat d’opinions, tothom va estar d’acord en que actualment hi ha molts casos en què això no està sent així. D’altra banda, Diego Becerril, de la Universidad de Granada, que havia exposat el seguiment que ha elaborat de l’evolució de la llei, des que va ser proposada fins a l’actualitat, va confirmar que no està sent ben treballada i que, malgrat considera que apunta a un ideal, no s’aplica bé.

 La importància d’incloure les entitats

D’altra banda, en la taula sobre protecció social i xarxes sociocomunitàries, diverses entitats van exposar la seva activitat en diversos camps en una mostra de l’evident i necessària interacció entre l’acció social i de recerca. Carmen Flores, de la Federación de Asociaciones de Familias Monoparentales (FAMS) de Madrid i Cristina Beltrán Mayoral, de l’Associación de Madres Solteras Amasol, de Saragossa, van presentar les seves activitats i punts de vista, que van recordar que són els més propers a la realitat que viuen aquestes famílies. Com a reivindicacions crucials: l’elaboració d’una llei de famílies monoparentals que les ampari, i la secularització de l’ajut i l’assistència, encara en massa ocasions liderada per entitats caritatives catòliques que victimitzen i alhora culpabilitzen les mares. També es van denunciar altres discriminacions, com el gravamen a Hisenda a les famílies monoparentals.

La diversitat de tipus dins la monoparentalitat, les diferents vies d’entrada i sortida, amb la violència com a fet específic important serà el nucli temàtic del III Simposi Internacional de Famílies Monoparentals que se celebrarà a Madrid l’octubre del 2012.

Tags: