Les oblidades del Marroc profund

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Cultura - Llibres - Altres Publicacions

 

Mujer y mula CUBIERTA ANTERIOR70

 

El periodista marroquí Hicham Houdaifa ha dedicat aquest llibre a les dones marroquines que viuen en les situacions més precàries. I ho ha fet perquè creu que el periodisme del Marroc no en parla mai.

Les grans mancances informatives sobre la situació de les protagonistes del llibre (portadores, temporeres del camp, cambreres de Casablanca, noies joves i menors captades per a la trata per a ser explotades laboral i sexualment,  i víctimes del matrimoni forçat i el tradicional) són les que han portat a la periodista Kenza Sefrioui i al periodista Hicham Houdaifa* a iniciar una nova col·lecció de la seva editorial Toutes Lettre, que han anomenat Enquêtes, especialitzada en l'assaig periodístic.

El llibre "A la mujer y a la mula, vara dura". Las olvidadas de Marruecos" ha estat traduït del francés al castellà per Ana García Jiménez i publicat a Ediciones del oriente y del mediterráneo, que va néixer el 1989 presentat-se com una editorial "per publicar narrativa marroquina, algeriana, libanesa, egípcia, turca, iraniana, i grega...i donar cabuda a aquestes veus en les diverses col·leccions que conformen el nostre fons editorial".

Dimecres 18 d'abril tingué lloc la presentació del llibre a l' Espai Contrabandos de Barcelona, a través d'un debat periodístic amb perspectiva de gènere, on intervingueren: Hicham Houdaifa, l'autor (mitjançant video conferència); Fàtima Ahmed, presidenta de Diàlegs de Dona; i Tona Gusi, periodista i coordinadora de l'agència La Independent i membre fundadora de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (XIDPIC.CAT-XIPVG). La presentadora de l'acte fou Mar Carrera, de Pol·len Edicions i de l'Espai Contrabandos.

 

 

Llibre Marroc Contrabandos

Mar Carrera de Pol·len Edicions i en video conferència, al fons,el periodista marroquí Hicham Houdaifa

 

 

Llibre2 Marroc Contrabandos

 

 

El llibre 

"A la mujer y a la mula, vara dura". Las olvidadas de Marruecos" narra en forma de reportatges la vida quotidiana de "les oblidades del Marroc profund" tal i com diu en la presentació del llibre Isaias Barreñada.

Houdaifia és un periodista d'investigació i ho és sobretot dels temes socials, dels Drets de les Dones i de la situació de les persones migrades subsaharianes. Ens trobem doncs, davant un llibre de periodisme social, de periodisme compromès amb els Drets Humans, amb la democràcia, i amb la justícia. És tracta d'un periodisme amb visió de genere que dona veu a les dones més pobres del Marroc i enfrontar a lectores i lectors amb temes tabús, amagats, ignorats expressament per les autoritats i la societat.

Els reportatges que ens presenta el seu autor són, cada un d'ells, una crida a canviar les coses, a demanar responsabilitats i a aconseguir, finalment, el reconeixent dels drets de totes i cadascuna d'aquestes dones del Marroc profund i del Marroc més obscur, ben allunyat d'aquell país exòtic que tant ens agrada recórrer i gaudir-lo.

Aquest viatge que farem, en llegir "A la mujer y a la mula, vara dura. Las olvidadas del Marruecos profundo" (una frase feta de la regió de l'Atlas), no ens portarà per un itinerari plaent, però si que en acabar-lo sabrem que hem fet un recorregut necessari i que en la nostra motxilla hi tenim una porció més de periodisme d'investigació, de recerca d'una veritat volgudament amagada.

 

Hicham Houdaifa ens situa, en primer lloc, al "poble fantasma" de Mibladen on les dones, mares i filles adolescents, baixen als pous miners abandonats per gratar-ne ( literalment ) les parets i fins i tot les columnes que fan de suport als sostres dels passadissos. Ens recordarà aquella peça documental mexicana "Las viudas del carbón. Mujeres sin nombre" de la guardonada periodista Sara Lovera, però aquí les dones que hi viuen no només estan totalment abandonades, sinó que posen diàriament les seves vides en perill en fer de minaires sense cap equipament i no per trobar cap pedra preciosa ja extingides, ho fan per aconseguir el plom necessari per pagar gas, aigua i bombona de gas. I ho fan en aquesta zona de l'Alt Atles, en una societat tradicional on està mal vist que una dona treballi amb homes. Són vídues, pensionistes, esposes d'homes enmalaltits per les mines, i nois i noies que als catorze anys han d'ajudar les seves famílies.

 

Continuant a l'Alt Atles, Houdaifa ens porta a Er-Rich i a Ksar Sountate, pobles quasi bé incomunicats, on s'expliquen les velles històries de trets, assassinats i tortures del març de 1973 perpetrades per l'exercit i les forces auxiliars en aquesta regió revolucionaria, que ja havia patit la repressió ferotge del colonialisme. El març de 1973 els opositors al règim de Hassan preparaven la revolució d'acord al model Che Guevara, fracassaren i foren executats. Les mares, esposes, germanes i filles foren botí de guerra essent violades i torturades. Algunes varen morir per aquestes tortures, de les que familiars i gent del veïnat en fan un relat escruixidor. Repressió de l'Estat, que ha tingut posteriorment escassa reparació. A través de la Instància Equitat i Reconciliació, s'ha recuperat la memòria de Fatma Ouharfou posant el seu nom a les escoles i certes famílies han rebut alguna reparació econòmica.

 

Les dones ninja porten dues capes de pantalons, pel fred de Berkane, botes, jaquetes i el cap tapat amb un vel que només deixa veure els ulls. Terra de jornalers i jornaleres, recol·lectores de clementines i patates. S'esperen a ser escollides a la plaça per a la jornada de feina ( talment com passava a la nostra terra amb els segarretes d'antuvi per a la collita de la verema però encara amb menys protecció). Pateixen accidents, pèrdues del jornal per la climatologia, maltractaments des d' insults a cops de pal quan elles no treballen prou ràpid. Trasllats insegurs i apilo-tonades, noranta i cent dones en un remolc de tractor. Sous irrisoris per treballar al camps set dies a la setmana de cinc de la matinada a les quatre de la tarda o bé a les plantes d' empacat 10 hores al dia. La violència sexual per part de patrons, fills de patrons i encarregats ha portat a moltes dones a la prostitució posterior o a exercir-la perquè tant per tant per ser abusades en treuen monedes. Una dada: de 30.000 persones que hi treballen, només 2000 són alta a la Caixa Nacional de Seguretat Social.

 

A 80Km de Marràqueix hi ha Kalaat Sraghna de 100.000 habitants però a la seva província, 197 de 219 ajuntaments són rurals. La tassa d'analfabetisme de les més altes del Marroc, de cada quatre dones, tres no saben ni llegir ni escriure. Darrerament, la província ha crescut espectacularment per la inversió en totxana dels emigrants. L'Associació Annakhil, que treballa a la zona, denunciava el 2014 que s'hi estan fent "matrimonis per contracte" a canvi de préstecs de 20.000 a 60.000 dírhams. Els marroquins residents a Espanya i a Itàlia per esquivar la llei quan volen tenir relacions amb menors d'edat, ho fan a través d'aquest contractes, amb el beneplàcit dels pares de nenes i noies, i a més no els compleixen en retornar a Europa. Les noies que pateixen aquesta "pràctica" estan "caducades" per la resta d'homes i no poden anar a judici en no estar casades legalment. Nenes de tretze anys casades amb homes de quaranta. Noies estigmatitzades.

 

Als poblets penjats de l'Alt i Mig Atles, desenes de milers de dones pateixen el "matrimoni tradicional" pactat entre el pare de la noia i el seu pretendent. Es tracta del Dret Consuetudinari Amazic i no té valor legal. Pobresa, analfabetisme, manca d'infraestructures....Es casa a les nenes de sis, set i vuit anys amb els oficis del mandatari del llogaret. Moltes repudiades posteriorment es queden sense els drets més bàsics de la infància com l'educació i patiran pobresa i discriminació.

 

Les cambreres de molts bars envellits del centre històric de nom afrancesat, però també als cabarets de la Corniche de Casablanca, actuen i treballen com a ganxos d'homes que hi van per beure i ser "atesos" per elles, dones anomenades barmaids. D'entre elles les més afortunades les de darrera la barra. Mares solteres que sobreviuen juntes protegint-se de l'estigma pels fills i filles per qui volen estudis i millor vida. Moltes repudiades per la família o compartint la supervivència amb algú proper.

 

Al Marroc hi ha diverses associacions que acullen a les dones víctimes de violència masclista, les escolten i les hi ofereixen ajut psicològic i jurídic però no disposen d'espais d'allotjament. L'enquesta nacional de la prevalència de la violència contra les dones es esgarrifosa: el 62,8% de les marroquines havien patit violència durant l'any anterior a ser enquestades. Per a la Justícia marroquí la prova sempre correspon a les dones, i així moltes dones han estat processades per immoralitat. S'hi suma els greus problemes per obtenir el divorci o perquè els pares reconèixin els fills i sobretot la violència econòmica. A la violència masclista del marit i familiar s'hi sumen ara les perpetrades per marroquins residents a Itàlia i a Espanya.

 

Tanca el llibre, el reportatge sobre les víctimes de tracta al Golf. Diu l'autor, i en donem testimoni per les informacions de les xarxes de periodistes, que durant molt temps s'ha negat la trata autònoma al Marroc. Sí que des del periodisme es parlava de la trata subsahariana que travessava el país, però marroquines víctimes de trata...No. Malauradament aquest capítol del llibre no es queda enrere ni per la cruesa dels fets relatats per les víctimes de xarxes de trata i prostitució ( de model, perruquera, cambreres o ballarines a prostitutes ), ni per les dades aportades per la Lliga Marroquí per a la Ciutadania i els Drets Humans: 20000 marroquines, la majoria menors en un 70% treballen en el mercat de la prostitució dels països àrabs. També es molt important la feina feta per la periodista Maria Moukrim, quan ja al 2002 va publicar un reportage sobre les xarxes de prostitució -amb intermediaris del Marroc- de dones marroquines a Jordània. Després també a Síria, Turquia, Emirats, Egipte i Israel.

 

Quasi bé una obligació, doncs, llegir aquest petit llibre de reportatges sobre les oblidades del Marroc profund, aquestes veines nostres que ens són tan properes i que tan poc ens han volgut mostrar.

Val a dir que tot el llibre està farcit de testimonies directes, i de fonts de dones. Entre les associacions amb les quals ha treballat l'autor hi ha: Associació Annakhil, Associació Marroquí dels Drets Humans (AMDH), Associació Kelaa per al Desenvolupament Social, Lliga Democràtica dels Drets de les Dones, Institut Nacional de Solidaritat amb les Dones en Situació de Risc, Fundació Ytto, Centre Habiba Zahi, Col·lectiu Ouyoun Nissaiya ( Ulls de Dona), Associació Marroquí de Drets de la Dona, Associació Assanaa Annissaiya, Lliga Marroquí per a la Ciutadania i els Drets Humans

 

 

LLibre3 Marroc Contrabandos

 

 

El debat amb l'autor

 
Des de la Taula del debat, Mar Carrera li va demanar al periodista com fou que havia decidit fer aquest llibre sobre les dones que es troben en més precarietat. Fàtima Ahmed li mostrà el seu interès en com havia aconseguit entrar-hi en contacte i poder escoltar els testimoniatge d'aquestes dones ja que, tal i com va constatar, és molt difícil que les persones del Marroc profund s'obrin a persones forasteres i encara menys si es tracta de dones que s'obrin als homes.
 
Ell respongué: "Em sento feminista. És com si ho portés a l'ADN", vull donar veu a les dones i parlar de les seves vides. És per això que he volgut fer un retrat real, a través del reportatge". Va explicar que tot havia esta possible gracies a  l'ajut i col·laboracions de les associacions de dones que treballen pels drets de les dones i els Drets Humans,sobretot a zones rurals. Que ha superat les dificultats com a home periodista perquè les dones li han parlat, gràcies a dir la veritat i a l'interès que hi ha des de les associacions de dones per desvetllar aquestes greus situacions. Que aquestes li tenen confiança ja que saben que tractarà el tema per ajudar a aconseguir els seus drets i no per fer-se famós. Així davant les dones que viuen en tanta precarietat " vaig ser presentat com un amic i vaig tenir sort en mostrar la mirada clara i directa i entrar així a la vida privada d' aquestes dones".

També se li va demanar com havia estat rebut el llibre al Marroc i explicà que a les associacions, a les entitats i a les universitats el llibre té bona premsa, que ha estat ben rebut però amb poc impacte en la situació de les dones. Es referí a un altre llibre seu sobre l'extremisme religiós "on les dones en són les principals víctimes", afirmà. Al seu parer només actuant sobre l'espai públic hi haurà un canvi cap a la igualtat de drets.

Preguntat sobre el finançament, reconegué que ha estat fruït d'un finançament militant. Trobar diners per fer llibres sobra situacions tan dures i sobre sempre temes socials és molt difícil, si no s'aconsegueix finançament exterior.
 
 

 

En una segona tongada de preguntes sobre el concepte del llibre, la tria de temes, la condensació dels reportatges i el perquè de l'absència d' imatges, respongué que si que té algunes imatges però, la majoria no tenen molta qualitat perquè les fotografies les feia ell mateix ja que va viatjar sol i havia de gravar, escriure i fotografiar al mateix temps. També té alguns àudios de les testimonis de dones torturades i de les temporeres.
 
Li respongué a Tona Gusi que les vuit histories que hi narra havien de ser sintètiques per ser llegides fàcilment, que són una petita contribució en la denuncia per la precarietat i en l'exigència pels drets de les persones.
 
La periodista de La Independent també li va demanar per les col·legues periodistes feministes del Marroc - amb les quals han treballat estretament des de Catalunya a través de xarxes de dones periodistes amb visió de gènere de la Mediterrània- , pels seus treballs sobre la igualtat, denuncies de violències masclistes i temes socials. Exposà també que en moltes de les reunions conjuntes les periodistes marroquines explicaven la seva lluita pels drets civils, per l'educació i pel seu reconeixement, si bé es cert que hi ha sempre alguns temes difícils, com ara la trata amb joves del propi país i no només com a país de trànsit.

L'autor tornà a afirmar que ell es considera feminista perquè creu que el tema de la igualtat és un tema de Drets Humans i que no hi ha dones periodistes feministes que treballin aquests temes socials al Marroc. També afirmà que hi ha molta propaganda sobre el codi Civil, però a la practica no es solucionen els problemes, que cal tornar a reformar el Codi Civil, i que encara es permet la poligàmia en zones rurals on sí que hi van associacions i ONG però amb una visió europea. "Si l'Estat no té una voluntat política no s' avança" opinà.

I tornat al llibre digué que està content que moltes organitzacions feministes del Marroc ara poden aportar proves d'aquestes situacions tan i tan dures, però que "seria pretensiós si digués que està passant gràcies al llibre".



Tot acabant la conversa a quatre per skype, Fàtima Ahmed li preguntà si no ha pensat unir sinergies per fer un segon llibre amb les mateixes protagonistes el 2020 per veure quins canvis han experimentat.

A Hicham Houdaifa li agradaria però també hi ha múltiples d'altres situacions sobre les que en voldria fer reportatges. Així el proper mes d' octubre traurà un llibre sobre infants i el tractament que reben les dones als hospitals.

 

 

 

 

 

Llibre Marroc 1 Contrabandos   

 

 

El debat amb el públic
 
Quina és la situaciò de les dones oblidades del Marroc? I de les dones d'origen marroquí al nostre país? Com fer periodisme amb perspectiva de gènere? El periodisme és una eina de denúncia, o és una via per reforçar estereotips masclistes, racistes ... foren algunes de les preguntes que es tractaren durant el debat.

Fàtima Ahmed en la seva intervenció posterior, un cop la Taula i públic s'acomiadà del periodista, explicà que es nascuda a prop de Tetuan però viu aquí des dels 23 anys i reconeguè desconèixer totalment aquestes realitats del llibre.

El llibre, a ella, li ha recordat la pel·lícula francesa del director romanès Radu Mihileanu, La Fuente de las Mujeres, encara que aquesta sigui en positiu.

Explicà que cal tenir en compte la gran diversitat del Marroc, així per exemple ara estan aprenent  a llegir i escriure de les dones del Rif al Raval, les grans que ja son àvies, perquè ja disposen de més temps per ser fora de la llar i se senten amb més llibertat de fer-ho. "Si no tens dret a la informació i a l' educació difícilment pots tenir consciència de la teva situació, de les violències que pateixes", digué.
 
Valorà positivament les campanyes de tv sobre la violència. " Al Marroc no hi ha campanyes i el canvi de la Llei no ha anat acompanyada d' un canvi de mentalitat ni de les dones d'allà ni de les d' aquí" - continuà exposant- " Quan has apoderat una dona trobes que la burocràcia no ha fet el canvi i tens davant homes policies, advocats, jutges i metges. En el subconscient creus que tens culpa del que et passa com en el cas d'una violacio colectiva. Ser mare soltera esta penalitzat ara, però imagina fa 40 anys".

També afirmà que totes les dones marroquines premiades pel seu empoderament o per les tasques que fan són subvencionades des d'Europa. I a tall d'exemple referencià un documental de Tànger però amb finançament d'Anadalusia.

Tornant a Catalunya i als barris on ella treballa assenyalà el perfil preocupant de les filles de les dones migrades que aquí tenen tota la informació i estan en un marc legal molt més favorable però que el seu marc mental es del casament d' allà, per exemple. Tota la tasca que es pugui fer, coincideix amb l'autor del llibre, s'aconsegueix a través de la confiança perquè la part emotiva es molt difícil de gestionar. El circuit de violència de maltractament psicòlogic només es pot tallar des de la confiança, reblà.

"El Marroc és complexe i divers, i aquí també tenim la mateixa complexitat. Les dones patim la màxima vulnerabilitat en l'economia i per desfer-se del maltractador cal tenir una situació de llibertat individual".

 

Per la seva banda, la periodista Tona Gusi, explicà el treball que s'ha fet i s'està fent entre les dones periodistes feministes de la Mediterrània ( de la riba Nord, de la Sur i de la d'Orient) que treballen en Xarxa. Explicà les diverses trobades Mediterrànies que s'han realitzat al llarg dels anys, des de 1992 a Siracusa ( Sicília. Itàlia) fins a la de 2016 a Barcelona, passant per ciutats diferents: Marràqueix, Barcelona en dues ocasions més, Roma, i Fes. Trobades que han reunit a dones periodistes, en algun cas com a Marràqueix comptant també amb homes, que han servit per conèixer diferents realitats, establir relacions, desfer estereotips i cercar objectius per a desenvolupar conjuntament. Dones periodistes en xarxa de l'Estat Espanyol i de Catalunya, molt especialment, de França, Itàlia i Grècia, del Marroc, Tunísia, Egipte, Turquia, Palestina, Jordània i Síria.

A tall d'exemple, Gusi, llegí un Llistat de Temes Prohibits proposats per les companyes de les ribes sud i est de la Mediterrània: Abusos sexuals dins de la família i el treball; Assassinats per honor; Mutilació Genital Femenina; Temes sexuals de gènere; Violència d'instància de part dels Homes dins de la familia; Reportatges d'afers matrimonials sobre divorcis  política; Casos en les corts islàmiques sobre separacions i fills; Ajornaments dels jutjats per retornar o donar a les dones allò que és seu; Tractaments injustos; Violacions de Dones; Reportatges sobre els Drets de les Dones; Qualsevulla Crítica en contra dels governs; Reportatges sobre reis, presidents, les seves famílies, Estat de salut  (per exemple, a Egipte, el Marroc, Jordània, Tunísia ...).

No és d'estranyar doncs, al seu parer, les enormes dificultats amb que han de bregar les periodistes amb visiò de gènere d'aquests països, afegides a les que ja tenen les periodistes del Nord de la Mediterrània imposades pel mateix patriarcat i el masclisme. Per tant la col·laboració mutua és una prioritat i ha donat fruits molt preuats, tan a nivell de relacions personals com per a la realitzacio de tasques comunes: radios comunitàries, projectes d'anàlisis de mitjans compartits, realització de news letters, audiovisuals...

Pel que fa al llibre "A la mujer y a la mula, vara dura". Las olvidadas de Marruecos", la periodista en recomanà molt la seva lectura i difusió ja que a banda de donar a conèixer les situacions tan precàries de dones que viuen tan a prop nostre, el seu autor Hicham Houdaif ho fa des de la visió de gènere. I per què? doncs perquè: dona la veu directament a les dones, a les protagonistes d'aquestes histories terribles que ens informa; perquè busca les fonts tenint-les en compte; perquè fa un treball de recuperació de la memòria històrica, tant de les dones grans, com de les que ja han mort (a través de les hemeroteques i arxius); perquè quan dona veu als homes ho fa demanant també per la vida de les dones; i perquè el seu treball està orientat en la defensa dels Drets Humans i per tant dels drets de les dones. Pel que fa al llenguatge inclusiu i no sexista no ho valorà ja que la periodista afirmar desconèixer l'idioma original i a més el text en castellà ha estat traduït del francés.

Tots aquest aspectes que conformen un periodisme feminista, per tant un periodisme no sexista, inclusiu i democràtic els defensa la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya - Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, a la qual pertany la periodista.  

 

 

Llibre4 Marroc  Contrabandos

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

*L'autor i els seus llibres

Hicham Houdaifa, periodista,  va neixer a Casablanca el 1969 i ha treballat en diversos mitjans, en un d'ells AlBayane fou el responsable de temes socials. Fou corresponsal d'Afrique Magazine  a Nova York del 1999 al 2002.  Des de l'octubre de 2004 fins fou cap d ela secció de Societat de la revista Journal Hebdomaire, fins que aquest va plegar el gener del 2010. Actualment col·labora amb el setmanari La Vie Económique.

Ha publicat: Dos de femme. dos de mulet. Les oubliées du marroc profond (2015) i Extrémisme religi, plongée dans les milieux radicaux du Maroc (2017).