Viure amb menys

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Cultura - Literatura

WhatsApp Image 2021-09-15 at 17.50.29

 

RESSENYA

 "Los asquerosos" de Santiago Lorenzo (Ed. Blackie Books) i "Un amor" de Sara Mesa (Anagrama Editor).


Durant el confinament estricte, en aquells mesos que ens van tenir tancats a casa, vaig començar un dia de maig del 2020 el llibre "Los asquerosos" de Santiago Lorenzo, publicat en una edició molt cuidada per l'editorial Blackie Books. I just un any després, a la fi d'abril de 2021, vaig començar a llegir "Un amor", de Sara Mesa, editat per Anagrama, un llibre de lectura amena i atmosfera carregada.

Tots dos llibres em sembla que guarden una certa connexió, entre ells i també amb el moment pel qual passa la humanitat. Són llibres que parlen d'una necessitat humana poc tinguda en compte avui dia, la d'aïllar-se, la de fugir del mundanal món i buscar refugi en la solitud, arreglar-te-les sense massa ajuda. Soledat, refugi, aïllament... Paraules gairebé impossibles en l'àmbit social i alhora potser ara una mica més habituals en l'àmbit íntim que en altres moments, en aquests mesos en què la pandèmia per covid19 ha comportat aïllaments físics, solituds, pèrdues d'afectes, parelles i treballs, i també morts i patiments per qüestions de salut, i en què fins i tot moltes persones s'han plantejat les seves vides lluny de les urbs, a les zones rurals, com és el cas en les dues novel·les que ens ocupen.

 

Durant el confinament total, aquest període tan sorprenent en el qual ens obligaven a romandre a casa tancats/des, dosificant indicacions de possibilitats d'anar fent més coses segons l'evolució de la pandèmia, la vida de Manuel, el protagonista de "Los asquerosos" que ha de desaparèixer després d'agredir un policia antidisturbis i s'amaga en un poblet abandonat, semblava una metàfora de la realitat. Aquest aïllament seu, buscat o més aviat urgit, s'assemblava al de totes/s nosaltres, obligat, i a més tenien una cosa molt interessant en comú, i és que li vas agafant el gust a la no socialització, cada vegada més. Li passava a en Manuel i ens anava passant a moltes persones confinades. En alguns casos més complexos aquest "gust per la dessocialització" ha afectat nenes i nens o gent jove amb problemes importants a l'hora de reprendre l'activitat. De forma similar ens va ocórrer després amb la progressiva flexibilització de les normes prohibitives, dels límits d'horaris i de les possibilitats d'obrir llocs, d'augmentar aforaments... va arribar l'estrès de poder tornar a fer tantes coses, versus el confort que era per moments que no te les deixessin fer.

Serà que com menys tenim, menys necessitem? Això és així amb els objectes, però també amb els afectes, amb els vincles, amb les llibertats i les possibilitats?

 

 

 

     WhatsApp Image 2021-09-15 at 17.49.53 1              WhatsApp Image 2021-09-15 at 17.49.53

 

 

 

L'altra Robinson Crusoe és la Nat, la protagonista d'"Un amor", una jove traductora que Sara Mesa ens presenta en una novel·la que es llegeix de manera voraç alhora que va deixant uns buits en el/la lector/a cada vegada més profunds... La Nat es trasllada a viure a un poble rural de pocs habitants, a la recerca de solitud també, no de forma tan radical ni tan necessitada com en Manuel, però fuig de la bullícia, dels tràfecs mundanals, de l'aclaparador ritme social. En aquesta novel·la és meravellós notar com l'autora aconsegueix perfectament introduir el biaix de gènere, explica a cada pàgina com les pors, el tracte dels altres, la comunicació i la moral ens afecta de manera diferent a homes i dones. Quanta càrrega moral, incomprensió i incomunicació implica per a una dona optar per l'antisocial!

Són novel·les sobre persones soles, però ens parlen de política, de moral, de comunicació i de comportament social a partir de persones soles, particulars, que busquen pau, solitud, tranquil·litat i assossec. Són relats de "Robinsons" moderns; el de Daniel Defoe va néixer al segle XVII i, no buscava ni necessitava estar sol, sinó que després d'un naufragi aconsegueix arribar a la costa d'una illa deserta i durant vint-i-vuit anys conrea la terra, cria animals, sobreviu i, el més important, afronta la seva solitud, i en afrontar-la sorgeixen els pros i els contres de posseir aquesta condició. La solitud és avui un gran repte personal en l'era de la hipercomunicació, de les xarxes socials i de l'estar sempre connectat i localitzable. I un altre gran repte, un altre gran tema de tots dos llibres i central en el debat sociopolític actual: cal continuar creixent econòmicament? Podem parar i fins i tot decréixer? Necessitar menys coses, menys desplaçaments, menys interaccions socials i culturals... És una opció? Es pot sobreviure sense més activitat cultural que la lectura d'una obsoleta col·lecció de llibres d'Austral, com aconsegueix el Manuel de "Los asquerosos"? I en una casa plena d'esquerdes i goteres i envoltada d'una comunitat adversa i basada en els silencis, com fa la Nat d' "Un amor"? L'economia de Robinson Crusoe s'estudia el primer any en moltes facultats de ciències socials i és de gran ajuda a causa de la seva capacitat per simplificar les complexitats del món real. En una economia de Robinson Crusoe, existeix només un individu, ell, qui actua tant com productor per a maximitzar la cobertura de les seves necessitats i com a consumidor per a maximitzar les seves utilitats (s'afegeix després la figura d'en Divendres per a introduir alguns mínims intercanvis). Hi ha alguna opció real que els desastres que el canvi climàtic comporta ens portessin a simplificar les nostres economies i les nostres vides, les nostres necessitats, les nostres utilitats i la nostra complexitat social? El debat està obert i llibres com els dos aquí ressenyats són una picada d'ullet escrita amb una certa dosi de bon humor i una altra dosi d'amargor, suggerint que estar sola o sol i viure amb poc és possible, i fins i tot pot ser desitjable.