Feminisme i pandèmia (IV). El benestar abans que el PIB

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Universitats - Conferències-Seminaris

There are no translations available.

feminismo mini2


L'Instituto de la Mujer i el Centro de Estudios de Género de la UNED dins del Curs 'El feminisme després de la pandèmia' escolliren a Amaia Pérez Orozco, Doctora en Economía Internacional per parlar sobre el benestar.

 

 

Amaia Pérez Orozco Justa Revolta wikipedia

Foto Justa Revolta / wikipedia

 

Sota el títol "El benestar abans que el PIB: agenda feminista per al Ministeri d' Economía", Amaia Pérez Orozco,  que és Doctora en Economia Internacional, integrant de la Colectiva XXK Feminismos, pensamiento y acción, activista social, feminista, i professora en economia aplicada i sostenibilitat de la vida és clar que la crisis ve d'abans, que és sistèmica, i que ens trobem en un col·lapse ecològic i socioeconòmic. Per aquesta professora la responsabilitat és col·lectiva sinó cada cop les vides seran menys importants.

"La situació és preocupant i d'urgència. Cal un reclam feminista, que posi les vides al centre, però no pot ser un eslògan sense contingut. És des dels feminismes que cal dotar-lo de contingut totes juntes, ja que es necessita la intel·ligència col·lectiva en un diàleg horitzontal", afirmà. L'economista parlà des de les aportacions del Nord global, on s'ha construït i resideix amb mirada global, però parla també de l'Estat espanyol i de les seves polítiques publiques i manifestà la seva creença en què el canvi necessari supera ja les polítiques publiques. Aquest canvi no pot ser dirigit només pel Ministeri d'Economia ja que desborda les seves fronteres, en un àmbit mes ampli.

Es tracta, al seu parer de "polítiques de transició per un moment excepció, no d'economia de guerra sinó d'economia de col·lapse". D'aquí la urgència. S'ha d'aconseguir sortir de la disjuntiva reforma o revolució, escollir entre els parcs de lloguer públic o la construcció especulativa, per exemple. La crisis social comporta la precarietat i per tant una inseguretat generalitzada. És per això que els mecanismes del sistema han de ser per resoldre questes necessitats, per exemple " en temps d'urgència cal que redistribuïm però alhora avancem en millorar el medi ambient". Proposa instaurar Taules de debat de ciutadania sobre el canvi sistèmic, sobre el que hi ha actualment (mecanismes d'estat del benestar) però en unes condicions laborals per superar-ho, per superar el paternalisme heteropatriarcal, l'espoli Nord-Sud, l'explotació laboral, la divisió sexual del treball...

I amb que s'ha de treballar? Doncs amb el que hi ha en les perifèries del sistema, les col·lectivitats, les experiències agrícoles, els treballs eco feministes...i amb allò que encara no hi ha com les xarxes de cures comunitàries, els habitatges col·lectius, les cooperatives ...és a dir totes aquelles entitats que treballin pel decreixement, proposà Pérez Orozco.

"Aquests polítiques han de portar-nos a un canvi sistèmic en el camí de posar les vides al centre", afirmà. I explicà que es tracta del reajustament de la sanitat, l'educació, l'alimentació... dels sectors que han d'ocupar un espai més gran i reduir-ne la resta, com els transports, el consum i el turisme. D'altres han de canviar el seu pes o la forma com són els oligopolis d'aigua i d'energia, que han d'estar més basats en l'autoconsum. Així les empreses capitalistes han de perdre pes, tamany i dimensió, cal canviar el gran poder corporatiu pluralitzant l'economia social transformadora. Les institucions i empres públiques han de ser amb responsabilitat compartida. La vida a les llars han de comptar amb xarxes de convivència lliurament escollides.

El PIB podria baixar? "si o no, però l'important es el que passa amb la vida en espais alliberats del poders corporatius", assenyalà. D'aquí l'economia desmonetitzada, els diners amb un paper menor i com a intercanvi, monedes més locals i arrelades.

Iniciar un procés de reorganització del treballs, passant dels hegemònics (treball assalariat, esclavatge del salari, treball alienat, treball domèstic, racialitzat...) a noves formes de treball basats en la redistribució i la revalorització ja que els treballs més essencials són els més feminitzats, els menys valorats, els pitjor pagats. "No implicaria la desaparició del treball però si la difuminació entre treball i vida cara al benestar col·lectiu, que el conviure pugui ser universalitzable i que respecti la individualitat del bon viure", proposà.

 

Tres eixos de transició pels quals transitar

 

El primer:la desmercantilització i la col·lectivització de la resolució de les necessitats

La municipalització comunal amb la gestió d'us d'habitatge i de terres. Que siguin treball públic tots els serveis d'atenció a les persones, ja que es necessita tant per allunyar-los del privat com per treure'ls de les llars.

Canviar el sistema d'indicadors de mesura del benestar, dels treballs, per exemple amb enquestes de població activa no androcèntrica i mapes en flux de matèria i energia.

Garantir ingressos vitals individuals. La renda mínima vital, les pensions, els subsidis...funcionen a curt plaç però a mitja plaç no s'haurien de necessitar i menys si es volen fer per activar l'economia capitalista.

 

El segon eix: actuar en un procés de redistribució de renda, riquesa i treballs, redefinint riquesa i treball

Riquesa es la terra, l'habitatge... A un obligat decreixement global, frenant els projectes extractius que es fan a altres països.

Per a la renda monetària, cal una reforma fiscal profunda i uns impostos amb una major progressió, i sobre els patrimonis de grans fortunes. L'anul·lació del Deute, com a responsabilitat global i històrica.
La reducció dràstica del treball, sense pèrdua de massa salarial, en funció del temps que es necessita per fer coses vitals. La redistribució de les escales salarials en funció del servei, establir probablement un topall. Repartiment dels treballs els que es paguen i els que no, l'autotreball és enganyós.

Repartir temps i drets. La conciliació, arrancant trossos de vida al treball assalariat. Creació d'un Observatori de la divisió social del treball, horaris i formes de treball racialitzades.

Deslaboritzar els drets, que han de ser per ciutadania i no per contribució. Ara la caixa de la seguretat social es una cotilla i s'hauran de pagar jubilacions a través dels pressupostos.


El tercer eix: l'arrelament en el territori

Es basa en no dependre de grans distribuïdores, les híper connexions mundials s'han mostrat insostenibles amb una grandíssima fragilitat. Així, l' enllaç ha de ser local i directe com les fires, les cooperatives de veïnatge, l'aprenentatge col·lectiu i els processos més curts.

Amaia Pérez Orozco feu aquestes propostes per avançar en el camí cap a la sostenibilitat ambiental des de la resiliència local, per poder sortir d'una economia del col·lapse. S'afirmà de nou en la seva intervenció sobre la necessitat de les polítiques de transició, la desmercantilització, la redistribució i els arrelament locals. Destacà la importància del sector agroalimentari.

No va voler acabar sense afirmar que "sobre els treballs de cura, cal tenir la consciència, sobretot que el treball de fora a l'interior de la llar és dels més terribles".

"Des del Feminisme es tractava de la vida, sempre s'ha tractat de la vida i cal publificar tots els treballs que hi són relacionats. Cal crear formes de vida emancipada, creure'ns de veritat que una millor forma de vida col·lectiva es necessària i possible", reblà.

 

 

Amaia Pérez Orozco emakunde.euskadi.eus

Foto @ emakunde.euskadi.eus

 

Qüestions i debat


Com s'organitzarien els treballs comunitaris, quines propostes hi ha per les polítiques transitòries, com solucionaríem els problemes de les persones amb dificultats? La recepta podria trobar-se en els treballs comunitaris sense masclisme, classisme ni racisme, tot evitant l'actual situació de dones a casa, o privades o estat i persones migrades al marge del sistema.

 

Sobre el treball intern a les llars, com fer-ho a curt plaç?

Hi ha treballadores de llar que ja ho estan plantejant. Si hi ha un impuls polític es pot fer però ho remouria tot: dependència, horaris, drets ciutadania...El Pla de xoc seria l'erradicació immediata del treball intern per ser una de les pitjors formes de treball.

 

Amb la pandèmia creix el treball de les dones a casa i és menys valorat. Com canviar-ho?

Es tracta de dedicar temps al treball o a la vida. La Llei de teletreball té carències i també avenços. Cal canviar la correlació de forces o certament el teletreball pot fer retrocedir els treballs de les dones.

 

Quines polítiques de transició hi hauria per a l'educació?

Reconeixent Pérez Orozco que ella no ha estudiat aquest tema, té clar però que les metodologies educatives i els currículums educatius s'han de construir i aplicar des de l' òptica feminista del bon viure i per això cal comptar amb els recursos públics.

 

Seria viable dins la UE, representaria una renuncia de la recompensa individual, acceptaria l'empresariat un límit de creixement, on queda la idea Estat?

D'entrada caldria posar en qüestió la UE i l'euro també, i desenvolupar prou xarxes de solidaritat que encara avui no són sòlides. Cal emmarcar la resposta en la valoració dels treballs, que fos no de manera individualitzada sinó més col·lectiva en aportació a la vida i no al negoci. I l'empresariat s'hauria de moure no pel producte final monetari sinó per les necessitats del moment. També cal canviar la forma de l'estat i el seu tamany per anar cap a entitats més petites.

 

Recomanat les lectures d'autores com Cristina Carrasco i Corina Rodríguez Enrique, l'economista Amaia Pérez Orozcodonà per finalitzada la seva intervenció.