Parlar, i si pot ser, amb la boca

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Vida qüotidiana

Isabel Franc

OPINIÓ
Que el món està fatal no és una nova notícia, però em serveix d'introducció per a aquesta reflexió que voldria compartir i que, a part de la fatalitat global, ha estat provocada per un final d'estiu sobtat amb tota la introspecció i amargor que això comporta.

Quan pitjor està el món, més hauríem de fer-nos costat i si entre nosaltres hi ha serioses diferències o malentesos, sempre es poden resoldre o situar-ho a lloc i parlar-ne. És una pràctica que el segle passat es duia a terme fent servir tot l'aparell fonador i, sovint, mirant la cara de la nostra interlocutora. Ara utilitzem un sol dit. Si és que l'utilitzem, perquè, si ens rota, amb una desconnexió, ja fem. Us explico aquest cas:

Una meva amiga se'n va de vacances a un lloc força paradisíac a compartir estada amb una seva ex i la novia actual (de la ex, s'entén). Aquestes coses, no sé si s'han de fer, però no fan massa bona fila. La qüestió és que quan arriba, aquelles dues s'acaben de separar i es troba la ex sola, desolada, rabiüda i trasbalsada... el que en castellà se'n diu "despechada". Es passa les vacances fotent-li la pallissa a la meva amiga sobre les malifetes de la darrera novia i, com qui diu, fent-li pagar una part dels plats trencats a ella, tot i no tenir res a veure. Val a dir que aquesta ex té una afició desmesurada a trobar parelles, desfer-les i fer-ne de noves, per a la qual cosa fa servir tots els mitjans de seducció disponibles avui en dia, inclosos els telemàtics —no n'he de fer res, teniu raó, només era tafaneria.

Hi ha hagut unes certes tensions en aquest viatge, és lògic i és el que tenen les relacions humanes: hi ha acords i desacords, avinences i desavinences... però tot es pot trobar i posar al seu lloc si se'n parla. És un tarannà molt propi de les dones i molt afí a les feministes, parlant s'entén la penya (permeteu-me aquesta traducció vulgaris) al menys, a mi, això és el que em van ensenyar i m'ho he cregut durant molts anys; en el fons, crec que encara m'ho crec.

Bé, un cop torna de les vacances, la meva amiga es troba que la seva ex rabiüda i "despechada" l'ha bloquejat en tots aquests mitjans que ara tenim per fer veure que ens comuniquem —què voleu que us digui, jo, si puc, parlo; digueu-me antiga. Aquella no, cap paraula, cap explicació, cap avís... la bloqueja i apa buenas!

Ostres tu, però si aquestes dues són feministes i les feministes estem pel diàleg! Diàleg amb les institucions, amb la societat, amb d'altres grups... i entre nosaltres també, oi que si?

Doncs no ho entenc. Ni ho entén la meva amiga que, a més, és de mena conciliadora i ha provat de posar-s'hi en contacte, és clar, sense cap resultat. No ho entenc i em remet a situacions que, qui més qui menys, hem viscut. Algú s'emprenya, possiblement amb raó —o no, ves a saber—, perquè decideix partir peres sense donar-te ni raonaments ni la possibilitat d'explicar-te o de rebatre o de disculpar-te si fos el cas. I tu et quedes amb un pam de nas, sentint-te culpable de no saps ben bé què, però, segur, d'alguna cosa molt greu perquè, si no, el càstig no seria tan ferotge. El silenci és sempre la més cruel de les respostes, però és també la més roïna i la més covarda. Qui no dona la possibilitat a l'altra d'explicar-se o de defensar-se si cal, molt poc segura ha d'estar dels seus propis arguments, en cas que els tingui.

Au, noies, que ja en tenim prou amb el que ens ve de fora! Sempre que em trobo amb una situació similar penso que no és la nostra manera de fer, que portem molt de temps cercant i practicant formes de relació alternatives basades en la conciliació i la concòrdia. Clar que, potser ara algú que m'estigui llegint pensi "mira qui parla", no ho descarto i no faré servir allò de que també som humanes, però és que ho som i no fora de més recordar per on anem o volem anar, tenint present que nosaltres volem funcionar amb paràmetres diferents, que creiem en el diàleg i que moltes situacions es resolen o es posen a lloc o, simplement, no fan tant de mal si se'n parla, com fèiem al segle passat, amb la boca, no amb un dit.