Qüestions d'estat

Escrit per Maribel Nogué, articulista i escriptora divendres, 11 de desembre de 2015 19:01

Imprimeix

Opinió - Opinió: Economia i Treball

maribel

 

OPINIÓ

Mes enllà d'on es volen posar les fronteres o delimitacions territorials per governar-se els països, a mi el que em preocupa és quines prioritats donaran els seus governs per donar resposta a les necessitats de la ciutadania.

I quines seran les seves prioritats i/o línies d'actuació. A tall d'exemple només uns apunts:

 

Una despesa militar per fer la guerra

L'informe Delàs ha presentat el seu darrer informe per denunciar el pes de la despesa militar en uns pressupostos del Partit Popular marcats per l'austeritat i per les retallades socials. Mentre que les dades facilitades pel Ministeri de Defensa sobre el desenvolupament del pressupost d'aquest any 2015 ja mostren que la despesa militar amb data de juliol va superar un 121 % el que s'havia aprovat inicialment, algunes pràctiques ens porten a la conclusió de que, per al 2016, la despesa militar total final és tres vegades superior a la del Ministeri de Defensa i representa un 1,6 % del PIB espanyol. És que les directrius de la OTAN marquen com s'ha de fer el càlcul de la despesa militar i que inclouen totes les partides militars, com ara els organismes autònoms de defensa o les repartides per altres ministeris (R+D militar que sorgeix des del Ministeri d'Indústria, les classes passives militars (Seguretat Social), les despeses en organismes com l'OTAN que depenen del Ministeri d'Exteriors, la Mútua militar ISFAS i la Guardia Civil (Ministeri del Interior), així com el del CNI (el seu cap és militar i el 60 % del seu personal té funcions militars).

Per no parlar de definir-se sobre el model d'estat pel que fa a la monarquia, què ens costa mantenir-la tant a nivell econòmic com de llast arcaic que representa quan parlem de democràcia.

 

La guardiola de les pensions ha servit per pagar el rescat bancari

Les pensions de la Seguretat Social és una altra de les competències estatals, sigui quin sigui l'àmbit d'un estat, però el que a mi m'importa és quines polítiques hi poden dur a terme els qui ens governin. Fa quatre dies, l'eminent professor Vicenç Navarro explicava el mecanisme que ha fet servir el PP per pagar -amb la guardiola de les pensions i via deute públic- el rescat bancari que va dur a terme el PP i que ens han imposat de pagar entre tots els contribuents.

 

La precarietat laboral, un atac a la protecció social

És veritat que hi ha dades estadístiques sobre la piràmide poblacional, però també és veritat que –amb la transformació liberal del mercat de treball- gairebé tots els costos de la Seguretat Social són assumits pel sofert contribuent, donat que les grans empreses (que el nodrien de forma important) han escapolit les seves aportacions amb la atomització dels seus centres productius, tendint a la individualització contributiva (per exemple amb la generalització d'uns autònoms que també estan precaritzats laboralment, així com la gradual privatització dels serveis públics (una altre font important que nodreix els pressupostos de la S. Social). Per altra banda, en el seu darrer article, el professor Navarro ens alerta sobre el què s'amaga darrera la proposta de "contracte únic" que proclama un candidat de dretes camuflat de marca blanca del PP com és Albert Rivera de Ciutadans, i que –a la pràctica- deixaria inexistents els indefinits, els temporals i altres...

 

Adéu a la universalització de l'assistència sanitària

El dret a l'assistència sanitària universal i gratuïta de què hem fet palès en aquest país des de fa molts i molts anys, ha quedat fet miques a mesura que s'ha anat posat preu a tot per fer-ho compatible amb els serveis privats que han entrat al mercat des de criteris de competència i rendibilitat econòmica: s'han exclòs medicaments de la cobertura farmacèutica de la Seguretat Social; els pensionistes han de pagar part d'alguns medicaments que abans eren de prescripció gratuïta; i s'ha permès dibuixar un model d'assistència sanitària de primera i de segona, perquè per accedir a determinades especialitats, cal suportar llargues llistes d'espera (a no ser que tinguis una pòlissa d'assistència privada o en puguis pagar la intervenció, cosa que anticiparia la intervenció en el mateix centre públic que –de no ser així- et fan esperar mesos i mesos -fins i tot- anys...).

 

Apartheid sanitari pels sense papers

Però, en tota aquesta disbauxa, encara hi ha a qui se li nega la targeta sanitària: són les persones immigrants que –malgrat conviuen entre nosaltres- no tenen encara tots els papers per ser considerats ciutadans i ciutadanes de ple dret. La líder de Ciutadans a Catalunya Inés Arrimadas va dir fa poc que "en cap s'ha d'equiparar el dret a l'assistència dels immigrants que tenen residència legal amb els que no la tenen, i que –en aquest cas- sols cal garantir el que diu la Organització Mundial de la Salut que cal donar cobertura total únicament als infants i a les dones embarassades, i també en cas de malalties greus, d'urgències o en el cas que posin en perill la salut pública". Sols li faltava dir perquè són uns apestats... Si més no, aquest és l'Apartheid sanitari que ha imposat –de fet- el govern de Rajoy.

 

Sí als immigrants rics, no als pobres

Fins fa poc, venien molts estrangers a operar-se als nostres centres públics pel prestigi qualitatiu que havien assolit, i venien fent-se passar per turistes o –si podien- fins i tot pagant. És una gran hipocresia que la qualitat dels nostres serveis públics faci una distinció entre els immigrants amb diners i els pobres. Si les persones que no tenen regularitzada la seva residència necessiten algun altre tipus d'atenció l'han de pagar el servei o subscriure un conveni amb la Seguretat Social (que és com una pòlissa de les mútues però pública).

 

Un vot conscient i de ruptura democràtica

Per tot plegat, el dia 20 tindré molt en compte el sentit del meu vot, impedint que surti cap govern que continuï malbaratant els recursos públics destinats a garantir el benestar de la seva ciutadania per alimentar negocis vergonyants de venda d'armes, drogues o tràfic de persones). Tan me fa si el timó de l'estat està a Catalunya o no, però sí que m'importa un canvi possible per eradicar la corrupció del sistema i unes prebendes o privilegis que van, des del concordat amb la Santa Seu signat l'any 1953 fins els temes que varen quedar al calaix amb les negociacions de la transició, aspectes de "reforma" i de no "ruptura" amb la dictadura que permet avui encara privilegis i expansió de les idees feixistes.

 

A voltes amb la constitució

Menys el PP tothom parla de reformar la constitució de 1978. N'hi ha que tan sols ho volen fer pel tema territorial, n'hi ha que volen fer-ho per "corregir" lo de la descendència monàrquica (que pugui regnar encara que sigui una dona), però no es qüestionen per a res ni la monarquia, amb la despesa i el llast antidemocràtic que suposa, ni les servituds al poder financer internacional.

 

Un canvi de fons és possible

I n'hi ha que, d'ençà del 15-M del 2011, exigeixen un canvi a fons en la direcció indiscutible d' una ruptura democràtica, i aquesta ha de ser sense grisos, en tot cas per garantir i millorar algunes premisses sobre els drets humans i socials que varen ser arrencats a la dictadura després de durs i llargs anys de lluita... Que no es pot?. Ja ho crec que –si ens ho proposem- es pot!.

 

 

Tags: