L'animal que porto dins. Una formació a la virilitat

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Noves Masculinitats - Noves masculinitats

There are no translations available.


Gisella Evangelisti ok

 

Un escriptor i guionista d'èxit, Francesco Piccolo, conegut com a persona empàtica i sensible, es pregunta en el seu últim llibre com pot controlar "l'animal que porta dins".

Un animal que l'ha empès en diversos moments de la seva vida a esbatanar portes, fer volar plats i llibres, i un cop a arrossegar a la seva filla pels cabells, com un troglodita de vinyetes. D'on ve i com és possible apaivagar aquesta bèstia?

Per entendre-ho, Francesco Piccolo, que ara té cinquanta anys, recorre les etapes de la seva formació com a home, que va transcórrer en una ciutat de la província del sud italiana, Caserta, prop de Nàpols, tractant de individualitzar a les persones, els llibres o pel·lícules que van incidir de manera especial en la seva personalitat. I van arribar les sorpreses. Tot i tenir un pare que l'estomava, però que sovint treia la cinta dels pantalons per enganxar-lo, insatisfet pels seus mals resultats escolars, Piccolo no patia per aquesta violència, i seguia en el seu sobirà desinterès cap a l'escola, o en les seves fanfarronades, com escopir a un àrbitre. Ja que pels seus gestos rebels, rebia l'admiració dels seus companys homes, que en grup intentaven ser arrogants i violents, com quan van decidir tallar les llantes del cotxe a un professor.

Per cert Piccolo sabia que existia un model de virilitat positiva, basat en els valors d'altruisme, heroisme, lleialtat, generositat (els que exaltava el llibre "Cor", que va formar generacions de joves entre  els 80 i els 90, però l'altre model que surava entre els grups d'homes, vius i descarats, era més fàcil i apreciat. Fins i tot "els nois que fastiguejavem amb el bulling eren els mateixos que ens temien i admiraven", afirma l'autor.

Així va començar la seva lluita interior entre la "llei del ramat", la remor constant i subterrànea dels homes que l'empenyien a ser agressius, donant veu a l' "animal que portem dins", i l' "individu" que començava a provar sentiments diversos, com un dolor apocalíptic quan la nuvieta adolescent el va deixar. No obstant això, aquest llampec de sentiment va desaparèixer quan el seu cos li va enviar un missatge de fam que li feu aturar el seu plor desesperat, per ajuntar-se de nou amb els amics que no admetien sentimentalismes. La fisiologia el va salvar del drama.

A Caserta, el grandiós tema capaç de crear una complicitat entre homes adults i nens, pares i fills, professors i alumnes, més enllà de les diferències d'edat i de rols, era l'erotisme. Piccolo recorda el cas de les noies sueques allotjades durant anys a l'estiu en un hotel de la costa. Quan l'hotel, entre les sis i set,  aixecava la barra, sortien lleus com en un somni aquestes fades del nord, rosses, altes, amb fama de llibertines, (o almenys més lliures sexualment que les italianes). Les esperava amb entusiasme una colla d'homes que competien per posseir-les, per una nit o per un festeig. Quan Piccolo era un nen, no entenia bé el motiu de tant frenesí, però havia de participar igualment en el ritual col·lectiu dels mascles conqueridors.

Una altra font d'inspiració dels xavals eren els còmics atrevits, que els formaven en un imaginari eròtic, narcisista, viril, amb el qual identificar-se, just quan l'adolescència els omplia de grans i d'incertesa, i en la realitat no passava res de res. Però, si que en els còmics i pel·lícules eròtiques hi havia una multitud de veïnes i parentes famolenques de sexe, els nois aprenien que tot era possible, fins i tot sota aquest aparent "res": només calia forçar-una mica. (Per això fins ara, admet l'autor, tot i que estic parlant de treball amb una dona, sigui amiga o desconeguda, no puc evitar imaginar que passaria si ... i m'he de distreure el pensament).

Després, amb la joventut van arribar els enamoraments, les ruptures i frustracions, i "els moments de fugissera felicitat". La lluita interior entre l'estereotip del mascle rude i conqueridor i el desig de tornar-se humà i comprensiu, capaç de bones històries que el van portar a 2014 al prestigiós Premi Strega, entre aplaudiments, festivals i flirts. No obstant això no va saber evitar que "l'animal que porta dins" com a home, reaparegués de tant en tant en imprevistos atacs de ràbia, que aterraven familiars o estranys, confessa. Al menor error dels i de les altres, "l'animal" pot cridar, amenaçar, llançar telèfons, cadires, miralls o plats. Tastant al moment, una secreta eufòria en sentir que el temen. Després es penedeix i avergonyeix, fins a la pròxima, potser. Per què tanta agressivitat descontrolada?

Gairebé sempre els homes justifiquen la seva brutalitat, el seu cinisme, les seves mentides, amb el fet que han patit, però el dolor no és més que un mitjà, afirma Piccolo, perquè la brutalitat es manifesti. "És la virilitat derivada del grup d'homes, la causa i fruit alhora d'abusos, privilegis, poder. El mascle s'ha sentit autoritzat a manifestar la violència, al llarg d'infinites generacions, mentre la dona ha hagut d'aprendre a donar limitis a la seva ràbia".

Un altre tret de certa virilitat és ignorar. Quan no s'entén, quan hi ha dubtes, dol, accidents, responsabilitats enutjoses, es pot ignorar, postergar sentiments, i seguir endavant. Algú altre carregarà el  rentavaixelles, o buscarà una teràpia. Evadir-se.

Sí, es pot arribar a l'èxit, confessa Piccolo, i et sents el rei del mambo quan arribes a ser, per fi, un mascle desitjat, però si la teva dona es gira d'esquena allunyant-se mentre et parla (ja que ha arribat a la conclusió que és inútil parlar amb tu), si la teva estimada amant de fabulosos pits no té massa paciència per la teva distracció i t'abandona, si la teva filla pateix per amor i no saps ajudar-la, significa que mai estaràs ferma. I t'adones que les dones són més fortes.

Hi ha altres coses que fan mal, desarmen i desconcerten. Per exemple observar com el teu fill, un masclet  sensible i que alhora sent passió per la velocitat i el perill, passi massa temps amb una mà inquieta dins els calçotets. Desarma i desconcerta veure el teu pare, l'home fort que et pegava de nen, ara reduït a un fantasma, fent el mateix. Ha perdut la memòria i tot el que havia construït com a persona, sentiments, racionalitat, límits, s'ha esfumat. Ara tracta de tocar i besar totes les dones que veu, fins a la seva filla. Entre nens que creixen i ancians que es tornen nens, l'adult desconcertat es pregunta: al fons som només això, animals obsessionats pel sexe?".

"La lluita entre el" mascle "i l'"individu "mai s'acaba", conclou Piccolo. "Penses haver dominat l'animal per sempre, però torna. L'única cosa que pots fer es seguir convivint amb ell. Sense fer drames. Ja que en realitat, que et sentis trist o el rei del mambo només és a la superfície. En el fons, els homes no sentim res profund".

Llavors, un cert gust amarg queda en l'aire en acabar la lectura d'aquest llibre, que a partir d'una  vivència moguda, posa el dit sobre la nafra d'una educació masclista, encara tan difosa. Sense donar pautes per alternatives. I a les dones més "fortse" i "més capaces de sentiments complexos", no ens queda altra cosa que constatar com la riba de la comprensió entre els gèneres segueix encara llunyana, i aliar-se amb els homes que, en canvi, lluiten per aconseguir-la.