La fuga de cervells

Escrit per Teresa Mollá. Ontinyent. La Independent dijous, 13 de març de 2014 11:50

Imprimeix

Opinió - Opinió: Economia i Treball

tere moll

Des que es va iniciar aquesta estafa anomenada crisi que ens han provocat les grans multinacionals i els grans capitals amb l'únic objectiu d'acabar amb la classe mitjana, amb alguns drets de ciutadania i amb l'estat de benestar que era el senyal d'identitat d'Europa, un dels col·lectius més perjudicats ha estat el de la joventut.

Joves i dones han estat, per dir-ho d' alguna manera, objectius a batre pel capital que pretén, en el fons, mantenir l'ordre social que ells consideren ideal: Un sistema patriarcal, on l'home torna a ser el sustentador, converteix la gent jove a eterns adolescents sense possibilitat d'emancipar-se per falta d'oportunitats laborals i en molts casos amb un altíssim nivell de formació. I per descomptat a les dones intenta retornar-nos a les cases per a realitzar totes les tasques relacionades amb les cures de gent gran, menors i dependents.

Per a això aquest (des) Govern porta temps treballant en reformes laborals explícites o encobertes perquè siguin les dones i la gent jove que abandonin el mercat laboral a fi que la poca feina que diuen que hi ha es concentri en mans masculines , per tal de mantenir l'androcentrisme patriarcal com a únic sistema possible.

Amb aquest panorama la gent jove més preparada i, potser, conscient del gris futur que els espera a l'Estat Espanyol amb les retallades "versus" reformes impulsades per aquest (des) Govern, han decidit buscar-se la vida més enllà de les fronteres estatals i per diverses vies.

I, just en aquest moment esdevenen exiliats laborals i econòmics, tot i que a la catòlica ministra de Treball i Seguretat social, Fátima Báñez, (recordem que es va encomanar a la verge del Rocío per sortir de la crisi) li agradi anomenar aquest exili eufemísticament "mobilitat exterior".

Entenc perfectament que algunes mares s'enfadessin amb ella i en les xarxes socials l'anomenessin de tot menys bonica.

Una d'aquestes mares que lio va fer un retret a la catòlica Báñez en les xarxes és la meva amiga Ofelia Vila.

Ofelia té al seu fill Lluís a França treballant des de setembre de l'any passat com a professor.Va aprovar una oposició al país gal i allà té el seu futur. La conec fa anys i mai l’havia vista amb una barreja de sentiments tan gran com quan em va comentar que Lluís havia aprovat l'oposició. D'una banda se sentia feliç perquè el seu fill tenia el futur laboral resolt, però d'altra banda sentia (i sent) un dolor tan gran que li provocava (i li segueix provocant) una ràbia incontenible cada vegada que parla del tema. El dolor per l'absència del fill i la ràbia per veure com aquest (des) Govern està acabant amb les expectatives de futur de la que potser sigui la generació jove més ben formada de la història, s'apoderen d'ella quan es parla de gent jove i de treball. Ella els diu "exiliats laborals" i això és en el que els ha convertit aquesta gentussa hipòcrita que diu governar, però que en realitat el que aconsegueixen és amargar-nos la vida en molts aspectes i pràcticament cada dia.

En aquests mesos que porto treballant com a funcionària en un servei d'atenció a la ciutadania m'he trobat amb moltes situacions doloroses però una de les que més em va impressionar va ser precisament la d'una senyora a la qual conec des de fa anys, Inma, que va venir a informar-se com ciutadana i quan va acabar es va ensorrar davant de la meva taula, precisament per aquest tema. Li vaig preguntar pels seus fills i, literalment, es va ensorrar. Després de prendre uns glops d'aigua per intentar calmar-se, em va explicar que el seu fill i la seva dona porten un temps a Alemanya i que esperen el seu primer fill. Serà el primer nét d'Inma i ella ja sap que no ho podrà gaudir com voldria, precisament per la distància que els separa.

Les llàgrimes d'Inma em van commoure de la mateixa manera que sempre em commou Ofèlia quan parla del dolor que sent cada vegada que Lluís ha de tornar a França. No són les úniques mares que viuen aquestes situacions, però sí que són les més properes.

Lluïsa és una altra mare en aquesta mateixa situació. Mare de quatre fills i una filla i vídua des de fa més de trenta anys, ha hagut de tirar endavant sola la seva prole i procurar estudis a aquells d'ells que desitgessin fer-ho. El seu fill menor, Pau, arquitecte de professió fa un parell d'anys que està al Brasil amb la seva parella també pel mateix. Ara, Pau i la seva parella estan pensant deixar Brasil per "apropar-se una mica" a casa. I aquest acostament passa per buscar feina en qualsevol país d'Europa que els permeti desenvolupar-se laboralment, però no passa per tornar a aquest Estat on el Govern els va expulsar del món laboral per al qual estan perfectament qualificats i capacitats.

Per a LLuïsa, una senyora de setanta-cinc anys i amb un infart a la seva esquena, cada vegada que abraça el seu fill les poques vegades que pot fer-ho i, sobretot cada vegada que ha de acomiadar-se'n, el dolor li ofega les paraules i el sofriment s'apodera del seu cor.

Són només tres casos de dones a les que conec i que estan passant per aquesta dolorosa situació imposada per les mesures d'un (des) Govern fatxa i hipòcrita que predica la sortida de la crisi i legisla a cop de reials decrets lleis la fuga de cervells amb el consegüent dolor per les seves mares.

Què passaria si un dels fills de Báñez s’hagués d'exiliar laboralment tot i tenir una formació professional magnífica? Bé és un supòsit poc probable ja que els fills i filles de la gent benestant no solen exiliar-se, que ja ocupen els seus mares i pares de procurar-los seients laborals en les empreses d'amistats de la seva mateixa classe benestant.

Aquest fenomen del "exili laboral" afecta les filles i fills de la gent treballadora que amb gran esforç han pogut donar-los una formació universitària. I a aquest esforç continuat al llarg de la vida, ara se suma el dolor i la ràbia per l'absència d'aquests éssers estimats que han hagut de buscar-se la vida fora de l'Estat Espanyol, per culpa de les retallades anti socials de Rajoy i tot seu equip d'ultra reaccionaris catòlics que formen el gabinet de (des) Govern.

I és que no hi ha dret que aquestes mares i pares segueixin patint i rabiant per no poder abraçar els seus fills i filles i, fins i tot com en el cas d'Inma perquè se li impedeixi veure créixer al seu futur nét.

També Ofelia crida cada vegada que pot i en els espais en què es mou i en les xarxes socials (és una activista també a Facebook) que cal fer-los fora del Govern i que cal fer-ho ja, amb urgència, amb la màxima urgència.

Però el mal ja està fet. El dolor que han provocat aquests fatxes hipòcrites a les famílies ja no es pot esmenar. La ràbia generada tampoc és pot ja reconduir, ja que la distància és molta i les necessitats d'abraçades, continuades i impossibles.

I aquest dolor, com es cura?, Qui compensarà aquestes persones, a aquestes mares, pares, germans, germanes i la pròpia gent afectada per l'absència, pels dies sense abraçades? Les abraçades no es donen a través de Skype, i aquestes mares ho saben.

Crec que no hi ha reparació possible a aquest dolor i sobre la consciència d'aquesta gentussa caurà tot el patiment que han generat a tantes persones que han treballat tota la vida per treure a les seves filles i fills endavant i perquè tinguessin un futur millor que ells i elles. Però el que mai es van imaginar és que aquest futur passés per la distància física, que haguessin d'emigrar per poder anar  endavant.

Sobre Rajoy i sobretot el seu equip de (des) Govern, sobre les seves consciències ultracatòliques i mesquines caurà tot el pes del dolor generat i si algun dia s'escriu correctament la història d'aquesta etapa de la nostra història, se'ls recordarà per la seva profunda hipocresia i pel profund dolor generat a milions de persones. Aquesta seria la veritable justícia social que hauria de reflectir-se en els llibres d'història.

De moment, a Ofelia, Inma, Lluïsa i tantes altres mares, només els hi puc fer aquest reconeixement públic i oferir la meva solidaritat, el meu reconeixement sense límit i tot el meu afecte.

Als del (des) Govern, el meu rebuig complet i el meu fàstic profund perquè tot el que toquen ho converteixen en dolor.

Tags: