L’última reina de Catalunya en companyia de les dones del 1714

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Opinion - Opinió: Cultura

There are no translations available.

     

merce-otero-perfil

OPINIÓ

S'apropa l'11 de setembre de l'any de la pandèmia i tenim difícil saber què hem de fer en una situació confusa i poc engrescadora i l'única cosa que se m'acut per a resistir es recordar com va resistir la nostra gent en la Guerra de Successió, com varen resistir les dones.

Per això trio i llegeixo un parell de llibres on es troba aquesta informació tan necessària.

Començo pel llibre de Xavier Amat sobre Elisabet Cristina de Brunsvic. La reina dels catalans a Mataró. Juliol de 1708.És curiós i interessant agafar la perspectiva des de Mataró i narrar i explicar els fets ampliant el cercle fins a la resta del Principat i més enllà.

 

Para Articulo Merce

 

 

La princesa Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel (1691-1750) l'any 1708, prèvia la seva conversió al catolicisme ja que procedia d'una família alemanya protestant, contragué matrimoni per poders a Àustria amb el monarca Carles III, present a Barcelona des del 1705. La nova reina es va dirigir a Catalunya passant pels estats italians, per a reforçar l'adhesió a la causa austriacista. A Gènova, es va embarcar en direcció a Mataró on fou rebuda enmig d'un ambient festiu i fou allotjada en una de les millors cases de la ciutat on va romandre sis dies. La llarga estada de sis dies, segons les cròniques de l'època, fou per culpa dels mosquits que la primera nit li deixaren la cara marcada.

A Barcelona es féu una cerimònia de casament a l'església de Santa Maria del Mar i la Cort s'instal·là al Palau Reial Nou que donà nom al Pla de Palau. Amb l'arribada de la reina la Cort va agafar un aire cosmopolita i, malgrat la situació bèl·lica, es van portar a terme moltes iniciatives culturals, representacions teatrals i concerts musicals.

Quan l'any 1711 Carles abandonà Barcelona per a anar a ser l'emperador d'Àustria, va deixar la seva esposa com a lloctinenta i governadora general fins que fou reclamada per l'emperador i va abandonar la ciutat de Barcelona l'any 1713.

Diuen que Elisabet-Cristina era de natural afable i, durant la seva regència en plena guerra va demostrar tenir caràcter i experiència per a fer front amb iniciativa i amb perseverança a conjures i desavinences. Quan deixa Barcelona l'any 1713 fou acomiadada amb estima pel poble català que, en marxar la reina, perdia un important suport i quedava abandonat a les seves úniques forces.

L'altre llibre que recomano és Les dones del 1714. La reina Elisabet Cristina, una espia, la patrona de Barcelona, una monja... Una mirada diferent del 1714, que és l'última obra que va publicar Patrícia Gabancho i Ghielmetti (1952-2017) periodista i escriptora argentinocatalana. Va estudiar la llengua catalana a Buenos Aires, on es va relacionar amb exiliats del Casal de Catalunya, que eren independentistes i d'esquerres. Es traslladà a Catalunya el 1974, per conèixer i comprendre la realitat nacional catalana.

Va publicar llibres sobre temes culturals, sobre història i política de Catalunya i sobre urbanisme. Va col·laborar en diversos mitjans de premsa i ràdio, en tasques de difusió cultural. Va formar part de la junta del'Ateneu Barcelonès. Fou una autora d'èxit i el 2012 va rebre el Premi Prudenci Bertrana. Va ser membre del Cercle d'Estudis Sobiranistes, de la Conferència Nacional per l'Estat Propi i es va comprometre amb l'Assemblea Nacional Catalana.

 

 

Gabacho

 

 

El llibre Les dones del 1714 és un recull de diverses col·laboracions importants d'historiadors com Agustí Alcoberro, Joaquim Albareda, Albert Garcia Espuche i Jaume Clotet; de l'editor Quim Torra; de l'escriptora Marina Espasa, i d'Irene Brugués, arxivera en cap del Servei d'Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines i també compta amb il·lustracions de Francesc Artigau. Tot el conjunt serveix per a recuperar la història silenciada de dones que varen viure la guerra de successió i van actuar més enllà de la guerra i del setge, per exemple, en les relacions més diplomàtiques i polítiques.

El llibre rescata algunes dones que estan històricament en l'entorn de la reina Elisabet Cristina. Cal destacar Magdalena Giralt, esposa del general Moragues, la monja Manuela Desvalls, germana de dos grans generals catalans que feia circular missatges entre la xarxa d'espionatges. També Marianna de Copons va fer tasques d'espia relacionant-se amb oficials borbònics i passant la informació als austriacistes. Maria Josepa Pignatelli fou una dona influent que es va exiliar a Viena i va ajudar a altres exiliats catalans i va promoure a casa seva tertúlies culturals.

Ja sabem que hi ha encara molta feina a fer per a posar les dones en el lloc que els correspon a cada moment històric i que per això cal canviar la perspectiva de la història. També cal anar més enllà del protagonisme dels noms propis i recuperar les dones de tots els àmbits i categories socials. 

 

*Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista