Sanitàries davant la Pandèmia: entrevista a Júlia Ojuel Solsona

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Health - Clinic

There are no translations available.

  Júlia Ojuel2 portada

  

Sèrie d'entrevistes 

Júlia Ojuel Solsona és doctora en medicina, especialista en medicina familiar i comunitària. Ha viscut la pandèmia en primera línia des del servei d'Atenció Continuada Domiciliària de l'Institut Català de la Salut a Barcelona.


Quina ha estat la teva feina durant aquest any de pandèmia?


Treballo al servei d'Atenció Continuada Domiciliària (ACD). Fem l'atenció a domicili quan els ambulatoris tanquen, és a dir, totes les nits de 7 del vespre fins les 8 del matí, i dissabtes, diumenges i festius les 24 hores, a Barcelona, Montcada i la Mina. En general les persones sense problemes de mobilitat van als serveis d'urgències, però quan són pacients que ja no surten del domicili, que estan a institucions o si la malaltia impedeix desplaçar-se, hi anem nosaltres. Per això, la majoria de la gent que visitem és més gran de 80 anys o esta institucionalitzada. Les visites ens arriben pel 061 que és qui reque és qui rep les trucades i determina quin recurs enviar, si és necessària una ambulància o una visita a domicili.

 

 

 

Júlia O

 

 

 

Una atenció continuada vol dir canviar constantment de pacients, com afecta això al teu treball?

Jo havia estat quasi vint anys en un CAP i al principi de ser en aquest servei em semblava estrany visitar cada vegada pacients que no coneixia i no fer jo mateixa un seguiment. Has de canviar una mica la manera de treballar. Per sort, l'ACD som un servei d'atenció primària de l'Institut català de la Salut, la majoria som metgesses de família que hem treballat o treballem als CAP, i tenim accés a la història clínica i a la informació de les seves professionals de referència, de manera que quan anem a visitar a algú ja hem mirat la seva història i alguna informació tenim. Després de la visita podem fer continuïtat i seguiment amb les seves metgesses i infermeres de família, però la veritat es que cada nit que hi vas, acabes revisant el que ha passat amb la gent que has vist la nit anterior.

 


Com es va viure a l'atenció primària continuada a Barcelona la primera onada?

La primera onada ens va agafar de sorpresa, l'hivern havia estat difícil, com tots els hiverns -que sembla que no se sàpiga que la grip ve cada anys per agafar-nos sempre sense prou recursos- i quan pensàvem que aniríem cap a millor com la resta d'anys, de cop al febrer vam començar a veure febres, pneumònies, ofecs, embòlies pulmonars, pacients greus... pensàvem que era la grip que arribava més tard, o que començaven les infeccions respiratòries de la primavera i en dues setmanes vam tenir a sobre la covid com l'onada aquella de la pel·lícula del tsunami.

Anàvem a les residències o als domicilis de gent que potser havia passat el dia més o menys bé, amb febreta i, de cop en poques hores, es posaven molt greus, s'ofegaven o feien deshidratacions o tenien alteració de consciencia o la febre no baixava, inclús algunes persones van morir. Si el o la pacient que anàvem a visitar es podia moure, demanàvem que anés al rebedor o al menjador i amb les portes obertes la visitàvem.

A les residències hi ha hagut molts casos, en totes les onades, no n'hi han deixat d'haver des de fa un any. Arribàvem de matinada i ens trobàvem una auxiliar de geriatria per 25 residents, la meitat amb la infecció per covid, un ofegant-se, l'altre també, una altra cridant.

Sóc crítica amb el paper que va fer el 061. Crec que és un servei bo per emergències, però que en la gestió de recursos de l'atenció primària no va estar a l'alçada. Per exemple, durant la pandèmia, havíem d'anar a visitar gent que pels símptomes de gravetat que presentaven no tenia sentit anar a casa seva, era necessària una derivació a l'hospital, i el 061 ens hi feia anar abans per valorar-ho, en comptes de fer la derivació directa, que s'acabava posposant unes hores sense necessitat, i ens obligava a una exposició innecessària al virus. Sobre Ferrovial i el 061 s'ha parlat molt, però no prou. No puc entendre que encara estigui concertat un servei com aquest i que estigui treballant a nivell corporatiu al marge i amb tant desconeixement de la resta del sistema de salut públic i sobre tot de l'atenció primària.

La primera onada van ser els pitjors mesos de la meva vida laboral, i ja fa 30 anys que vaig acabar la carrera. Desprès va venir l'estiu i va millorar, ens van obligar a agafar les vacances per por de com seria l'hivern de manera que aquell juliol i agost els centres es van quedar "en quadre". Jo vaig fer vacances i vaig aprofitar el programa recuperART que ens van oferir a professionals de la salut per visitar museus i fer interiorització. Però només arribar ja va venir la segona onada, que va empalmar amb la tercera i que va començar abans que no ens esperàvem. A l'octubre ja estava de nou tot fatal, no ens ho podíem creure que no tinguéssim un respir, el mateix panorama, teníem epis, això si, però l'afectació des de la tardor està sent molt extensa i no s'ha pogut normalitzar gens el funcionament del sistema sanitari.

No se si sortirem millors de la pandèmia, ho dubto, però el que és segur que sortirà pitjor és la sanitat. Quan això vagi passant, i encara falten uns mesos, el panorama serà dolent, la gent gran i vulnerable està en davallada funcional pel confinament, els programes de seguiment de patologia crònica aturats i moltes malalties amb retard diagnòstic. S'ha posat en evidència la precarietat del sistema sanitari. Per suposat que va colapsar, no és un sistema sanitari robust. S'anava fent amb sobreesforç però amb la onada va començar a entrar aigua per totes les esquerdes. Ara mateix s'estan començant a fer als centres visites presencials, però intercalades amb 40-45 visites telefòniques i això no és assumible.

 

Com has portat -heu portat els equips- el contagi de companyes i companys i la por al contagi?

És el que he portat pitjor. Als domicilis, entrem a les habitacions de les persones malaltes, amb molta càrrega viral, i sobre tot al principi, que encara era hivern, les habitacions tenien les finestres tancades. A les residències, moltes habitacions compartides.

El que han passat a les residències no té nom, les cuidadores ho expliquen, moltes van emmalaltir també, desbordades i veient morir a la gent que cuidaven. A alguna residencia encara ens reconeixem amb l'auxiliar o amb la infermera quan anem a una visita és com si tornessis a l'impacte emocional d'aquests mesos passats.

No hem notat massa que hagin augmentat les ràtios, per això, seguim veient moltes auxiliars soles de nit. I la gestió ha passat als equips de primària pràcticament sense posar reforços, jo crec que així no es pot donar una atenció com es mereixen. La majoria de les persones a institucions són pacients en situació de cronicitat complexa o amb malaltia avançada i s'han d'actualitzar sense demora les ràtios de personal auxiliar, d'infermeria i de medicina.

Entre la gent que treballem a l'atencio domiciliària hi va haver infeccions greus, la quarta part del servei de medicina van necessitar ingrés hospitalari, i un del companys metge, l'estimat Juanjo, va morir després de setmanes a la UCI. El departament de salut va treure un document, que després van retirar per la indignació que van provocar, on deia que el deure d'assistència era superior al dret de seguretat en el treball dels i les professionals, que el que ve a dir és que havíem de visitar sense epis. Portàvem batetes de paper, i bosses, amb el pensament màgic que així no ens infectaríem. Jo crec que si hi ha tants casos de covid perisitent entre el personal sanitari va ser per la contínua pluja de virus que vam rebre i seguim rebent. Ara mateix està assimilada a malaltia professional, però encara no reconeguda com a tal i tot sembla indicar que s'haurà d'anar als tribunal si no es reconeix com accident de treball.

Arribava a casa amb por de contagiar a la meva filla, després de tota la nit treballant. Vaig estar mesos sense veure a ma mare,quan anava a treballar, em parava a la cantonada de casa seva i la saludava des del balcó. Devia pasar el covid perquè en la primera analítica que em van fer, al maig-juny, em van sortir els anticossos. Per sort vaig ser assimptomàtica, però suposo que devia contagiar quan visitava perquè no ens feien PCR sistemàtiques. Ens han apretat massa des del departament de salut. En el document de contactes, es demana aïllament 8 dies si hi ha contacte amb una persona positiva, sigui quin sigui el resultat del test, en canvi, al personal sanitari, si tenim un contacte amb una PCR negativa ens hem d'incorporar a treballar.

Cap el final de la primera onada, van oferir des de l'ICS un servei d'acompanyament emocional a professionals. Van rebre moltes trucades, però amb la segona onada em comentava un company que hi és, que se'n reben moltes menys. Jo penso que és perquè veiem que el problema no som nosaltres, ni com ho portem, sinó que el problema és estructural. Tothom ha tingut moments de molt desànim, però el sentiment principal que tinc ara és d'ira. Estic enfurismada. Amb el ministeri, amb el departament de salut, amb l'ICS i amb la mútua laboral. M'ha sostingut i em sosté el sindicat del que formo part, Metges de Catalunya, i m'alegra veure que també la resta de sindicats treballen per la millora de les condicions de treball i seguretat i per una crítca al model sanitari actual.

 

 

 

Júlia Ojuel2