Maria-Mercè Marçal, assagista

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Opinion - Opinió: Cultura

There are no translations available.


Eulalia Lledo 2

OPINIÓ

Maria-Mercè Marçal Contra la inèrcia: textos polítics (1979-1980) Literatura Literatura Catalana Política.

Contra la inèrcia: textos polítics (1979-1980) és un llibre pensat i sentit en català, dictat per telèfon en castellà, traduït al gallec i girat de nou al català, atès que en conformen el gruix les vint-i-sis cròniques polítiques que Maria-Mercè Marçal va publicar els anys 1979 i 1980 a la publicació gallega A Nosa Terra.

Una revista que venia tants o més exemplars a Catalunya que a Galícia i això fa que, d'una banda, dialogui directament i sense un bri d'autocomplaença amb la política i les formacions catalanes, especialment les de l'àmbit nacionalista i independentista i, de l'altra, des de casa, doni al públic lector gallec la visió del que anava passant aquests dos anys crucials de la Transició. Recordem que, per exemple, l'Estatut d'Autonomia va ser promulgat el desembre de 1979. Estatut al que l'autora es refereix com a Estatut de la Moncloa i no de Sau perquè, com l'actual, també va ser ribotejat i escapçat pel govern de Madrid.

Els dos primers articles són ja paradigmàtics del que s'anirà analitzant a la menuda en els següents. El títol del primer ja ho diu tot: «Diada de 1979: El sorgiment de dues dinàmiques», dinàmiques avui dia, ben vives. El segon, «Mestres per a l'escola catalana», parla del dèficit crònic de l'ensenyament públic a Catalunya, un tema que s'ha de lligar a l'eterna qüestió de la llengua (hi treu el nas sovint) a Catalunya i arreu dels Països Catalans. A la resta de l'Estat era un 62%, a Catalunya, el 47% (el percentatge encara era menor a Barcelona). Era, doncs, una reivindicació de justícia i no pas la demanda d'un privilegi. Ironitza amb uns superinspectors que van venir-ho a fiscalitzar i a mutilar: és fàcil veure-hi els homes de negre del maleït 155.

Amb precisió, minuciositat i rigor de poeta, Marçal desgrana personatges, accions, moviments polítics, reivindicacions, aliances, mutacions, desacords. Els seus escrits posen la pell de gallina. A la gent de la seva quinta, pel record punyent i vívid del que vam viure i de tot el que va passar —el que hauria pogut ser i finalment el que va ser—; i a qualsevol públic, per les semblances entre el que aquells dos anys es coïa, discutia, divergia, i el que ocorre ara. Es podria pensar que el que es digui des de l'eix Galícia-Catalunya (ampliat generosament a País Valencià i Balears) és una visió perifèrica i no central, però això depèn, és clar, d'on es posi el centre. ¡Quin profit faria que aquest llibre fos llegit a les espanyes! ¡Quin contrapunt no seria per a les mirades des d'un pretès i cofoi centre que es creu que no és perifèric!

En un dels articles, parla de la reivindicació del dret al propi cos concretada en la llei de l'avortament que aquells anys es gestava, recorda amb enyor quan Catalunya era mestressa i senyora de legislar-la —el 1936, durant la Guerra Civil, es va promulgar una llei de les més avançades d'Europa—. I això porta a les dues importants seccions que acompanyen les cròniques gallegues. Set articles, també del 1979, publicats a la revista Lluita, més cinc textos esparsos i espaiats però de temàtica comuna amb els anteriors.

Hi grana una crònica més lúcida i més coherent que mai. Relliga lluita feminista, lluita per l'emancipació nacional i lluita contra el capitalisme i l'imperialisme. El desafiament a la triple P —P(atriarcat) P(atró) P(àtria)— hi és constant i les estratègies feministes i d'alliberament nacional hi flueixen i s'entortolliguen en unes anàlisis i propostes que fan dringar a l'orella l'or viu de la bresca de mel.

Pere Comelles ha versionat les cròniques gallegues i ha escrit unes línies sobre els viaranys de l'atzarosa traducció. Helena González, la «descobridora» dels articles i autora de les notes, també hi escriu unes planes. David Fernàndez en fa un pròleg encès i abrandat, potser per això no sempre anomena com cal l'autora (no resisteix la norma de la inversió), tot i que González, no menys apassionada, sempre la cita de manera impecable.

En una de les poques fotos del llibre, veiem com en representació del PSAN, el 25 de juliol del 1979 Marçal participa en una manifestació a Santiago de Compostel.la en el Dia de la Pàtria Gallega.

Justament per això i perquè una cosa no treu l'altra —al contrari, la duu—, i escrit a la mateixa època, acabo amb el quartet que obre un dels sonets de Sal oberta (1982).

 

T'he portat de Galícia, confós a la senalla, una mica de terra i una mica de mar.

El sègol que ha aplegat l'orri de la tendresa, i un borrissol de boira del cimal d'un carballo.