Què és ser periodista? Inquirir o complaure

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Mitjans de Comunicació - TICS

 

Sara Lovera 55 copia copia

 

OPINIÓ

A més de les persones dedicades a la política, les que fem periodisme som les més atacades i ofeses, per la falta de credibilitat, sentiment que creix en un ambient on no hi ha democràcia.

Aquestes són actituds, almenys des de la meva perspectiva que atempten contra les llibertats essencials d'una societat.

A les i als periodistes ens situen en un espai de total falta de credibilitat. Especialment vivim el desprestigi, sobretot a l'interior dels grups d'interès confrontats. En veritat, no sé què esperen de nosaltres.

En aquest sexenni, de desembre de 2012 a març de 2018, d'acord a la documentació compilada per la Casa de los Derechos de Periodistas van ser assassinades 62 persones dedicades a la informació. Nou dones i 53 homes. La majoria en els estats de la República.

Què espera la societat dels que vivim del periodisme? Persones que tracten d'explicar històries, investiguen, pregunten i tornen a preguntar, indaguen, busquen i difonen, coses d'interès públic, o un grup de complaents fent propaganda i rendint honors al poder.

He llegit amb cura els epítets desplegats contra el grup de periodistes i investigadors que van entrevistar a Andrés Manuel López Obrador, en l'espai de discussió obert pel diari Milenio. Van entrevistar a qui pretén arribar a la presidència de la República per tercera ocasió, la campanya electoral i discursiva, com a estratègia, està fundada, no sense raó, en una franja de població que viu en l'enuig quotidià de cara a la situació econòmica, política i social molt deprimida. De cara a la corrupció i la inseguretat.

Jo recordava fa poc a Oaxaca que totes aquestes morts, sobre les que informen i comuniquen, no han estat acompanyes per aquesta franja de la societat que reclama i s' aixeca contra les injustícies i desviaments. No els importem, per a res. Es tracta de 62 mexicans i mexicanes que els hi llevaren la vida per la incomoditat que va produir el seu treball a molt diferents poders, cacics i sovint delinqüents. Això no ha generat la indignació que apareix en molts altres episodis.

Som, diuen, "chayoteros" i "venuts", només per qüestionar, investigar i buscar respostes que moltes i molts mexicans estan buscant. Evidentment aquí hi ha una manca tremenda d'informació sobre qui som.

Un periodista és la persona que es dedica professionalment al periodisme, en qualsevol de les seves formes, ja sigui en la premsa escrita, com en la documentació fotogràfica, ràdio, televisió o mitjans digitals. El nostre treball consisteix a descobrir i investigar temes d'interès públic, contrastar-los, sintetitzar, jerarquitzar-los i publicar-los.

Hi ha diversos principis que guien la tasca del periodista, el principal dels quals és el respecte per la veritat, el rigor en la recerca de la informació fidedigna i verificable.

L'entrevista, ho vaig aprendre a l'escola Carlos Septién García, és un diàleg extens i aprofundit entre un periodista i una persona coneguda. Hi ha de dos tipus: les informatives, centrades en l'opinió de l'entrevistat sobre fets d'actualitat, el seu treball, etcètera, i les psicològiques, basades en la personalitat de l'entrevistat.

La motivació de l'entrevistat hauria de ser la d'enriquir el debat públic i garantir que les necessitats de tota la comunitat a la qual serveix estiguin representades i es tinguin en compte.

No obstant això, la lleialtat al partit, la por de perdre el seu escó o posició, l'ambició, la ideologia i una sèrie de qüestions personals podrien ennuvolar-ho. El treball del periodista és veure a través d'un personatge i arribar fins a les dades més aclaridores, fins on es pugui arribar.

Els que són polítics són servidors públics. Són elegits o elegibles per fer un treball en nom dels seus representats. El seu acompliment professional està obert a l'escrutini.

L'entrevistador o entrevistadora ha de ser incisiu i repreguntar, aquest treball molesta a certs personatges públics. Així que la tasca de qui entrevista pot tornar-se incòmoda.

L'altre problema és que la població que està a favor d'un polític, generalment perd la memòria i actua amb reduccionisme, ofèn la intel·ligència. Qui sap quines són les entrevistes quotidianes de Carles Marín? Coneixen la seva personalitat? Tenia mala intenció exclusivament contra AMLO o simplement és així, evident, altisonant, inquisidor amb totes les persones? Pot no agradar-nos, però és així, amb uns i altres.

Posaré només un exemple: El 6 de setembre de 2016, fa menys de dos anys, Marín, en la seva columna -escrita i de televisió- anomenada "Asalto a la Razón", va entrevistar al president Enrique Peña Nieto. Algú la va veure? Algú la recorda? Heus aquí alguns títols  periodístics sobre aquest esdeveniment: "Peña Nieto explota en entrevista con Carlos Marín", Noticias al Momento. "Carlos Marín 'humilla' a Peña Nieto: Trump lo vino a chamaquear", li diu en l'entrevista. A El Nacional: "Carlos Marín Martínez, ridiculizó y humilló al presidente de Mèxico", "Enrique Peña Nieto a l'aire", comenten els internautes en xarxes socials, perquè el va qüestionar sobre el seu govern actual i la visita de Donald Trump.

D'acord a les escoles més fiables de periodisme, una entrevista no és una xerrada entre amics, ni tampoc un tercer grau. Perquè el que et digui l'entrevistat sigui el més valuós possible, has de sentir-ho per posar-ho de manifest. Has de deixar-te sorprendre sense perdre el comandament. L'oient no pot sentir-se incòmode amb la teva agressivitat. Si qui s'entrevista se'n va per les branques, l'has d'atreure amb agressivitat professional.

Un bon o bona entrevistadora ha de tornar sobre les seves preguntes "totes les vegades que sigui possible", però en algun moment cal tirar la tovallola, perquè, si no, s'igualen els plans. I qui és periodista no està en el mateix nivell que el seu interlocutor. Pots insistir dues o tres vegades, però hi ha un moment determinat en què ja insistir és incòmode també per a qui t'escolta.

L'entrevista és la més pública de les converses privades. Funciona amb les regles del diàleg privat, però per a l'àmbit públic: proximitat, intercanvi, exposició discursiva amb interrupcions, un to marcat per l'espontaneïtat, presència de l'àmbit personal i atmosfera d'intimitat. No és un diàleg lliure entre dos subjectes. És una conversa centrada en una part dels que dialoguen.

La relació entre periodista i entrevistat no és entre parells, ni de bon tros entre coneguts de tota la vida. Qui actua de periodista ha de mantenir-se al marge, però no per això ser un fantasma; ha de marcar la seva presència cada vegada que observi l'existència de contradiccions i altres astucies de l'entrevistat o entrevistada. Les idees periodístiques han de servir com a eines per posar a prova el discurs de qui s'entrevista. Dir a les o els entrevistats que han d'estar en disposició per deixar-se guiar, es pot interrompre i criticar.

Ens ensenyen en periodisme que tenim la llibertat per penetrar en la vida de l'interlocutor. Tenim autorització per qüestionar públicament la persona entrevistada, més encara quan fa política i a posar en dubte les seves declaracions. La persona entrevistada té dret a callar o contestar el que li vingui de gust. Mai està en un tribunal, però ha d'escoltar les indagacions que fa el o la periodista, escoltar els seus dubtes i els seus comentaris. Ningú se n'hauria de sorprendres d'això. Aquest és el treball periodístic, per donar al públic un clar perfil de qui respon.

I encara més, el o la periodista ha de tractar de convertir-se en una persona fiable i al seu torn, ha d'estar atenta a les manipulacions de la persona a qui entrevista, per qüestionar el que diu des de possibles certeses a terribles incoherències. Escolta al declarant o entrevistada, no treballa per a aquesta persona sinó que ho fa per a l'opinió pública.

D'aquesta entrevista, la de Marín al president Peña Nieto hi ha una nota interessant, datada el 9 de setembre de 2016: "Andrés Manuel López Obrador abrió fuego, sin nombrarlo, contra el periodista Carlos Marín. Le pegó con todo por la viralizada y muy  comentada entrevista que le hizo el director de Milenio Diario al Presidente de la República". Hi ha qui va interpretar que AMLO va defensar a Peña Nieto. O sigui, que si que sabia a on i amb qui es trobava.

Finalment, una de tantes definicions d'un ofici, amb freqüència ingrat: "El periodisme promou el debat democràtic i el pensament crític. El periodisme adquireix un compromís de servei públic amb la societat en general i amb les minories, les majories, les i els necessitats i perjudicats, en general. El periodisme ha de servir a les persones per decidir el seu present i el seu futur. I entre les seves qualitats han de ser-hi presents l'observació, l'anàlisi, la capacitat crítica, l'inconformisme i la transgressió.

Ho veurem.