300 mil persones desplaçades per buscar a fills i filles

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Opinion - Opinió: Drets Humans - Drets de les Dones

There are no translations available.

 

Sara Lovera 55 copia

 

OPINIÓ

A Mèxic unes 300 mil persones estan desplaçades. No per raons polítiques, no per persecucions o repressió, no per l'acció de transnacionals que damunt de terres i comunitats, sinó per buscar desapareguts.

Amb impotència i por, aquestes famílies, amb milers de dones al capdavant, no creuen la frontera, es reubiquen, rastregen camins i pobles buscant a fills i filles, germans i germanes i marits.

Els relats són commovedors. Han explicat els seus afanys i les seves tristeses, María Herrera Magdaleno i altres dones; es van llegir relats de llibres, es van veure fotografies i símbols que mostren com la prohibició de les drogues ha generat riscos afegits, angoixes, i tot per una política de drogues equivocada.

Durant les activitats del Museo de Políticas de Drogas que s'ha fet a Mèxic entre el 4 i 6 de maig -una iniciativa internacional per obrir el diàleg- SemMéxico va parlar amb Amaya Ordorika del Colectivo Reverdecer, un dels patrocinadors del Museo al país, va dir que són les dones, discriminades i ofeses, les qui varen iniciar una recerca incessant i les que carreguen a la seva esquena dignitat i enteresa.

María Herrera, avui desplaçada del seu poble, Pajacuarán - Michoacán - va haver de viure les desaparicions de 4 dels seus  8 fills. Dues el 2008 i dues més el 2010. Es va unir al Movimiento de Paz, Justícia y Dignidad el 2011, i des de llavors no ha retornat, viu el desplaçament forçat, i com a força, té el dolor.

Les dones, afirma Ordorika, viuen els pitjors efectes, per la seva condició de cuidadores, viuen amb tristesa crònica, acaben tenint cura de desenes de parents i amistats dels i les desaparegudes; hi ha molts col·lectius, com els de les mares que han d'aconseguir el medicament, a força de marihuana, escassa, i difícil d'aconseguir.

És el cas de les organitzades al voltant de Margarida Garfias creadora de la iniciativa Bienvenidos a Holanda, ella té un fill de 14 anys amb epilèpsia refractària, resistent als medicaments "normals". Hi ha moltes famílies que viuen desesperades.

Aquests col·lectius denuncien el sofriment, a través de les activitats del museu, que ha tingut prop de 5 mil assistents, entre ells, milers de joves, buscant respostes, llegint en fitxes enormes el que ha significat la lluita contra les drogues, sempre la resposta era, prohibició més enfrontament amb violència. Va haver-hi taules rodones, performens, lectures en veu alta i converses. 26 mostres artístiques i recordatoris.

El Museu, iniciativa d'Open Society Foundations, s'ha presentat a Nova York, Londres i Mont-real, amb l'objectiu de discutir millors sortides al fenomen de les drogues. Ordorika va assenyalar que altres riscos afegits són la possessió de petites dosis. Moltes dones buscant la medicina dels seus fills, poden i són empresonades.

Hi ha una Xarxa Nacional de Col·lectius on hi ha Enlaces Nacionales, fundat per María Herrera Magdaleno; brigades de recerca a molts llocs del país, gairebé tots encapçalats per dones.

Impressionant, el Museu va ser un estenedor de frases i notes d'aquest procés. Les buscadores han de negociar amb les autoritats; han après el valor de les proves d'ADN, com les Madres de la Plaza de Mayo, dones amb una nova ciutadania, llur força lamentablement és el dolor.

María Herrera Magdaleno, desplaçada a la ciutat de Mèxic li va dir a un nombrós públic que acudí al Museu que les "plantes sempre ens van acompanyar, van estar amb nosaltres perquè ara les prohibeixin".

En un testimoni commovedor, aquesta dona de 68 anys, busca a Gustavo i Jesús Salvador, Luis Armando i Raúl Trujillo Herrera. Raúl tenía19 anys, va desaparèixer el 20 d'agost de 2008 quan juntament amb el seu germà Jesús Salvador, tornaven de Atoyac de Alvarez, Guerrero, on havien anat a comprar or. Els altres dos van desaparèixer el 23 de setembre de 2010, en la mateixa ruta.

Al Museu es va vendre el llibre Campos de Amapolas de l'escriptora catalana Lolita Bosch, que narra a partir de les víctimes alló que qualifica en Letras Libres, Rafael Lemus, com l'arbre del narcotràfic a Mèxic, aquí es constata com de sobte moltes persones s'arrisquen i transformen en un país -del comerç de la droga-  des de principis del segle XX a la data. Els diners de la venda del llibre es donarà a Enlaces Nacionales.

Maria Elena Herrera Magdaleno, és una dona com aquelles que van acompanyar 40 anys a Rosario Ibarra. Una dona de casa, que amb l'ajuda dels seus fills va emprendre un negoci de fabricació d'uniformes escolars, que venia en comunitats i ranxos de Michoacán.

A partir del 28 d'agost, (amb la desaparició dels seus fills) va narrar, que la seva vida va tenir un canvi dràstic. Deu anys després, recorda que algú li va dir "el que no ens mata, ens enforteix" - i crec que a mi això és el que m'ha estat passant- i va afegir: "Perquè de veritat que el que estic vivint, el dolor que estic patint, i  no només jo, sinó els milers de dones, mares de família, esposes, filles, estem patint una tragèdia". Però aquest mateix dolor, ens està donant valor pra seguir endavant.

Té 68 anys. És vídua, ja que als sis mesos de la desaparició dels seus fills, (quan anaven a buscar recursos per seguir endavant amb el taller d'uniformes) el seu marit va morir d'un infart, el 24 de febrer del 2009.

Va dir, que encara es manté en peu, perquè creu en Déu. Però es pregunta: "Què passa, com és possible que els carrers estiguin plens de delinqüents i caminin amb aquesta llibertat absoluta i als nostres fills, que tractem de donar-los el millor, els hi estigui passant això?". També comenta que hi ha companyes seves, amb fills enginyers, arquitectes, de diverses professions, i tot i així se'ls han endut".

Per a ella la justícia ja no existeix a Mèxic. Demana a la societat, que la gent l'ajudi i també a les seves companyes de destinació, que els donin suport a totes, per trobar als seus éssers estimats. "Jo no m' aturaré". Va tenir 8 fills, n'hi queden 4; té més de 20 néts. Ella continuarà, agraeix totes les contribucions econòmiques. Desplaçada forçada, viu i va a moltes ciutats del país. Està en contra dels qui criminalitzen als desapareguts o assassinats, sense conèixer la seva manera de vida.

Maria Elena va  fundar l'organització, Enlaces Nacionales. Abans era un grup anomenat, Hasta encontrarlos, a Morelia; pensava que era l'única. Cansada de caminar sola, va conèixer la caravana que va donar lloc al Movimiento por la Paz con Justícia y Dignidad a la qual es va unir, i on afirma va aprendre a lluitar.

Ordorika va explicar que hi ha una xarxa de col·lectius de mares que busquen desapareguts, que arrisquen la seva llibertat, però que no cessen en la seva obstinació. A banda d' aquesta tasca, ara també treballen per l'excarceració de moltes altres mares, i ha afirmat que avui és possible parlar dels seus enemics: les forces de seguretat, la militarització de moltes zones del país, l'estat d'excepció, la tortura, la impunitat i la corrupció.

Va dir que actualment pels riscos de la droga hi ha més homes que dones en les presons del país, però que està creixent veloçment, l'empresonament d'aquestes dones, mares dels malalts, buscadores de desapareguts, organitzadores i desplaçades. El risc és permanent.

"El que estem fent és insistir amb aquestes activitats, i dir molt alt, que cal canviar l'estratègia de la lluita contra les drogues, perquè seguirà creixent la crisi humanitària, per complir amb una política importada, finançada pels Estats Units", va manifestar.

i va afirmar que per cada persona desapareguda, es fa malbé la vida d'entre 30 i 50 persones al voltant de qui pateix la desaparició que en són afectades. Reduir els efectes de l'estratègia actual, és el que col·lectius i acompanyants busquen.