Però si només és un acudit! L'humor sexista

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Culture - Temes Culturals

There are no translations available.

Ma. Àngels Viladot

OPINIÓ

Deia un savi que on no hi ha sentit de l'humor hi ha dogma. Borges i Cortázar...i molt abans Cervantes i Shakespeare han escrit amb humor. Més que una emoció és un estat d'ànim. Un art. Una eina artística.

També Mark Twain ha dit que a l'humor ens l'hem de prendre molt en serio. En la seva forma més autèntica, el sentit de l'humor ve de sèrie, com el navegador GPS en els Ferrari; no es pot demanar com a opció quan encarregues un nen. Hi ha, doncs, qui el té de manera natural i hi ha qui no el té. L'humor, en termes generals, sempre en termes generals, agrada a tothom. És d'allò més important per a la vida.

L'humor és la capacitat per a percebre alguna cosa com graciosa o divertida. En la seva qualitat de forma estètica de transmetre un missatge i acte creatiu en si mateix, l'humor suscita sentiments de gratificació i emocions positives (Weisfeld, 2006). Ens convé distingir entre l'humor, que és una capacitat cognitiva (ja que està relacionada amb el processament de la informació, l'atenció, la percepció, la memòria, la resolució de problemes, la comprensió o l'establiment d'analogies per captar alguna cosa com a còmica), i la hilaritat, que és una emoció.

Gairebé tots els estudiosos que han tractat el tema de l'humor han mirat d'entendre per què hi ha coses que ens fan gràcia. Sobre les causes de la comicitat hi ha tres teories (com a mínim) que citaré al llarg de l'article per a parlar de l'humor sexista i les seves conseqüències nefastes i subtils en les cognicions de les dones individualment i en la identitat social del grup a qui va dirigit:

1. La més antiga és la Teoria de la superioritat defensada per Morreall (1987; 2007). Molt succintament ens ve a dir que riem dels defectes dels altres. En aquest sentit, el riure expressa un sentiment de superioritat. Però, ja en l'antiga societat grega, Plató i Aristòtil suggerien que la gent es reia de la desgràcia aliena (Teoria de la superioritat; Morreall, 1987). Des dels seus inicis, la comèdia ha estat criticada pel seu impacte potencialment negatiu en els individus i les societats (Plató, 375 a.C./ 1974). També Thomas Hobbes (1992) defensa aquesta teoria.

2. Teoria de la incongruència: Per a aquesta teoria (per exemple, Hull et al., 2017; Suls, 1972), riem quan el que està succeint pateix un canvi inesperat i incongruent, que ens sorprèn de manera sobtada. L'humor aquí vol dir distorsió de la funció, sortir de la norma. L'haurien defensat autors com Immanuel Kant (2011) i Søren Kierkegaard (2010).

3. Teoria de l'alliberament de la tensió. Aquesta teoria entén que l'ésser humà actua sotmès a l'esforç, la lluita i la tensió, i això perjudica el sistema nerviós. El riure proporciona un alleujament per a la tensió nerviosa o psíquica, assegurant un restabliment de l'equilibri. Aquesta teoria ha estat proposada, de manera destacada, per Sigmund Freud (1992 i 2012).

L'humor s'ha estudiat doncs sobretot en tres sentits: per mostrar trets o conductes que hem d'evitar, per detectar incongruències i per alliberar-nos de tensions. Ara bé, sigui el que sigui allò que causi el riure, ¿pot haver un riure ètic i un altre que no ho és? O, dit d'una altra manera, quan podem dir que el riure és ètic? L'humor sexista no ho és.

 

L'humor sexista

La comèdia és un gènere de l'espectacle popular, l'origen de la qual es remunta als antics dramaturgs grecs (per exemple, Aristófanes, Menandre). La comunicació humorística en la qual es basa la comèdia sol centrar-se en fenòmens socials, que es comenten de manera graciosa o divertida. En la seva qualitat de forma estètica de transmetre un missatge i acte creatiu en si mateix, suscita sentiments de gratificació i emocions positives. Però, com he dit, ja en l'antiga societat grega, Plató i Aristòtil suggerien que la gent es riu de la desgràcia aliena (Teoria de la superioritat; Morreall, 1987). Des dels seus inicis, la comèdia ha estat criticada pel seu impacte potencialment negatiu en les persones i les societats (Plató, 375 a.C./ 1974).

El fet és que un cop implantada al saber popular una imatge atribuïda a un grup, un tema o un esdeveniment, aquesta imatge impregna els sentits més pregons i afecta profundament a les accions i comportaments. Pensem en els estereotips. Un estereotip és una imatge mental estandarditzada que representa una opinió ultra-simplificada o un judici no crític, i és d'allò més tenaç mantenint-se sobre el pensament racional. Aconsegueix el seu poder per la repetició, amb diverses formes; de manera que la imatge que projecta s'incrusta en el pensament i l'acció. Com una part integral del patró d'una cultura, una imatge, per la seva pròpia naturalesa, operarà dins i en molts nivells de la societat.

Aquesta imatge no només influència a aquells que no en són conscients sinó que també afecta els pensaments i accions d'aquells que són conscients de la seva existència. I, el que és més important, com Joseph Boskin (1987: 250) escriu: «No és una exageració afirmar que els estereotips són tan pertinaços que poden ser desallotjats només després d'una sèrie d'assalts poderosos».

Això es deu al fet que passen d'una manera oral i visual d'una generació a una altra. L'estereotip, un cop establert, crea, el seu propi folklore, constitueix en si mateix una força centralitzadora. Ara bé, aquesta imatge pot tenir molt poca relació amb la realitat. O cap relació. Gordon Allport en el seu llibre The Nature of Prejudice, afirma que «és possible per a un estereotip créixer desafiant tota evidència» (Allport, 1954: 185).

Les persones en la societat contemporània tenim sempre molta pressa i moltes coses a fer, de manera que tendim a separar mentalment a la gent. Així, no hi ha «ni temps ni oportunitat per al coneixement íntim» (Boskin, 1987: 251). En el seu lloc ens centrem en un tret que designa un tipus ben conegut, i l'omplim amb la resta de la imatge per mitjà d'estereotips que portem en els nostres caps. «Estereotipar simplifica el procés de percebre a altres persones i coses» (Boskin, 1987: 251).


***
En els últims anys, el sexisme en la comèdia s'ha convertit en un tema controvertit. Una de les preguntes més rellevants és la que té a veure amb als seus efectes psicològics. Quines són les conseqüències de l'exposició a la comèdia sexista?

Alguns acudits del món real se centren en estereotips que estan estretament relacionats amb possibles variables dependents del rendiment cognitiu (per exemple, les dones són dolentes en matemàtiques i no poden pensar lògicament), mentre que altres acudits expressen més aviat una devaluació general de les dones ( identitat social). D'acord amb la teoria i la investigació realitzada, ambdós tipus d'acudits sexistes poden perjudicar el rendiment cognitiu de les dones.

Avui dia, l'humor sexista és present en lletres de cançons, programes de televisió i pel·lícules. En general, les presentacions d'estereotips de gènere en els mitjans de comunicació, com el de que les dones tinguin poques aptituds i són inferiors als homes, segueixen estant molt esteses (per exemple, Aubrey & Frisby, 2011; Eisend, 2010; Gerding & Signorielli, 2014; Kay & Furnham, 2013; Lauzen et al., 2008; Sink & Mastro, 2017). Alguns estudis han demostrat que molts continguts dels mitjans de comunicació, per exemple, els anuncis de televisió, la propaganda política, els articles de diaris i els clips de programes de televisió produeixen un sentiment d'amenaça, un menyspreu, a la identitat social entre els membres de grups menysvalorats (per exemple, Saleem i altres, 2019; Schmader i altres, 2015; Schmuck i altres, 2017). Però és sobretot en la comèdia on es troba una gran part del contingut explícitament sexista dels mitjans de comunicació (Gray & Ford, 2013).

Ara que aquest setembre passat la sèrie "Los picapiedra" (us en recordeu, oi?) ha fet 60 anys ve a col·lació fer-ne esment. Què veien sota les peülles de l'humor els nens i nenes d'aquella època? Es van educar embadocats d'entusiasme i diversió mirant com, per exemple, el Pedro agafava la Wilma pels cabells i l'arrossegava cap a casa, el lloc on havia d'estar. Amb la sèrie masclista dels picapiedra s'han educat milions de nens i nenes. Però, és clar, només és humor. La societat no s'adonava del pervers que pot ser transmetre estereotips i conductes d'aquesta mena per mitjà de l'humor. Hi ha hagut intensos debats sobre còmics que han rebut condemnes per jugar amb els estereotips mentre intentaven entretenir el públic en els mitjans de comunicació dominants (per exemple, Flanagan, 2015; Marchese, 2019). Un marc teòric que podria recolzar una postura crítica cap a l'humor sexista o d'alguna manera despectiu és el de l'amenaça a la identitat social (situacions en què el grup d'una persona és menyspreat d'alguna manera o devaluat en el seu conjunt; Spencer i altres, 2016; Steele, 1997); aquest marc suggereix que devaluar un grup o destacar-ne els estereotips negatius té la capacitat de perjudicar les ambicions i el rendiment cognitiu dels membres del grup estereotipat negativament. Ja que avui en dia els estereotips i el menyspreu cap a la dona es comuniquen sovint en formats humorístics (per exemple, acudits, comèdies, monòlegs), aquesta forma de comunicar els estereotips és, en efecte, una font d'amenaça per la identitat social -encara que es tracti d'una expressió humorística- amb conseqüències negatives per al rendiment cognitiu de la dona i la seva identificació amb els àmbits dominats pels homes.

L'humor sexista estereotipa, victimitza i degrada les persones a causa del seu gènere. Normalment es tracta d'acudits que pretenen ser graciosos i divertits, però que presenten a un gènere, generalment el femení, com a inferior i de menor rendiment (Woodzicka & Ford, 2010). La teoria i la investigació sobre l'amenaça de la identitat social suggereixen que quan un grup està estereotipat negativament o desvalorat, els membres d'aquest mateix grup (per exemple, les dones, els afroamericans o els immigrants) pateixen estrès i augmenten l'estat d'alerta (el control) de si mateixos i dels altres (Spencer et al., 2016; Steele, 1997).

A continuació esmento un seguit de perjudicis per a les persones i els grups minoritaris que són conseqüència dels processos d'estereotipar. Els he extret de diferents investigacions empíriques.

Redueix la capacitat de la memòria de treball, que llavors deixa d'estar disponible per a les tasques cognitives (Viladot i Steffens, 2016) .

Perjudica el desenvolupament de les capacitats durant el procés d'aprenentatge. Condueix a una desconnexió de les tasques i, eventualment, disminueix el rendiment en els àmbits d'aplicació dels estereotips (Appel i Kronberger, 2012; Viladot i Steffens, 2016 ).

A llarg termini, l'amenaça de la identitat social pot conduir a la desidentificació amb els dominis estereotipats i a un autoconcepte esbiaixat (Lewis Jr. & Sekaquaptewa, 2016; Steele et al., 2002)
També conseqüències negatives per a les relacions personals en el domini relacionat (Martiny & Nikitin, 2019). El comportament sexista explícit així com les subtils insinuacions sexistes són una amenaça a la identitat social de les dones.

L'exposició a senyals recurrents de no pertinença i a estereotips negatius durant un període de temps prolongat pot conduir a una amenaça crònica (Cook et al., 2012).

La freqüent exhibició d'estereotips de certs grups, com els que es comuniquen mitjançant acudits sexistes en la comèdia, pot contribuir a crear un clima en què les dones pateixin sensacions cròniques d'amenaça que persisteixen constantment "en l'aire" (vegeu Steele, 1997; Viladot i Steffens, 2016 ).

Depenent del context social, l'acceptació i interpretació de l'humor sexista pot ser diferent: els acudits sexistes es perceben com a menys acceptables i més ofensius en un context laboral que en un club de comèdia (Gray & Ford, 2013).

L'humor (sexista) pot utilitzar-se com una eina de comunicació per manifestar poder (Viladot i Steffens, 2016). Jo hi afegeixo que qui humilia per a poder demostrar el seu poder, ens està revelant la seva pròpia misèria.

També pot ser un mitjà, per exemple, per preservar les estructures patriarcals en el si de les organitzacions (Brunner & Costello, 2002).

Per la seva banda, en el cas de les dones, l'humor sexista crea un ambient hostil a la feina (Fitzgerald et al., 1995).

L'exposició a l'humor sexista augmenta el nivell de propensió a la violació, el sexisme i la ideologia de la feminitat (Thomae & Viki, 2013; Wright et al., 2017).

També augmenta la predisposició dels homes a discriminar les dones (Ford i Ferguson, 2004). Les bromes sexistes, augmenten l'hostilitat dels homes cap a les dones (Ford et al., 2015). Redueix la seva propensió a fer donatius a organitzacions de dones (Ford et al., 2008).

En la investigació de Woodzicka et al., (2015) les afirmacions sexistes es percebien com més ofensives que els acudits sexistes. Així mateix , en les futures investigacions sobre l'amenaça a la identitat social s'hauria de comparar el menyspreu humorístic amb el menyspreu no humorístic.

L'estudi de Weber, Appel, Steffens i Vanessa Hirschhäuser (2020) demostra que les dones van tenir pitjors resultats en una sèrie de proves cognitives després de l'exposició a un vídeo amb acudits sexistes que les dones exposades a la comèdia sense acudits sexistes. L'exposició a la comèdia sexista va provocar una disminució en el rendiment, mentre que el rendiment es va mantenir sense canvis en la condició de control.

En resum, basant-me en la teoria i investigació desenvolupada afirmaria que la comèdia sexista produeix una amenaça per a la identitat personal i social i, en conseqüència, comporta un menor (o inferior) rendiment en les dones, individualment i com a grup. Dit d'una altra manera, veure comèdies sexistes pot perjudicar el rendiment cognitiu de les dones en comparació amb veure comèdies no sexistes. De manera que reiterar els acudits sexistes en els mitjans de comunicació o en els escenaris de comèdia en viu contribueix a crear un clima sexista general que té conseqüències perjudicials per a les dones (és a dir, efectes d'amenaça crònica, efectes indirectes). I això encara que el propòsit de la burla sigui simplement divertir, entretenir. Com que l'humor sexista fomenta estereotips negatius d'una part de la població entenc que hauríem de criticar-ne per tots els mitjans el seu ús, ja que es tracta d'un humor maliciós que ens perjudica. Davant d'això, s'ha de fomentar un humor que trenqui estereotips per raó de sexe i no només això sinó que animi al coneixement de les diverses cultures i fomenti el respecte mutu.