Radiografia androcèntrica de la cultura (gràcies exministra)

Escrit per Ma. Àngels Cabré, escriptora i crítica literària dimecres, 14 de març de 2012 10:48

Imprimeix

Cultura - Temes Culturals

d.p.periodismecultural

És sabut que a l'exministra Ángeles González-Sinde li va correspondre durant el seu mandat (2009-2011) intentar posar límit a la falta de regulació existent a Internet en l'àmbit dels drets d'autoria, ningunejats fins a la sacietat davant la impassibilitat de ciutadanes i ciutadans que viuen aleladament mirant-se el melic, fent un titànic esforç per conservar l'estat del benestar i creient –joiosa ignorància la seva- que el que no les o els afecta directament no els afecta en absolut i, al temps, que l'efecte papallona no existeix.

 

ngeles_Gonzlez-SindeLa seva proposta (l'anomenada Llei Sinde), que va aixecar a parts iguals aplaudiments i ires, i a la qual de totes bandes hi van posar pals en les rodes, ha estat recent, i feliçment, aprovada al Congrés, com era de sentit comú, i acaba de començar la seva marxa. Ara toca constatar si aconsegueix posar límit als excessos cibernètics que fan que les autores i els autors (músics, cineastes, escriptors…) vegin esquilmat el fruit del seu treball. Esperem que el procés regulador no s'eternitzi i impedeixi que la creació sucumbeixi a la “barra lliure” que alguns creuen que és la Xarxa.

Com era d'esperar, els seus intents per ordenar el caos internàutic van tenir durant el 2011 gran ressò en els mitjans (tot el que concerneix a la Xarxa ven, doncs Internet és la nostra última joguina, com ho van ser en el seu moment els automòbils que van sortir de les factories Ford). Va haver-hi doncs espai per atacar i defensar, opinar i contraopinar (creant línies de fugida, al estil Deleuze). Per contra, ben diferent és el que està succeint amb el que al meu parer ha estat el gran encert de la seva gestió: mirar la cultura amb els ulls de la igualtat de gènere i posar les bases d'un combat eficaç contra la desigualtat en la cultura. Aquest ha estat el gran assoliment de l'exministra Sinde i no uns altres, li donin ressò o no els mitjans, entretinguts al seu torn a sobreviure a les actuals dràstiques mudances de la comunicació.

En concret, sota el mandat de l'exministra Sinde, el Ministeri de Cultura va tenir la valentia d'instaurar finalment els jurats paritaris en tots els seus àmbits d'actuació, suggerir la presència de persones amb visió de gènere en els mateixos i realitzar un diagnòstic de la cultura des d'aquest punt de vista per saber de quin peu calçem; totes elles mesures destinades a ajudar a la “visibilizació de la cultura en femení”, en paraules de la pròpia exministra. L'informe en qüestió es titula Mujeres y cultura. Políticas de igualdad  i, amén de comptar amb una introducció per a cada àmbit d'anàlisi (literatura, arts plàstiques, cinema, arts escèniques i música), fa un exhaustiu repàs de beques, subvencions i premis, així com de patronats i jurats de festivals.

El resultat és una radiografia d'un androcèntric pujat, un retrat de la desigualtat que ja ningú podrà negar per alt i clar, però que precisament per això està sent ningunejat; a qui li agrada que treguin a relluir les seves vergonyes? L'informe ha evidenciat que, malgrat els esforços realitzats en anys recents a favor de la visibilitat de les dones en el sector, “aquesta està per sota de la seva participació real –tal com ho demostren les estadístiques- al món de la cultura”. Ja va dir la sociòloga María Antonia García de León en el seu llibre Rebeldes ilustradas (Barcelona, Anthropos, 2008) que “una societat androcèntrica tendeix a no reconèixer la presència pública femenina, ni tan sols quan comporta excel·lència”. I jo hi afegeixo: “i sobretot quan comporta excel·lència”. Fins avui, a empentes i rodolons han pogut algunes creadores alternar-se amb els seus iguals homes. Seria hora que comencessin a poder fer-ho totes les que ho mereixen, que són moltes.

Com dic, els mitjans de comunicació han fet cas omís d'aquest informe i d'aquestes mesures correctives, que s'han vist envoltats d'un ominós silenci, amb prou feines trencat per els qui van promoure aquests passos. Val la pena esmentar que els qui van sol·licitar aquest informe i van propiciar amb la seva iniciativa aquests avanços tan notoris van ser tres associacions de dones professionals de la cultura, que van tenir a bé presentar una queixa davant el Defensor del Poble en la qual reclamaven, a fi de poder analitzar l'eficàcia de les mesures d'igualtat i abordar la seva millora, dades desagregades per sexe tant al Ministeri de Cultura com a altres institucions. Aquestes associacions són MAV (Dones en les Arts Visuals), CIMA (Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals) i Clásicas y Modernas (associació consagrada a la igualtat de gènere en la cultura). En pertanyer a aquesta última, crec poder afirmar que és gairebé segur que sense aquesta demanda col·lectiva, i sense l'interès i el concurs de l'exministra Sinde, aquests avenços no s'haguessin donat. De la mateixa manera que no s'haguessin pogut fer efectius sense l'existència prèvia de la Llei d'Igualtat (que per cert el PP va boicotejar presentant contra ella un recurs d'inconstitucionalitat).

De la desigualtat en la cultura arrosseguem unes xifres que posen els pèls de punta, però ningú sembla donar-li cap importància més enllà de les afectades (arribant-se al cas que algunes de les damnificades, creadores fins i tot cèlebres, tampoc li donen cap, potser per ser excepcions a la regla i no ser-ne conscients). Preguntades pel suplement El Cultural d'El Mundo (en dates properes a l'aprovació de la Llei d'Igualtat, és a dir al març de 2007) sobre unes possibles quotes al món literari, algunes escriptores expressaven en aquests termes la seva absoluta disconformitat: “Mai ocuparia un lloc al món editorial només per ser dona. Si alguna cosa detesto és aquest victimisme disfressat de feminisme que practiquen algunes col·legues per aconseguir premis i publicacions. […] La mendicitat és un hàbit que sembla haver-se convertit en necessari en aquest ambient. Però és un preu que, en el cas de les dones, ve especialment tenyit de falta d'amor propi i nul·la honrilla personal. I a sobre contribueix a perpetuar vells esquemes, no només ja del masclisme, sinó de l'abús de poder” (Lola Beccaria). “Com gairebé totes les postfeministes, sento paüra al fet que em regalin alguna cosa que em mereixo. Crec que haig de lluitar i demostrar” (Espido Freire). No puc estar menys d'acord amb elles, i em preocupa especialment que una persona nascuda gairebé amb la democràcia com Espido Freire visqui aquest miratge igualitari. La literatura precisa d'unes grans dosis d'imaginació que sens dubte ella posseeix, però no em consta que siguin necessàries per diagnosticar la realitat.


almudena_grandesLa perla surt no obstant això de boca d'Almudena Grandes: “En principi, i per principis, estic en contra de les quotes, excepte en aquells sectors professionals en els quals es tingui la certesa que les dones són injustament discriminades. Aquest no és el cas de la creació en general i de la literatura en particular.” Em pregunto si Almudena Grandes i jo vivim en mons literaris diferents, si el catàleg de l'estupenda editorial on publica, Tusquets, m'arriba a mi esquilmat de dones o realment ostenta poquísimes, o si un insignificant grapat de dones en la Real Acadèmia li semblen potser sobredosi. Caldrà enviar-li una còpia de l'informe que diu clarament que ella, en la seva visibilitat, és una excepció i no la norma. Clar que com afirma la periodista Elvira Huelbes en un article sobre l'esmentat informe: “Les dades són sagrades; les opinions, lliures”. De manera que anem a veure algunes de les xifres i algunes de les dades contrastades que aquest informe ofereix i atinguem-nos a elles.

 

En LITERATURA fins avui el Premi Nacional de Narrativa ha estat atorgat a 2 narradores (enfront de 32 homes), el d'Assaig a 1 assagista dona (enfront de 33 homes), el de Poesia a 4 dones (enfront de 29 cavallers), el Nacional de les Lletres a 3 (enfront de 25), el prestigiós Cervantes així mateix a 3 (enfront de 34). I encara que pugui semblar estrany, hi ha un estudi realitzat al 2009 que diu que en el Registre de la Propietat es registren un 30% d'obres de dones enfront d'un 70% d'homes: alguna cosa no quadra.

En ARTS PLÀSTIQUES, fins avui el Premi Nacional d'Arts Plàstiques només ha estat atorgat a 8 dones (enfront de 47 homes), el premi Velázquez a 1 (enfront de 9) i el premi Nacional de Fotografia a 3 (enfront de 16). Estranyament, el públic d'exposicions i museus és majoritàriament femení, i trobem un 80% de dones en l'organigrama de museus i centres d'art (gairebé mai en els càrrecs més alts, del que deriva que en els seus fons només hagi d'un 4% a un 10% d'obres de dones), sent també elles gairebé la meitat dels galeristes del país, encara que l'obra de dones només té un 15% de presència en galeries i a ARCO només s'exhibeix en un 7%.

En l'àmbit de la MÚSICA, la direcció artística de tots i cadascun dels centres musicals administrats pel INAEM (Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música) han estat des dels seus començaments i segueixen estant en mans d'homes, amb l'única excepció del Ballet Nacional d'Espanya. Els Teatres d'Òpera del país també estan en mans d'homes, en el Teatre Real gairebé totes les òperes són d'homes (una excepció va ser al 2011 l'estrena de “La página en blanco”, de Pilar Jurado) i a l'Auditori Nacional es programa un 1% de compositores (o menys). Per cert que per primera vegada al 2010 es va premiar a una dona amb el Premi Nacional de Composició (enfront de 31 homes).

Per no parlar que en CINEMA les pel·lícules dirigides per homes, la immensa majoria, atorguen el protagonisme a personatges masculins en un 80%, la qual cosa condemna a les actrius a fer eternament papers secundaris. O de la dificultat de dedicar-se a les ARTS ESCÈNIQUES sent dona i aspirant a tenir descendència, mentre els pares de família poden marxar de gira sense tantes dificultats, la qual cosa redunda en una presència femenina molt menor en les taules.

Sembla clar que vist el que hi ha calia intervenir amb caràcter d'urgència i els jurats paritaris són un bon començament, i què no dir de la incorporació als mateixos d'una persona amb visió de gènere, capaç d'inculcar en els altres un sentit de la igualtat que pel que sembla fins ara ha mancat. Si es contracta a un nutricionista per elaborar els menús d'una escola, per què no pot fer-se amb les editoriasl una intervenció semblant en aspectes tan fonamentals com la repartició de les recompenses i els estímuls al talent?

Per a una societat que porta gairebé quaranta anys en un procés de democratització ascendent, que se suposa aspira aconseguir la màxima expressió de la mateixa (cosa que inclou o hauria d'incloure la igualtat de gènere), pot resultar irrellevant que s'hagi donat en l'àmbit cultural un pas de tanta importància? Recordem per un instant el terratrèmol informatiu que va suposar la inclusió de les quotes de gènere en la política en el 2007, destinada a promoure una participació equitativa en la mateixa; o el 25% de dones que al 1988 el PSOE va imposar al Congrés per al seu partit i que amb els anys ha anat a més, fins a arribar a les anomenades llistes cremallera. Va merèixer el silenci de qui estan en contra de l'acció positiva ja sigui per pensar que tracta d'imposar mitjanies, ja sigui des d'un fals liberalisme que abomina de la igualtat en el punt d'arribada per considerar-la contrària al principi de llibertat? Van callar llavors els Ansones, els Pradas, els Pérez Reverte? ”Cada vez que me choteo de una estupidez de género y en el acto se descuelga una talibana mentándome a la madre, quiero corregirme” (no el tradueixo al català per no embrutar la llengua de Llull, ja mancillada la de Cervantes), escriu aquest últim en un article recent amb el seu acostumat estrany sentit de l'humor, completament aliè al sentit del ridícul (5/3/2012). Clar que, què es pot esperar d'un senyor que ens anomena “feminazis”?


arturo-perez-reverteAra, en canvi, es fa alguna cosa tan necessària com radiografiar la cultura (que queda a l'alçada del betum) i ningú s'immuta, ni tan sols el senyor Pérez Reverte, sempre tan atent a la carn fresca on poder clavar queixalada. I no saben com li agrairíem ara un article en el qual es lamentés de la caterva de manifestacions artístiques nyonyes, d’enaltiment de la intimitat i possiblement sàfiques a que donaran lloc els jurats paritaris… Tota publicitat gratuïta contribueix a la causa, animi's.

 

 

Clar que si com deia ni tan sols algunes de les pròpies afectades viuen traumàticament una desigualtat més que evident, què no dir d'altres agents culturals relacionats amb l'edició, la literatura, la crítica, el professorat…? O potser d'imposar-se els jurats paritaris en el sector privat la reacció hagués estat diferent? Els asseguro que en aquesta circumstància haguessin saltat totes les alarmes i al Ministeri li haguessin plogut acres acusacions d'intrusisme. Clar que si el Ministeri de Sanitat pot instar a les clíniques privades a complir certes condicions o el Ministeri d'Educació exigir certs requisits a les escoles privades, per què no pot fer-ho amb les editorials, els diaris o les revistes o tanmateix amb les entitats bancàries que premien l'art i el talent?

Deixada aquí constància que l'informe Mujeres y culturas. Políticas de igualdad existeix i que s'han donat passos seriosos per igualar les oportunitats en l'estímul a la creació, només em queda tornar a reiterar el meu agraïment a la ex ministra Sinde per tan lloables iniciatives, i suggerir les possibles raons per les quals ningú s'ha immutat: que la cultura ja no interessa (i es deixa doncs que les dones la conquistin com qui ofereix l'os del brou i no la medul·la) o que ningú creu que un informe o la composició d’uns jurats pugui alterar la ja arrelada costum de premiar expressions artístiques de clara empremta masculina, quan no directament masclista (cosificació del cos de la dona, enaltiment de la prostitució, nostàlgia de la mili, glorificació del futbol…).

Vull ser més optimista, pensar que la cultura sí importa i que mesures com aquestes sí contribueixen i molt a transformar pas a pas la realitat. Vull pensar que ara que les xifres estan aquí, publicades pel propi Ministeri, ja no valen subterfugis ni maniobres de distracció: serà que són menys, serà que són més dolentes, serà que no interessen…. Si el PP no opta per fer marxa enrere, i esperem que no ho faci (estarem vigilants, no ho dubtin), a partir d'ara i gràcies a l'exministra Sinde i al seu equip els comitès assessors, jurats i òrgans consultius del Ministeri de Cultura es compondran respectant una presència equilibrada entre homes i dones, condició imprescindible per edificar un nou estat de la cultura.

D'igual manera, vull pensar que el Ministeri de Cultura no trigarà a advertir l'absoluta necessitat d'intervenir en la gestió privada de la cultura, doncs en aquests moments en què “els mercats es beneficien d'un buit de govern global” (Nancy Fraser dixit), no podem permetre'ns reculades ni deixar que s’aneguin novament terrenys guanyats a les proceloses aigües del masclisme endèmic. De tenir continuïtat, com seria desitjable, no saben fins a quin punt aquest avanç redundarà en l'obra de les dones creadores, que finalment podran jugar “gairebé” en igualtat de condicions en un joc ja de per si mateix desigual, a tenor dels múltiples factors que dificulten l'equitat (pèssima conciliació familiar, pèssima conciliació laboral, bretxa salarial…).

Les i els qui desenvolupen una tasca artística ja tenen de per si moltes més dificultats que qui tria professions a mitjà termini més rendibles, i és per això que no podem aprofundir en la nafra amb invisibilitzacions o obstacles afegits si no volem que la creació en els seus diferents àmbits corri el risc de veure's reduïda dràsticament. No imaginem un futur on tots els creadors siguin homes (com ho han estat tan llargs segles), igual que no imaginem un món on totes les creadores siguin dones. No és ni l'un ni l'altre el que volem, sinó una cultura plural, alliberada de llastos obsolets i desinhibida fins als límits que la pròpia cultura pugui imaginar. Una cultura que sigui pionera de virtuts noves i no copia de defectes antics. Dels poders públics esperem que sent la cultura el 4% del PIB sigui cuidada amb la mateixa cura amb que es cuiden altres sectors. Perquè la cultura serà igualitària o no serà.

Tags: