"Com a dona m’indigna que es pugui empresonar les persones o reprimir-les per expressar les seves idees”

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Apoderament i Lideratge - Moviments Socials

There are no translations available.

VickyMoreno

Vicky Moreno, mestra de formació, forma part del grup DonesxDones de Ca la Dona, un col·lectiu que es defineix com feminista i antimilitarista.


Preocupada per la situació de les dones i en plena guerra dels Balcans, Vicky Moreno va viatjar a Croàcia, juntament amb una altra companya, per conèixer el treball que s'estava fent des del Centre de Dones per la Pau a Croàcia i van tenir l'oportunitat de visitar un camp de refugiats de famílies bosnianes a Zagreb. Abans havien conegut a Stasa Zajovic, una de les líders de les Dones de Negre de Belgrad.

 

Com sorgeix el grup de Dones x Dones?

Com a grup ens vam començar a organitzar l'any 1993, a l'inici de la Guerra dels Balcans. Una de les primeres accions que vam dur a terme va ser la convocatòria d'una gran manifestació, juntament amb altres grups que denunciàvem les violacions contra les dones durant la guerra, principalment dones de Bòsnia, però també croates i sèrbies. A partir d'aquí va sorgir el tema principal de reflexió entre el nostre grup, sobre l'ús dels cossos de les dones com a eina de neteja ètnica.

 

Quines accions realitzen a Catalunya?

Hem estat a peu de carrer organitzant mobilitzacions i concentracions contra les guerres i els conflictes armats, però sempre posant la mirada en el tema de les violacions i agressions sexuals contra les dones en zones de conflicte armat. Denunciant els segrestos, les violacions, la violència i els assassinats de les dones a Colòmbia, a l'Afganistan, a Txetxènia, a Palestina... Partint de la sororitat però també amb la denúncia. Mantenint relacions entre elles i nosaltres, convidant-les al nostre país per tal que poguessin explicar la situació que pateixen, així com les seves estratègies i organització per treballar per una resolució dialogada dels conflictes. Hem viatjat en diverses ocasions als seus països per conèixer, sobre el terreny, les seves accions.

El nostre treball es basa en un intercanvi de relacions i experiències basat en el protagonisme de les dones com a resistents, però també com a curadores de les seves comunitats des de la no violència. Exigint conjuntament Justícia i Reparació per a les dones i les comunitats agredides. Exigint que les dones siguin les protagonistes en els acords de pau. Cosa que encara és molt difícil perquè la justícia, tant la local com la internacional, és patriarcal.

Treballem i participem conjuntament amb altres col·lectius com la Plataforma Aturem la Guerra, el BDS Catalunya, Desmilitaritzem l'Educació... així com amb aquells que rebutgen les armes , les guerres i les violències. Evidentment formem part de Ca la Dona, espai des del que també construïm xarxes de suport.

 

A nivell internacional formen part de la Xarxa de Dones de Negre, com col·laboren i s'organitzen?

Volem tenir una visió de totes les parts que en formen part directa o indirectament en un conflicte, per això formar part de la Xarxa de Dones de Negre continua sent fonamental. Juntament amb la Xarxa hem participat en l'organització i les trobades internacionals que s'han dut a terme en diferents territoris. Una bona part de l'organització i de les relacions la fem a través de les xarxes i comunicació per correu degut a la diversitat i la distància.

Mantenim el contacte i treballem conjuntament denunciant i manifestant el nostre rebuig contra el militarisme i les guerres en qualsevol territori o país. Donem suport als comunicats i denúncies de les mateixes dones que estan vivint aquestes situacions. Les més recents: les dones kurdes, sahrauís, armènies... on els conflictes armats estan castigant durament la població més vulnerable.

 

 

VickyMoreno Palestina

Visitant Palestina

 

Un dels lemes que tenen és "Ni guerra que ens destrueixi, ni pau que ens oprimeixi." I la historia ens ensenya com alguns tractats de pau arriben a ser les llavors de noves guerres. Com s'ha de construir la pau?

Aquesta és una bona pregunta que ens obliga a reflexionar contínuament. Quan diem "Ni guerra que ens destrueixi , ni pau que ens oprimeixi", estem expressant clarament que no hi ha pau si no hi ha justícia i reparació. Dues eines indispensables. Sense justícia social, sense un repartiment dels recursos de manera igualitària i sense discriminació. Si no es tenen en compte els col·lectius més precaris, que alhora han estat més castigats per les violències en totes les seves manifestacions -sexual, econòmica, institucional, armamentística...-, no serà possible una veritable construcció de la pau. La pau entesa com espai de convivència, solidaritat, reciprocitat, sororitat, i seguretat. Una seguretat feminista, no violenta, que no té res a veure amb la pretesa seguretat dels cossos armats.

Els altres elements indispensables per a la construcció de la pau, com diuen les amigues colombianes, són la Veritat i la Reparació. Aquests dos elements, les feministes els hem pres també aquí a casa, sobretot per denunciar les violacions i l'assetjament sexual. Veritat i reparació per tal que les dones agredides puguin engegar un procés sanador, de cura i de resiliència.

 

Propugnen l'objecció fiscal a les despeses militars: "Ni un euro per a la guerra", en què consisteix aquesta campanya?

Formem part de la campanya OF (Objecció Fiscal) conjuntament amb altres organitzacions: Fundació per la Pau, Centre Delàs, i altres col·lectius antimilitaristes. Bàsicament consisteix en deixar d'ingressar una part dels nostres impostos al ministeri de defensa. Des de l'any 2000 fem campanya per l'objecció fiscal a les despeses militars. Com a grup, aquest continua sent un dels nostres objectius, perquè no volem que els nostres diners vagin a engreixar les despeses militars.

Amb els diners que deixem d'ingressar donem suport a projectes de les dones en zones de conflicte armat.

 

La guerra és un gran negoci: primer el de la venda d'armament i, després, el de la reconstrucció. Com es pot acabar amb aquesta dinàmica?

Ja fa temps que anem dient que les guerres actuals no responen a cap altre interès que l'econòmic. Les guerres i els conflictes armats actuals és construeixen per obtenir beneficis de tota mena. Per continuar venent armament, per militaritzar territoris on espoliar els recursos naturals -aqüífers, rius, metalls, fusta...- Exemples els tenim arreu: el cobalt al Congo; els aqüífers, terres riques en metalls o altres recursos, a Colòmbia, Hondures, Palestina, etc. D'aquesta manera les guerres es venen com si d'una mercaderia més es tractés. Sense tenir en compte les vides humanes de les comunitats que viuen en aquests territoris. Invisibilitzant-les i negant la seva existència.

Un cop espoliat o destruït un territori, els mateixos governs que han promogut la seva destrucció s'encarreguen de reconstruir-lo a través de les seves pròpies empreses. Grans multinacionals que tenen el seu propi exèrcit format per mercenaris o exèrcits privats. D'aquesta manera s'asseguren els seus beneficis i tenen sota el seu control a tota la població. Comunitats senceres són expulsades i es veuen obligades a desplaçar-se contínuament per sobreviure. És el capitalisme del desastre, la Doctrina de Xoc, com l'anomena Noemi Klein. És, en definitiva, la retroalimentació del militarisme.

 

 

VickyMorenoAccióMur

 

 

Enguany es compleixen 20 anys de la Resolució 1325 sobre Dones, Pau i Seguretat de Nacions Unides. Quina valoració fa?

La resolució 1325, va ser un abans i un després. Ha posat les bases sobre temes que eren i són crucials per a les dones. Reconèixer la violació com a eina de guerra, les discriminacions diverses pel fet de ser dones, apostar per l'educació de les nenes en països on és un veritable obstacle i perill per a elles... Però, totes sabem que les resolucions i les lleis s'han d'implementar. S'han de garantir els recursos necessaris i sobretot exigeix d'una constant observació d'aquests acords i compliments. Sinó, com en altres ocasions, quedarà en bones intencions.

 

En aquests moments on tenen posada la mirada a nivell internacional? i a nivell nacional, que els hi preocupa?

A nivell internacional, la meva mirada és molt personal, (tot i que és compartida per tot el grup) i és Palestina. Per què? Possiblement perquè és el conflicte que més conec i de més a prop. Perquè en aquests moments és un dels conflictes més oblidats. Un país que porta anys resistint la violència continuada de l'exèrcit israelià. L'ocupació cada vegada més legitimada, sobretot, per la Unió Europea i els EUA. Una ocupació que representa un càstig militaritzat davant un poble que resisteix des de la no violència.

Mentre t'explico això, les darreres informacions que tinc són de centenars de persones obligades a deixar les terres de cultiu perquè les travessa el mur. Obligades a deixar les seves cases perquè les han enderrocat i tenen prohibida la seva reconstrucció. Obligades a regar els seus camps de cultiu quan el govern israelià decideix les hores a les que poden tenir accés a l'aigua de rec, mentre que els colons dels assentaments disposen de tota l'aigua que volen... I no parlem de la presó de la població a Gaza. Un bloqueig econòmic, cultural, social, que porten patint des de fa anys sota l'estreta observació dels soldats del govern israelià.

A nivell nacional em preocupa, sobretot, el retrocés de llibertats col·lectives i individuals. La llei mordassa, la repressió contra els col·lectius anomenats "antisistema", la repressió durant les manifestacions i concentracions durant l'anomenat Procés, aquí a Catalunya. Com a dona m'indigna que es pugui empresonar les persones o reprimir-les per expressar les seves idees. Crec fermament que tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. Volem i desitgem viure lliurement en territoris lliures.

 

Expliqui'ns una experiència positiva i negativa que l'hagi sacsejat.

Positiva, ara mateix recordo amb una gran emoció, el premi que ens van donar el 2019, la Comunitat palestina, en el marc de la seva campanya de Palestina en el Cor. Va ser un premi de reconeixement pel treball que, com a grup, hem fet durant molts anys i que continuarem fent. Positiva i alhora dolorosa, el treball que vam fer amb les famílies refugiades de Bòsnia, aquí a Catalunya. Va ser una gran experiència que ens ha aportat molt com a grup i a títol personal. Ens ha donat força i energies per continuar buscant, pensant, escrivint i manifestant el nostre rebuig a les guerres i al militarisme.

Sacsejar-me, en aquests moments, hi ha un munt de motius i fets. Cada vegada que una dona és assassinada, violada... Cada vegada que s'encén de nou l'espurna de la guerra, allà on sigui, m'ensorro. Però m'aixeco de nou, com diu en Martí i Pol en un dels seus poemes, Xopa de Vida. I ho faig, perquè sé que formo part de moltes altres forces, d'altres sinèrgies feministes. La sororitat, el compartir, escoltar i continuar a peu de carrer em retorna la confiança.

 

 

DonesxDonesGrup

 

 

Mestra de formació, ara jubilada, com resolia les situacions de conflicte a l'aula? Treballava aquests temes amb l'alumnat?

L'educació no comença ni acaba en l'escola ni a l'aula. Però la gran responsabilitat que tens quan estàs davant d'un grup del qual ets responsable cinc hores al dia, i que durant tot un curs són molts i diversos moments, implica que m'estigui reinventant contínuament. Reinventant i adaptant els continguts i les activitats. S'ha de pensar en cada una de les individualitats, alhora que s'ha de treballar per cohesionar el grup. Enfortir les nenes, respectar la diversitat de tot tipus. Quan sorgeix un conflicte a l'aula no pots esperar a que es resolgui amb allò de – demana-li perdó - ni tampoc amb un càstig. S'ha de treballar en el moment que sorgeix entre les parts implicades i, després, depèn del tipus de conflicte, amb tot el grup de la classe. Treballar també amb les famílies i, per descomptat, amb tot el claustre.

Per a mi, la millor manera és treballar des de la Coeducació, perquè permet treballar continguts de manera transversal i això inclou, evidentment, treballar amb els valors feministes com la cultura de la Pau i la No-violència. He tingut la gran sort de treballar a l'escola pública des d'on he pogut desenvolupar i posar a la pràctica els valors de la pau i la no violència. Un dels recursos que més m'han ajudat ha estat el del llenguatge visual: els curtmetratges i el cinema, perquè a través d'aquests recursos he pogut dialogar, debatre i reflexionar amb l'alumnat diverses temàtiques, des de l'art, el llenguatge, la música, els conflictes armats i les guerres, la immigració, la diversitat afectiva-sexual... sempre visibilitzant i donant valor a les dones al llarg de la història.

 

Per acabar, quina és la millor defensa?

Els enemics es construeixen d'un dia per un altre, tenim un munt d'exemples contrastats i informats. La millor manera de defensar-se d'un possible enemic és acostar-se i parlar-ne. És utòpic? Doncs sí, però possible si es posen els recursos necessaris. Si s'inverteix en cultura de la pau i no en una cultura de la guerra que és la que s'ha continuat mantenint perquè interessa als governs i als seus països. Al Patriarcat capitalista, imperialista i militarista, només se'l pot desmuntar des d'aquestes premisses. Cal encara moltíssima pedagogia antimilitarista.

 

 

Logo