Valeria Luiselli: Testimoniar la història per l'imaginari col·lectiu

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Culture - Literature

There are no translations available.

 

ValeriaLuiselli 1 LidiaVilalta

 

“Creuen el desert i es lliuren als policies; és com una rendició a temps”, lamentava l’escriptora Valeria Liuselli a Barcelona. En diuen ‘crisi migratòria’ però “ningú es posa d’acord sobre res”. Cal “connectar l’estadística amb el rerefons”, explicar “la barbàrie als països d’on provenen” i sobretot, “periodistes i escriptores hem de registrar-ho en  l''imaginari col·lectiu”. 

Valeria Luiselli és doctora en Literatura Comparada per Columbia (Universitat de Nova York) i de Filosofia per la UNAM (Universitat Nacional Autònoma de Mèxic); escriu en diferents mitjans i ha publicat 5 llibres en castellà. L’últim, Desierto Sonoro, que va tenir una gestació llarga i complicada, el va presentar al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) el 17 de setembre; el va aparcar i primer va escriure un assaig sobre la canalla que emigra als Estats Units, a partir de la seva experiència i del seu voluntariat com a traductora seva a Nova York.

 

Cosmopolita de pare diplomàtic i mare zapatista

L’escriptora, va sortir de Mèxic als 2 anys i, per les tasques diplomàtiques del seu pare, va viure a Costa Rica, Corea del Sud i Sud-àfrica. Allà hi va arribar el 1994 just quan Nelson Mandela havia guanyat la presidència. “Ara és diferent”, explicava. La seva mare s’havia unit al moviment zapatista i es va quedar a Mèxic.

 

 

ValeriaLuiselli 2 LidiaVilalta

Jordi Nopca i Valeria Luiselli en el diàleg del CCCB a Barcelona

 

El 2014 Luiselli va deixar d’escriure una novel·la sobre la seva infantesa en aquesta nova Sud-àfrica “perquè no m’empaqueto al buit” deia al CCCB i “vaig començar a prendre notes sobre l’anunci de l’arribada de 60.000 nens i nenes (mexicans i centreamericans) a la recerca de les seves famílies o d’ajuda” als Estats Units, “un país desbordat institucionalment”, afirmava. “Gairebé tot està abandonat, excepte les ‘terribles’ esglésies”... a Arkansas, Oklahoma, Nuevo Mèxico, Arizona...

Aquell estiu del 2014 ella viatjava en cotxe amb la seva família creuant el país des de Nova York, on viu, fins Arizona i tot el que estava veient la va fer “pensar en els meus fills, en com pairien aquella historia”. “En diuen crisi migratòria, àliens, indocumentats, refugiats... Però el Congrés està dividit, lamentava, la premsa ho ignora i la resultant, és que “ningú es posa d’acord sobre res”. I cal “connectar l’estadística amb el rerefons, perquè només sel’s assenyala com a víctimes, deshumanitzades i desprovistes de dignitat”, denunciava Luiselli.

 

Explicar la barbàrie dels països d'on provenen

I sobretot, deia, “cal explicar la barbàrie dels països d’on provenen; és una crisi que ja dura uns 5 o 6 anys”, li va ressaltar a Jordi Nopca, periodista amb qui va mantenir el diàleg al CCCB, “nosaltres, com a periodistes o escriptors, som testimonis de la història i de l'època” i “hem de registrar-ho en l’imaginari col·lectiu”. Dones, homes i menors “creuen el desert i es lliuren als policies: és com una rendició a temps” indicava. Cal “repensar com la literatura s’acosta a aquests temes, com ho va fer en el seu temps María Zambrano en el seu exili” va recordar, perquè “només els nens podran explicar aquesta història. Per això, jo dono classes de literatura creativa a la meva neboda” explicava, “perquè tinguin eines per articular la seva pròpia historia”.

En aquest viatge cap a Arizona, va prosseguir, “els meus fills estaven encabronados perquè no fèiem res en relació a la diversió infantil”. A Tungsten, va continuar, un poble miner de finals del segle XIX, “ara una ciutat fantasma” que escenifica el seu passat, “amb una pràctica cultural 'bizarra' del Wild West”, la va portar a reflexions concloents. Va recordar algun dels diferents ‘personatges’ que allà es fan servir per a això: un és el tuberculós ‘Doc’ Holliday (el seu actor treballa 6 mesos a Florida fent de Mickey Mouse perquè ha de guanyar-se la vida) però els altres dos personatges són ‘el criminal mexicà’ i ‘el natiu americà’.

 

ValeriaLuiselli 3 LidiaVilalta

 

 

Genocidi dels nadius i sistemàtic empresonament

Luiselli va afirmar que “s’ha esborrat una història o s’intenta fer-ho” i d’aquí li va sortir l’impuls per la seva novel·la Desierto Sonoro. Tenia “la necessitat d’explicar una història entre el genocidi de la població nativa americana i la seva reclussió en reserves devastades” i per un altra banda, “el sistemàtic empresonament de les persones que demanen asil i acaven en un empresonament indefinit, perquè és molt lucratiu com a indústria privada”.

Aleshores, esmentava l’escriptora, “no era tan greu l’empresonament, però ja s’apuntaven els mètodes”. El gran canvi ara és que “l’Administració Trump, s’està lucrant” perquè “ha explotat el potencial dels centres de detenció privats: un 75% de les presons de migrants són un negoci privat i es guanya més per un cos de nen o nena que amb un adult”, va denunciar en una entrevista televisiva“n’hi ha més de 14.000 ara”, afirmava “i el Tribunal Suprem ho ha avalat”.

El mur d’Arizona deia, ja es deia el mur d’Obama, encara que va començar amb Clinton. Perquè, explicava, “no hi ha moltes diferències entre demòcrates i republicans: les polítiques migratòries després dels ‘atemptats del 9/11’ s’emmarquen en l’àmbit de la Seguretat Nacional i van passar de ser un tema del Tresor (Economia) a estar sota el paraiguas del Homeland Security”. Només hi ha dos camins per actuar indicava: “El congrés, amb la Llei dels Dreamers, que protegeix de moment, els menors arribats fa anys” i les accions del president, que no passen per les càmeres i tenen “absoluta impunitat, com la separació de les famílies. Aquest govern, indicava, s’està movent en aquests petits canvis tècnics, que han agreujat la situació”.

 

Menors en un llimb constitucional des de 2015

“Jo vaig tornar a Nova York, explicava al CCCB i em vaig involucrar com a traductora voluntària en la Cort d’Immigració per ajudar a demanar un advocat i papers perquè ja amb Obama el termini s'havia reduït d'1 any a 21 dies”. Allà, a la Cort “els preguntava, a través de 40 qüestions, per què van venir, els motius per fugir, la seva perpètua amenaça de mort, o l’haver de involucrar-se amb les bandes... confirmar, en definitiva, deia, si realment fugen d’un món hostil i comprovar que la seva por i temor és creïble”. Des del 2015, va mantenir: “els menors estan en un limbe constitucional i segueixen esperant la decisió de la Cort”. De manera que qualsevol altre menor que arriba “ha de sumar-se als que ja hi són, i no és una situació fàcil perquè Estats Units és un país racista i xenòfob”, va denunciar.

Luiselli seguia escrivint Desierto Sonoro “per testimoniar la meva pròpia ràbia política, però vaig sentir que no ho denunciava com calia, ni tampoc podia utilitzar la novel·la pel meu encabronamiento”. De manera que l’escriptora va tornar a realitzar un gir en la seva activitat creativa i “vaig començar Los niños perdidos. Un ensayo en 40 preguntas. I “després vaig repassar la novel·la (Desierto Sonoro) per la lliçó de vida que hi ha: tot no pot ser només política”, va afirmar.

 

 

ValeriaLuiselli 4 LidiaVIlalta

A dalt, l'assaig Los niños perdidos

 

 

Responsabilitat de la política nord-americana a l’istme

Era com “la meva resposta per saber com fer una denúncia política en una trama ficcional i quan encara passa aquesta violència política”, explicava, perquè “hi ha hagut llibres que s’han ocupat de la migració o el desplaçament” com una mena de “frases com ecos”. Però “l’elegia dels nens perduts, va afirmar, és una gran èpica de la migració. Avui és un consum noticiós”, però “en uns anys serà una història, que ve d’una ràbia i d’una postura política”.

El seu interlocutor Nopca va fer una autocrítica professional i Luiselli li va contestar que “el problema no és només dels periodistes, sinó de l’espai on poden publicar” és a dir, de les empreses, que només entenen d’audiències i beneficis. “Amb més sang i més xoc, mes espai centra” aconsegueixen; en canvi “la reflexió i escolta atenta té menys espai”, argumentava l'escriptora. “Mostrar el tren anomenat La Bestia (que creua Mèxic i en el trajecte 8 de cada 10 dones són violades), és més fàcil que indicar els motius per que fugen, prosseguia. “Falta memòria histórica”, i també s’han de “recordar les polítiques practicades pels Estats Units a Amèrica Central” durant moltes décades.

 

Las ‘maras’, exèrcit transnacional de criminals

Luiselli va posar com a exemple la guerra d’El Salvador de la qual va fugir una part de la població als Estats Units i després deportats des de Los Angeles com “la Mara Salvatrucha i la MS 13, van tornar com un ‘exèrcit transnacional de criminals”, per tant, s’ha d’ exigir una “responsabilitat històrica en aquest corredor migratori”, es a dir, “la responsabilitat compartida”. Això vol dir que el bon periodisme ha de connectar l’estadística amb el rerefons, com l’escriptora havia esmentat prèviament i, sobretot, reflectir el context dels països dels que fugen, les causes de la seva fugida i exigir el repartiment les càrregues.

Precisament, aquests dies, en una roda de premsa a la seu de Casa Amèrica de Catalunya, analistes de Seguretat Internacional i periodistes de la regió, assenyalaven la violència d’aquestes maras com la causa principal de l’exili de milers de persones d’Hondures, El Salvador i Guatemala, l’anomenat ‘triangle nord centreamericà,’ que han incrementat les peticions d’asil, també a Barcelona. En el mateix acte, Gisela Cardús, advocada de la CCAR (Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat), lamentava la denegació sistemàtica d’aquestes sol·licituds per part de l’estat espanyol.

 

 

ValeriaLuiselli5 CCCB

L' escriptora mexicana Valeria Luiselli_ foto CCCB

 

Mexicana conversa de potent llinatge matriarcal

Valeria Luiselli en una entrevista el febrer a The New York Timesexplicava que provenia d’un “llinatge matriarcal, que sempre ha participat molt en la política i la societat” i va esmentar a la seva àvia, que va treballar també amb les comunitats indígenes de l’estat mexica de Puebla. Per això “vaig decidir que havia de tornar a Mèxic i convertir-me en mexicana”. I així ho va fer als 19 anys. Es va inscriure en la UNAM per estudiar Filosofia i és quan va començar a escriure.

L’escriptora viu al barri neoyorquí del Bronx amb la seva filla i la parella, també novel·lista (Álvaro Enrique), amb la neboda a la qual dóna classes de literatura creativa i la seva mare també els visita. “És una llar plena de dones” li deia a la periodista Concepción de León, perquè “sento amb més força que mai els meus vincles amb les dones”, per la manera que s’agrupen, parlen i pensen políticament li explicava “i també per com les amigues es reuneixen i formen una xarxa de suport”.

Luiselliés col·laboradora habitual a The New York Times, Granta, The Guardian o en revistes com Letras Libres i Dazed & Confused i és fundadora de la University of Columbia Teenage Immigrant Integration Association. També dirigeix tallers d’escriptura i dóna conferències a Estats Units, Mèxic i altres països. Els seus llibres en castellà sempre els hi ha publicat l'editorial Sexto Piso: Papeles Falsos (2010), Los ingrávidos (2011), La historia de mis dientes (2013), que va guanyar el premi Metrópolis Azul, Los niños perdidos. Un ensayo en cuarenta preguntas (2017), amb el qual va guanyar el premi American Book Award el 2018, i Desierto sonoro (2019), que acaba de presentar a Barcelona.

 

 

CCCB feminismes

 

 

 

Las muertes chiquitasi altres cites de 'FEMINISMES'

La conversa amb l' escriptora mexicana va ser la primera activitat del 'Curs 2019/2020 del CCCB' la pròximes cites del qual són: El debat i projecció del documental #LasMuertesChiquitas i conversa amb Mireia Sallarès i Marta Segarra (4-5 octubre; gratuïts). Reuneix entrevistes i reflexions sobre el feminicidi i altres temes amb més de 30 dones mexicanes d’edats, estrats socials, professions i religions diverses, de diferents zones d’aquell país. Està exposat a la mostra “Coreografies del gènere” de 'FEMINISMES!, que estarà oberta fins l’1 de desembre.

També hi ha anunciades la Conversa entre Fina Birulés i Marta Segarra, Igualtat i llibertat (14 octubre); Conversa amb Siri Hustvedt (21 octubre); Conferència de Carolin Emcke (30 octubre); FEM! Creadores feministes d’avui (31 d’octubre; gratuït); Conferència de Mari Luz Esteban (4 novembre), Conversa amb Jeanette Winterson (20 novembre) i la Conferència de Chantal Maillard, La ira (27 novembre).