En record de Sara Masó, una bona companya i una bona periodista

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Memòria

alt

OPINIÓ

Sara Masó ens va deixar l' 1 de desembre. Encara que tenia 92 anys, no es podia endevinar la seva edat, perquè es mostrava jovial i activa i seguia com a col·laboradora de la revista Capçalera, treballant com sempre.

Encara que últimament la veia menys, mai li vaig sentir dir la paraula “jubilació”, malgrat que ja s'havia jubilat de l'oficina de premsa de l'Ajuntament -el seu últim treball- i jo trobava a faltar que ja no hi fos  allà. Alguna vegada m'havia ajudat a aconseguir alguna informació que necessitava. Ella sempre estava disponible per ajudar a qui l'hi ho demanés.

Vaig conèixer a Sara Masó Maristany, a Mundo Diario (1978-79) quan jo recentment sortida de la Facultat feia una substitució. Anys després ens retrobem al Col·legi de Periodistes (1992-93) i li vaig parlar de l’Associació de Dones Periodistes, l’ADPC que haviem fundat, i crec que la vaig convèncer perquè s'hi apuntés, encara que suposo que ja ho pensava fer perquè coneixia a la nostra presidenta, Montserrat Minobis. Després va participar en algún dels primers cursos de formació per Internet i creació de pàgines Web, que com associació vàrem organitzar. Des de llavors m'escrivia per correu electrònic per preguntar-me les activitats de les Dones Periodistes, per publicar-les en el “Dia a Dia”, la secció de la qual -com s'explica en l'article sobre ella publicat a  Capcalera- es va responsabilitzar ininterrompudament des de 1989 fins a poc abans de morir.

Per realitzar aquesta secció es passava molt temps a la Biblioteca i Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi. Buscava la informació amb l'ajut de la documentalista Carmen Tejeiro així com de les companys i companyes que a cada moment formessin part de la Junta. El 2006, per part de la ADPC, va rebre el molt merescut premi Rosa del Desert  per la seva trajectòria professional. Estava tan emocionada que gairebé no podia parlar. Posteriorment l'Associació de Dones Periodistes la va incloure en un capítol de “Periodistes en temps difícils”.

alt

Sara sempre era una persona propera, comunicativa, i molt afable. Comentàvem tot tipus de coses. Així em vaig assabentar de la seva afició a la navegació i a la seva història. Em va consultar sobre el llibre que estava escrivint (ja n'havia escrit d'altres) sobre el seu avi el Capità Salvador Maristany: “Els mars del meu avi” (2008). Després de publicar-lo varem quedr un dia i em va acompanyar al Museu de la Navegació del Masnou. Gràcies a ella em vaig assabentar que gairebé la meitat dels capitans que navegaven pel Mediterrani o viatjaven a Cuba des del segle XVII fins al XX procedien de Masnou. Volia que m'expliqués més coses sobre aquest tema i la vaig convidar a navegar un dia en un vaixell que compartia amb el meu company, però no va poder en aquella ocasió i  ja no n'hi hagué una altra…

Sara Masó serà una periodista molt recordada en el Col·legi, pels diferents directors que ha tingut la revista Capçalera: Jaume Fabré, Goretti Palau i Jordi Rovira. I per nosaltres les periodistes de l' ADPC, de la Xarxa Internacional i des de la Independent també la recordarem i la trobarem a faltar.