"Com a societat és el nostre deure i obligació protegir bé a infants i adolescents"

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Apoderament i Lideratge - Social organizations

There are no translations available.

Alexandra Membrive

Alexandra Membrive és la presidenta de l'Associació El Mundo de los ASI, entitat que lluita contra l'abús sexual infantil.

 

L'Alexandra es defineix com a activista i supervivent, i ha estat capaç de donar-li la volta a una terrible experiència, de la qual va sorgir la seva vocació. Ara, des de l'associació que amb altres persones supervivents va crear, treballa per trencar el silenci i denunciar el que sovint es vol amagar, i donar veu i empoderar als infants i adolescents que pateixen aquesta xacra.

 

 

De què estem parlant quan es parla d'abús sexual infantil?

D'un maltracte sexual que es realitza tant a la infància com a l'adolescència. És un abús de poder d'una conducta del sistema heteropatriarcal a nens i nenes per fer allò aquella persona li vol fer a l'altre, i es fa mal d'una manera conscient o inconscient. Ara bé, moltes vegades ens diuen que és una malaltia mental i, personalment, no estic d'acord. És, més aviat, una conducta que normalment està amagada, de la qual es vol evitar que es parli perquè així perduri en el nostre sistema actual.

 

 

Segons hem llegit a la pàgina web de la seva entitat, una de cada quatre nenes, i un de cada sis nens pateixen abús sexual en la seva infància o adolescència. I un 80% d'aquests abusos es cometen a l'entorn familiar o de confiança. Estem parlant d'unes xifres molt elevades i d'un espai que, se suposa, hauria de ser el més segur pels infants. Aquesta és la radiografia actual?

Doncs, sí, l'abús sexual infantil és una pandèmia mundial. Estem parlant d'un 20% de la població. Aquesta conducta de submissió dins la família on es barreja l'abús de poder, el domini i la sexualitat, és molt dolorós. Podríem dir que és l'ús i gaudi des d'una postura adultcentriste.

S'ha de fer una revisió del que està passant, perquè dins de l'àmbit familiar et trobes tant la víctima com el victimari, i moltes vegades en aquesta situació, les famílies romanen en silenci i prefereixen no obrir aquesta capsa perquè és molt dolorós. Hi ha persones que no ho veuen; altres que sí, però que no fan res; i altres que no s'ho creuen, perquè estimen al victimari i no poden entendre que ho hagi pogut fer. Però per molt que estimis una persona el que no pots és donar suport a una conducta d'abús de poder sexual.

 

 

Llavors hem de desterrar el mite dels abusos sexuals com quelcom que passa fora de l'àmbit familiar?

Doncs sí. Abans de formar l'associació soc activista i soc supervivent, per tant m'he informat moltíssim, i moltes vegades quan donem les dades, la gent es queda molt sorpresa dient si això és cert. I nosaltres ens basem en la literatura científica, que n'hi ha molta, sobretot als EEUU des dels anys vuitanta. I aquí tenim persones molt potents que són expertes en aquest tema. I ens recolzem en tots aquests estudis, tot i que no tenim dades actuals a nivell de l'Estat espanyol, doncs, el primer i únic estudi que hi ha és de l'any 1994. A Catalunya en tenim un estudi sobre el "Malestar psicològic en estudiants universitaris víctimes d'abús sexual infantil", de l'any 2006 realitzat per Noemí Pereda.

 

 

 

 

Alexandra Membrive1

 

 

 

 

I el fet del confinament ha tancat en el mateix espai víctima i victimari.

Doncs, és com si un empresonat sense poder demanar auxili, està més temps a la mercè dels desitjos del victimari. Sense tenir cap suport, perquè el que fa la persona agressora és manipular intentant amagar aquesta situació, amb el secret, la manipulació, i sobretot, intentant que ningú se n'assabenti mai, i sobretot, que la víctima no pugui demanar ajuda, estant sotmesa i vigilada. Aleshores és molt molt difícil que puguin demanar ajut.

Nosaltres ja vam publicar un post a l'inici del confinament avisant d'aquesta situació. I no vam veure que els governs, ja sigui els de les comunitats autònomes o el central, fessin una campanya sobre això, i és molt greu. Perquè si es va fer sobre la violència contra les dones, cosa que em sembla fantàstic, evidentment, i perquè s'havia de fer, però va haver-hi un absolut silenci sobre la infància i l'adolescència. Què passa, que perquè no sabem escoltar-los no tenen els mateixos drets? Com a societat és el nostre deure i obligació protegir-los bé.

El que s'ha de fer és una bona política preventiva, d'una banda, i de detecció per l'altra, per a que les criatures no ho pateixin o bé és detecti en un inici.

 

 

La societat és prou conscient d'aquesta xacra o és un tabú encara i es continua amagant aquesta realitat?

La societat té molta por només de sentir abús sexual infantil, és com si es remenés alguna cosa que està molt amagada, com si en el nostre imaginari d'això no es pugui parlar. I és molt normal que això els hi passi també a les víctimes i supervivents. Es qüestiona molt, això realment existeix? De vegades és com l'actitud de l'estruç d'amagar-se, d'apartar els ulls i dir jo no ho vull creure. Molt sovint ens passa això, per tant, continua sent un tabú.

 

 

Com podem prevenir i detectar els abusos en infants i adolescents tant en l'àmbit familiar com en l'àmbit educatiu i del lleure? Tenim protocols de prevenció efectius?

Existeixen protocols, però clar, si no es fa formació de prevenció a les persones professionals, si no es fa una capacitació de com aplicar aquests protocols, no avançarem. S'ha de treballar moltíssim.

Ara mateix, jo estic estudiant Psicologia i no he vist una assignatura que parli d'això. A Criminologia sí que hi ha una assignatura, però si n'hi ha un 20% de persones que poden patir abús sexual hem de tenir cura d'elles i els professionals han de saber com abordar aquesta temàtica, tant de prevenció com de detecció.

A la pàgina web de l'Associació hem publicat el que nosaltres diem "8 passos d'Empodera". Són uns passos de prevenció on expliquem realment com fer prevenció a infants des de que tenen un any. Depenent de l'edat que tinguin, evidentment, es farà d'una manera o una altra i, a més a més, hi ha una guia que es pot descarregar. Aquests passos tenen en comú seny, sentit comú i ètica de la cura, o sigui cuidar a la infància i a l'adolescència sabent les seves necessitats de veritat. Per exemple, el respecte al seu cos, se'ls hi ha d'ensenyar tant que significa el consentiment, els límits propis i els de les altres persones i posem molts exemples en les nostres xerrades. 

 

 

 

 

 8passos

 

 

I que passa quan hi ha denúncies d'irregularitats en el sistema de protecció dels infants, però també hi ha casos d'infants que no són prou creïbles?

Aquí tornem a parlar de la necessitat de la professionalització de les persones que atenen casos d'abús sexual infantil i juvenil. Si no coneixen la dinàmica i no tenen la formació, aquestes persones no poden atendre de forma correcte aquests casos. A més, n'hi ha diferents tipus de revelació i de vegades es posen en dubte i és un problema molt greu. Pensen que s'ha de fer només d'una manera i a sobre l'atenció, ara mateix, no és l'adequada, ja que quan es revela un cas s'hauria d'activar tots els sistemes per atendre a aquests infants i el sistema actual triga molt de temps en atendre'ls.

 

 

Trencar amb la por i el silenci, i donar el primer pas per denunciar-ho, suposem, ha de ser molt difícil. Després cal passar per l'àmbit judicial, es dona una revictimització de les víctimes? Que s'hauria de canviar?

Hi ha un estudi de Save the Children on Noemí Pereda posa el cas d'una nena, la Lia, que amb més de tres anys revela i li fan declarar com 10 vegades que és el que li ha passat. I cada vegada, menys la primera, és una revictimització. Clar, moltes vegades canvia la versió primer, perquè fa molt de temps, per l'edat de la nena, i també perquè està en contacte amb la persona agressora i el nostre sistema encara no està preparat.

Aleshores, aquí s'ha de tenir en compte que prima l'interès superior de la infància i l'adolescència, i des de l'ètica de la cura s'ha de mirar de protegir-lo de la millor manera possible. I a més, s'ha de fer des d'un abordatge integral i un acompanyament també psicològic, més enllà del sistema judicial.

Sortosament ara hi ha una prova pilot amb aquest estudi de Save the Children que són les cases Barnahus. Fa més de vint anys que funcionen al nord d'Europa i, ara, s'està fent una casa pilot a Tarragona. És un espai que evita que l'infant hagi de reviure l'abús sexual a través de múltiples declaracions ja que totes les persones professionals que l'han d'atendre estan al mateix lloc i amb una única declaració ja n'hi ha prou. De moment, el nostre sistema no està preparat. Esperem que d'aquí a poc temps estiguin en funcionament aquestes cases Barnahus, que al nord d'Europa porten tants anys funcionant.

També és molt important que no s'apliqui el SAP (Síndrome d'Alineació Parental) i que no es jutgi a la persona adulta que denuncia i acompanya a la víctima que encara es menor d'edat. Moltes vegades s'analitza molt la persona que denuncia i no s'analitza tant la persona denunciada, el victimari.

 

 

 

 

 

Alexandra Membrive2

 

 

 

 

La legislació vigent és suficient per combatre els abusos o cal modificar-la?

Tenim el Conveni de Lanzarote que és un Instrument de Ratificació del Conveni del Consell d'Europa per a la protecció dels nens i les nenes contra l'explotació i l'abús sexual signat a Lanzarote, l'octubre de 2007, però que no s'ha complert.

De fet, durant la pandèmia, el Consell de Ministres va signar l'avantprojecte de llei sobre la infància i l'adolescència, però ara ha de passar al Congrés i encara no s'ha presentat. I perquè es fa això? Doncs, perquè a Espanya, amb el Conveni de Lanzarote, s'haurien d'haver pres certes mesures entre el 2011 i el 2013. I estem al 2021 i encara no s'han fet. La Unió Europea hauria d'obligar al seu compliment, per això ara s'està tramitant aquesta nova llei. A més, cal dir també que hi ha entitats que empenyen, sobretot Save the children posant en l'agenda els temes de la infància i l'adolescència. S'està lluitant molt contra l'abús infantil.

Esperem que aviat tindrem una nova llei. Però després hi haurà un altre problema, quan de temps trigarà per fer-se efectiva? amb quins recursos es comptarà?...

 

 

"El trauma és un fet de la vida, però no té per què ser una condemna per a tota la vida», així s'expressa Peter A. Levine, doctorat en Biofísica Mèdica i en Psicologia, el qual ha orientat el seu treball en "sanar el trauma". Com és la recuperació emocional i física d'aquests infants i adolescents?

Justament Peter Levine ha analitzat molt bé el que és el trauma. Des de l'associació fem una formació en que la càpsula 1 comença amb una frase d'ell: "L'abús sexual infantil commociona el cervell, atordeix la ment i congela el cos". I en poques paraules és com es pot expressar el que sent un infant o adolescent que ha patit un abús sexual infantil. Descriu molt bé la por i la congelació quan una persona pateix aquest abús.

La paraula bàsica per a que comenci una sanació és "et crec". Et crec vol dir empoderament, tornar a tenir confiança en les altres persones, protecció, ètica de la cura, resiliència... dues paraules que volen dir tantes coses! I clar, és l'inici d'una recuperació emocional i física. Però cada cas és diferent encara que n'hi ha similituds, però no existeix una recepta màgica. Sí que existeix quelcom que és comú: trencar el silenci i alçar la veu, que és una de les passes d'empoderar que nosaltres fem servir en la prevenció. Alçar la veu és una de les primeres passes per a la recuperació, i cada persona necessita diferents recursos per sanar-se, però sempre necessita algú al costat, amb una escolta activa per poder tirar endavant.

És clar que el trauma perdura molt de temps i que et pots recuperar, tot i que pots tenir algunes seqüeles de per vida. Algunes, se superen; altres, s'accepten, i d'altres, poden aparèixer encara que ho hagis superat. És una experiència de vida i cadascú li ha de buscar un sentit, perquè això no es pot esborrar i et qüestiones, per a que m'ha servit això? Jo ho tinc claríssim, a mi m'ha servit per trobar la meva vocació i ajudar les persones i protegir la infància i l'adolescència. I mires enrere i dius: ostres, jo he estat capaç de superar això, i he estat capaç de demanar ajut!

 

 

 

 

 

Alexandra Membrive 3

 

 

 

 

Es parla sempre de l'interès superior de l'infant, es té en compte a l'hora de tractar aquests temes en els mitjans de comunicació? Segons el seu parer quines errades no s'haurien de cometre mai?

No sempre es té en compte l'interès superior de l'infant. Des del cas dels Maristes, sobretot a Catalunya, si que veig que s'estan fent canvis, però clar, el que necessitem és que, fins i tot, els professionals dels mitjans es formin sobre que és l'abús sexual infantil, quines són les dinàmiques, i realment entenguin com funciona la credibilitat, com és la revelació de l'abús sexual per poder abordar aquestes notícies.

De vegades quan ens fan entrevistes et pregunten allò de "però que et va passar?" Quan et fan aquestes preguntes és una revictimització. Jo, sí t'ho vull explicar, ja ho faré, però realment cal que ho expliqui? Amb aquestes preguntes em demostren que no tenen cura de les persones que han passat per aquest tràngol. El que sí que puc explicar són les conseqüències, els canvis que poden haver-hi, les meves vivències de com m'he sentit després en el procés des del silenci i des de que soc una activista. Però cal tenir cura de les persones que a més s'atreveixen a parlar i a donar la cara, per això cal molta sensibilitat a l'hora de fer les preguntes. A més a mes, crec que sempre que es fa una entrevista s'hauria de deixar fer una revisió per veure si n'hi ha errades, perquè clar es un fet molt dur.

També moltes vegades no es cuida la credibilitat de les persones sobrevivents. I en el cas d'un infant, evidentment, no s'han de donar noms. Una altra tema és l'estigma de la paraula "víctima", hem de deixar de parlar de víctimes. Als EEUU, per exemple, sempre parlen de supervivents i això et dona força i poder. Ens mereixem que els mitjans de comunicació ens tractin com el que som, com a persones amb molta força que hem superat una situació com aquesta.