No fos cas que algú es molesti

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Opinion - Opinió: Vida qüotidiana

There are no translations available.

alt
 
 
OPINIÓ
Havíem de comprar una casa. Havíem de ser feliços. Havíem de ser una família tranquil·la. Havíem d’estalviar. 
 
Havia de continuar la vida d’una millor manera, perquè aquesta ciutat amb ànima de poble era amable. Havia de caminar pels seus carrers pacificats amb tranquil·litat. Havia de gaudir de fer teletreball. Havíem de. Havia de.
 
Que no se'm malinterpreti. No em queixo de tot. Em queixo perquè no tinc el què se m'ha dit que em correspon, fins i tot si m'esforço tant com la primera, si faig coses amb sentit, per vocació, per empatia, si visc d'acord amb els meus principis i intento no fer mal a ningú.
 
Fent això havia de tenir la meva recompensa, o almenys la tranquil·litat en la què es basa la consciència de classe, per origen, per edat, per gènere. Per sexe.
 
He lluitat des de sempre pels drets de totes, malgrat ser filla d'una dictadura cruel, inoculadora d'ignorància i egoisme, des de molt abans d'autodefinir-me com a “feminista”.
 
Res d'això m'ha eximit d'haver patit i patir violències masclistes per part d'homes i de dones. He hagut d'empassar-me l'orgull quan una ex despitada (no és la meva ex, però la pateixo), víctima del desamor romàntic, intenta boicotejar-nos la vida usant a una persona petita com a arma. No és el més habitual, ja ho sé. L'excepció a la norma. Ho sé. Però ho visc des de fa 6 anys. M'ha tocat, em foto, ho assimilo, m'aguanto i ho porto el que millor puc, perquè continuo pensant que les violències són masclistes i exercides usualment des de l'home cap a les dones. I convisc amb aquesta dicotomia el millor que puc.
 
He lluitat tota la vida pels drets de tots els animals, persones incloses. Sóc vegetariana des de fa dècades. He treballat amb col·lectius i persones diverses a les quals el sistema ha convertit en el que denominem “vulnerables”. He estat part de moviments, en primera, segona o desena línia, càmera o lletra en mà, sempre atenta al que podia aportar, usualment des de l'anonimat d’“el col·lectiu”.
 
M'he guanyat la tranquil·litat de la conseqüència. La lluita és contra el sistema.
 
Malgrat això, sóc conscient que no mereixo que, sent partidària de la “okupació” d'habitatges buits d'especuladors (bancs, fons voltors, grans propietaris) uns delinqüents “ocupin” una casa que intentem comprar a una família (perquè és més barat comprar que llogar) i se'ns exigeixin 5 mil euros per marxar. Es podrien haver pagat aquests 5 mil euros? No els tinc, però suposo que sí. Som persones de recursos? No. Tinc una família que m'avali econòmicament? No, i mai l'he tingut. Hauria pagat avalant aquest comportament delictiu per a perpetuar l'estafa amb altres famílies? Mai. M’hi nego. Necessito comentaris feixistes dient que em mereixo que m'usurpin la casa, i amb ella el futur, un projecte de vida, perquè crec que els habitatges buits de bancs i fons voltors la ciutadania ja els hem pagat i amb escreix i que correspon que es destinin a habitatge social? Sincerament, són comentaris malalts, però no sabeu el mal que fan quan tampoc tens la defensa dels qui, com tu, creuen en els drets fonamentals de les persones. Arribarà la justícia de la qual tant es parla que solucioni aquests casos flagrants de manera brevíssima? Ho dubto. Abans, ens arruïnarem la vida per la seva inacció. I no li importarà a ningú.
 
 
 
alt
 
 
 
Fins i tot sabent que tot està en la nostra contra i que ningú, i -fins ara- gairebé cap col·lectiu ens ha acompanyat ni secundat, vam estar batallant amb les poques eines que tenim: pressió veïnal, d'amistats, d'una plataforma local per l'habitatge digne. Encara així, es veu que tinc massa privilegis, que haig d’arrossegar-me per terra abans que algú m’allargui la mà: haig de palpar la misèria i l'abandonament absolut, caure al forat més profund per a ser digna d'ajuda, de consideració.
 
Sóc conscient que podria perdre la compra de la casa, perdre diners invertits en un projecte d'obres, en la taxació, en un informe d'arquitecte, etc., però pagar als qui intenten cobrar un “rescat” per alguna cosa que és teva, això, millor que ho facin els governs amb els bancs extorsionadors. Aquesta pràctica no és la meva, perquè sóc decent i perquè creia en el que em van vendre, que “la justícia és igual per a totes les persones”.
 
Sóc víctima de les violències sistèmiques de tot el que m'envolta. No és el mateix ser dona de gairebé 50 anys en pandèmia, comprant una casa que ocupen per a extorquir o revendre i que intenta teletreballar amb un nen de 4 anys sense escola i amb una parella a la vora d'una crisi de nervis per les injustícies que també pateix, que no ser-ho.
 
Tinc prohibit ser feble. Haig d'aguantar estoica tot el que em cau. “Les dones esteu fetes d'una altra pasta, sou fortes. Ho aguanteu tot”.
 
Tinc prohibit perdre els papers, cridar, barallar-me als carrers pacificats de la ciutat, on circulen cotxes a tota hora i aparquen sense temor utilitzant els espais de totes, perquè són més grans, més forts, perquè et tiren la carrosseria al damunt i perquè hi ha molts ous en la nostra societat. 
 
I has de callar, no sigui que es molestin i al final et surti més car. “No molestis als ‘ocupes’, quan et trobis amb ells comprant al súper el que tu no pots comprar, després d’haver marxat 15 dies de vacances, havent-se posat una alarma de Securitas Direct, no sigui que després no vulguin marxar i abans de fer-ho, destrossin la casa o que te la destrossin després, que ja saben on viuràs, en quin cap cap d’exigir-los que marxin si te'ls trobes al súper, què importa si t'han dit que marxaven fa dos dies, tu has de respectar-los, perquè és clar, i si et denuncien, què?”
 
 
 
alt
 
 
 
Tinc prohibit de plorar, cridar, sentir-me malament i fracassada davant el sistema violent amb la meva carn i els meus ossos, amb els meus sentiments, amb els meus principis, projectes i somnis. Amb el meu benestar i felicitat.
 
No fos cas que algú es molesti!