Jo sí que et crec!

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Violències

 

tere moll

 

OPINIÓ

Fa unes setmanes,  ha quedat vist per a sentència el judici contra els cinc masclistes  que van violar una jove a Pamplona a les festes dels sanfermines del 2016.


Com hem vist, els advocats de la defensa han utilitzat tota mena d'estratagemes per desviar l'atenció mediàtica dels seus clients i fer-la recaure sobre la víctima, qüestionant com sempre, la seva veritat. En aquest cas la qüestió anava sobre el consentiment o no a aquestes relacions sexuals i sobre si hi va haver o no intimidació.

He de reconèixer que llegint algunes informacions sobre aquesta estratègia m'he plantejat fins a quin punt està instal·lada en el nostre espai simbòlic col·lectiu la idea que en l'espai públic qui té l'última paraula són sempre ells.

Em sembla molt qüestionable la deontologia professional d'aquests lletrats en utilitzar els arguments que han utilitzat, però ells sabran els motius. El que tinc molt clar és que la víctima que ells revictimitzaren en el judici, no crec que els pugui perdonar. Jo no podria fer-ho.

Però el que avui volia reflexionar és sobre la responsabilitat que té ara el tribunal que ha de dictar la sentència. I ho dic en diversos sentits.

Si absol els violadors de "la manada", a aquests masclistes cretins, estarà donant carta de naturalesa als que entenen que violar dones i nenes és una cosa implícita a la condició d'home i que va molt més enllà del desig sexual. Es tracta de la màxima expressió de la submissió de les dones a mans de qualsevol home. És una perillosa manera d'entendre la masculinitat i, per això caldrà analitzar amb lupa aquesta sentència i no només en els termes jurídics, sinó també en termes sociològics i, per descomptat, amb les ulleres liles  posades.

A més si es qüestiona la veritat de la víctima, el tribunal seguirà aplicant la màxima de la manca d'equitat a l'hora de creure a dones i homes per igual. O sigui que donarà per bons els mites existents sobre les veritats de veus de les dones. I aquestes veritats sempre són qüestionades perquè el patriarcat així ho ha imposat.

Si aquests dos arguments no són ja de per si delicats, queda també el de l'impacte social, ja que en ser un judici tan mediàtic s'han posat en evidència temes com el que pot o no ser el consentiment de les relacions o el que pot o no ser intimidació.

S'imaginen vostès una situació inversa? Que siguin cinc dones joves i vigoroses les que haguessin acorralat a un jove sol en un portal i li haguessin obligat a realitzar alguns actes als quals ell no diu no perquè se sent intimidat, però queda fet una pelleringa quan elles, ja satisfetes de la seva traïció, desapareixen.

Oi que costa d'imaginar ?. I costa d'imaginar perquè, malgrat tots els avenços aconseguits en matèria d'igualtat, el patriarcat segueix manifestant tot el seu poder en tots els àmbits. I el dels excessos al carrer és un d'ells.

El sentit de la possessió, el de invencibilitat, el d' "em ve de gust, ho prenc" sense mesura, etc. són algunes característiques d'aquest tipus de masclistes que abusen de tot. Ni imaginar vull al membre de la manada que és guàrdia civil i que hagi d'acudir a defensar una dona que hagi estat agredida per la seva parella. En quina situació pot haver quedat aquesta senyora ...

Al patriarcat li interessa que hi hagi aquest tipus de masclsites per recordar qui té el poder. I també que hi hagi lletrats que no només qüestionen la veritat de la víctima, sinó que fan recaure sobre ella i la seva vida posterior tota la culpa del que ha passat. I és que hi va haver moments en què no se sabia si estaven jutjant a la manada o la víctima de la violació en grup d'aquests masclistes.

Afortunadament la fiscal, Elena Sarasate, va posar nom a les coses. I en el seu al·legat final va descriure l'acció com "conjunta i organitzada" i que els fets "es van produir sense consentiment i sota violència i intimidació. Quan els acusats van acabar i van aconseguir el que volien, la van deixar tirada i seminua".

En la seua intervenció, aquesta fiscal va desmuntar l'estereotip del consentiment. És a dir no cal dir NO perquè no hi hagi consentiment. En tot cas, si no hi ha un SI clar, no té perquè entendre que hi hagi hagut consentiment clar.

I torne a la responsabilitat del tribunal a l'hora de dictar sentència per tot el que aquest cas ha posat cap per avall.

És possible que tot i la terrible lentitud amb què es va movent tot el que afecta les violències masclistes i a les vides de dones i criatures que aquest terrorisme es porta per davant, alguna cosa canviï.

Però el patriarcat continua exercint la seva fèrria posició i no permetrà grans canvis, i per això els que dictin sentència, impregnats com estan de filosofia patriarcal, en el millor dels casos reconeixeran els fets i aplicaran penes més o menys ajustades, però no crec que s'atreveixin a al·ludir al dany moral causat a la víctima. Aquest dany que l'acompanyarà la resta de la seva vida i que ningú podrà reparar. Aquest dany serà la victòria del patriarcat sobre aquesta jove, i sobre totes les dones en forma de pors constants a ser agredides per malparits fills sans del patriarcat assassí.

També aquest cas mediàtic està entrant a les escoles i fent reflexionar a famílies i personal docent sobre valors com el respecte, l'acceptació del NO, la resolució pacífica de conflictes, etc.

Segurament d'aquí a uns anys podrem reflexionar i avergonyir-nos com a societat per no haver cregut a aquesta dona jove i de com alguns advocats són capaços de qüestionar aquesta veu sense importar-los el dany moral que infligeixen ni la dignitat de la pròpia víctima.

I és que com sempre ha dit la meva senyora mare, dels errors també n'hem d'aprendre.
A veure si podem, com a societat, evitar patiments innecessaris i judicis paral·lels a les víctimes de les violències masclistes de tot tipus.