La pandèmia accentua la violència del patriarcat

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Opinion - Opinió: Apoderament i Lideratge

There are no translations available.

 

Maribel Nogue

 

OPINIÓ

Fa un any les dones xilenes dugueren a terme una performance que va donar la volta al món i que es va escenificar a molts indrets i racons d'arreu del planeta, també a casa nostra.

Dones de tots els països, racons i cultura es mobilitzaven i s'unien al crit universal de plantar cara al patriarcat amb rebel·lia i sororitat. El violador ets tu, deien: "El patriarcat és un monstre que ens jutja tan sols al néixer... i el nostre càstig és la violència que ja veus... i la culpa no era meva, ni on era ni com em vestia...".

I arribava el 8 de març, dia mundial de les Dones. Les places i carrers d'un país que estrenava govern de coalició, i que donava prioritat a les polítiques feministes dotant al cartipàs d'un Ministeri d'Igualtat, s'omplien de dones de totes les edats i condició per palesar la seva contundència en la protesta, perquè ja n'hi ha prou.

La culpa és del feminisme

Però la COVID19 feia acte de presència enmig la societat d'un món globalitzat i obria un període de canvis impensables en la nostra vida quotidiana. Si amb això no n'hi havia prou, l' obsessió de la oposició al nou govern, atiat pels fanàtics del discurs de l'odi amb les seves fòbies, els portava a la insensatesa de culpar el moviment feminista d'haver expandit la pandèmia per la seva massiva participació al carrer el 8 de març. Quina barra!.

Un aïllament forçat

El confinament obligat per frenar una corba que s'enduia moltes vides per davant, en particular la vida de les persones més grans i/o població de risc, aïllava tant les persones afectades i en quarantena preventiva com també les famílies entre sí, cadascú a casa seva.

Viure en família sense sortir de casa

Amb la canalla sense la dinàmica de l'escola, les dones -i també els homes està clar- se les han hagut d'inventar per dedicar a la família un temps que habitualment no hi esmerçaven. És veritat que hi ha hagut una certa conscienciació del treball domèstic i de cures per part de tots els membres de la família, i la mainada ha après a cuinar i a responsabilitzar-se de la pròpia cura, però també hi ha hagut situacions pròpies del desacord de moltes parelles on la relació no és satisfactòria i que, en una convivència permanent, sura a la superfície i es fa més insostenible.

El confinament no ha tancat la violència

En una entrevista a la subdirectora general de lluita contra la violència masclista Montserrat Sánchez Aroca, aquesta afirma que la violència estructural no ha tancat per confinament, al contrari: el confinament i la desescalada han comportat un treball molt més intens. Els equips dels SIE (Servei d'Informació Especialitzada), uns equips multidisciplinaris que apleguen diversos professionals, han hagut d'estar més atents a les dones que ja acompanyaven, bé perquè aquestes havien de conviure amb l'agressor o bé perquè eren més susceptibles de patir ciberassetjament, sense deixar mai d'atendre les urgències presencialment.

Més vulnerables encara

Durant el confinament també han hagut d'atendre, molt especialment, el col·lectiu de dones migrades que han estat més vulnerables, no només a les violències masclistes que ja pateixen habitualment sinó als efectes socials de la pandèmia on, davant la precarietat extrema, han estat més exposades a aquesta violència i també al xantatge i a l'explotació sexual.

L'ancestral bagatge del treball de cura que, en el marc de la família, han desenvolupat les dones en el decurs del temps ha feminitzat també el treball de cura professionalitzat (Hospitals, Residències, etc...). És veritat que també hi ha homes desenvolupant aquesta professió, però ells -en tot cas- ja tenen assumit el què suposa el treball de cura, un treball precari i poc reconegut malgrat haver-se demostrat essencial en aquests temps de pandèmia.

Els serveis públics, bàsics i fonamentals

No podem mirar cap a un altre cantó ni al desmantellament gradual dels recursos de la sanitat pública o dels altres serveis públics, ni la manca de personal sanitari, educadors o altres que siguin suficients per garantir una població afectada. Cal el reconeixement dels seus drets laborals en situació normalitzada i -sobretot- en aquesta situació extraordinària, i no es pot ajornar sota cap excusa de crisi econòmica són serveis essencials.

Més precarietat, més patriarcat

Com tampoc podem permetre que es desatenguin les necessitats de la població més vulnerable que, en aquestes circumstàncies, té rostre i patiment de dona. Reforçant tan sols estructures basades únicament el criteris econòmics no farem res més que reforçar el sistema del patriarcat, que és l'opressor per excel·lència de les dones. Perquè les dones continuen morint a mans de qui diu estimar-les, quan el que pretenen és sotmetre-les per al seu ús i abús en tots els sentits.

Ni una més, ens volem vives

Estem davant un altre 25-N on la lluita per erradicar la violència contra les dones torna a ser al centre de les nostres reivindicacions, de les nostres exigències, perquè ens hi va la vida mateixa, la de totes i cadascuna de les dones. Ni una més!.