Veus

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Drets Humans - Drets de les Dones

 tere moll

 

OPINIÓ

A aquesta setmana que avui s'acaba se la podria qualificar com intensa políticament parlant.


La moció de censura que va presentar Unidos-Podemos no va prosperar com ja sabem, però ens va deixar moments que passaran als annals de la història parlamentària. Irene Montero, portaveu d'aquesta organització ens va sorprendre a molta gent, entre la qual m'incloc, com una gran oradora. A mi em va tenir enganxada a la ràdio durant gairebé tota la seva intervenció que em va semblar senzillament fantàstica. No és gens fàcil estar més de dues hores desgranant casos de corrupció i filant els diferents temes com ho va fer aquesta dona. Des d'aquí vull mostrar la meva admiració pel seu treball parlamentari i pel seu relat coherent al mateix temps que complicat.

Però com el més ranci patriarcat polític no pot suportar que la veu d'una dona poderosa soni amb força com va sonar la d'Irene Montero, van carregar contra ella de forma grollera i de barriada utilitzant la seva vida privada. És clar que aquest espècimen es va retratar sol davant tota la societat i, sobretot, davant totes les dones. Dostoievski, en el seu llibre "Crim i Càstig" afirma que "quan la intel·ligència falla, el diable la substitueix" i segons sembla això és el que li passa a aquest masclista caspós que va recórrer a la vida privada d'una parlamentària que ens va recordar a la ciutadania totes les malifetes que han comès les gents del partit que representa este "tipo" de baixa estopa i menor catadura moral.

Com ja vaig afirmar en alguna ocasió, els espais no es regalen, es conquereixen i això és el que va fer Irene Montero, conquerir el seu espai i la caverna política no pot suportar que una dona els plante cara i els diga tot el que va fer i va dir esta dona. D'aquí el seu atac masclista i caspós en un espai de representació política com ho és el Congrés de les Diputades i els Diputats.

Però la d'Irene Montero no ha estat l'única veu que s'ha escoltat aquesta setmana. No. Les veus de les dones feministes del PSOE també es van escoltar a la celebració del seu 39 Congrés Federal. I es van escoltar per plantar cara als que desitjaven regular la prostitució i els ventres de lloguer fent un pas endavant en la concepció cosificada dels cossos de les dones.

Els interessos de les 35 persones que van votar a favor d'aquesta regulació els desconec encara que els puc imaginar, però segur que aquests interessos no passen per l'existència d'una societat lliure de tot tipus de desigualtats. Una societat on la vida de les dones i les nenes tingui el mateix valor que la dels homes. Segurament preferiran una societat on poder-ho comprar tot per a la satisfacció dels desitjos encara que per això s'haja de recórrer a la cosificació i utilització del cos de les dones com si de bestiar es tractés.
Poc importen els desitjos i necessitats d'estes dones tractades, prostituïdes o utilitzades com atuells per gestar criatures que després seran lliurades als que van pagar per això. Poc o res han de importar a massa gent, amb interessos no sempre confessables, les vides d'aquestes dones que són utilitzades com a simple mercaderia. Les veus d'estes dones tractades, prostituïdes o utilitzades com atuells no són escoltades pels que les maltracten i compren sistemàticament. El patriarcat les utilitza com a objectes i aquests no tenen veu.

Un altre fet rellevant que s'ha commemorat aquesta setmana ha estat el 40 aniversari de les primeres eleccions generals en la democràcia. Aquell 15 de juny de 1977 van ser triades 24 dones com Diputades. A aquelles valentes i decidides dones els va correspondre l'àrdua tasca de fer-se visibles i que les seves veus s'escoltessin en un món que fins a aquest moment només havia estat d'homes. A elles, a les anomenades "Mares de la Constitució" els va tocar barallar-pels drets de les dones que haurien de regular-se en la futura Carta Magna. I, almenys jo, no he escoltat cap de les seves veus ni a ningú parlant en el seu nom al llarg de tota la commemoració. Les seves veus han estat silenciades de nou, però les recordem i admirem el seu esforç i la seva tenacitat en la defensa dels drets de totes les dones.

És una clara estratègia patriarcal la de silenciar la nostra veu, ja que som crítiques amb el sistema i no els interessa.

No cal anar-nos als grans espais com el Parlament per veure com se'ns intenta silenciar. Passa cada dia i en cada un dels nostres entorns. Ocorre en el treball, al carrer, a les llars, entre amistats. I és una cosa que costa fer visible però que és sistemàtic. La veu dels homes ha de quedar per sobre de les de les dones.

Recorde a un home que va estar molts anys en la meua vida i la forma d'imposar la seva veu era de tal suavitat que vaig tardar anys a adonar-me'n. Passava sobretot quan estàvem amb altres persones. I senzillament quan volia parlar i estava jo en l'ús de la paraula, m'agafava de la mà i l'acariciava suaument. I insistisc que vaig tardar anys a associar estos dos gestos com una imposició de silenci davant la seua veu masculina.

Ara ho detecte amb molta més facilitat i precisament per això sé com de present que segueix estant esta necessitat o imposició del silenci de les dones per part del patriarcat.
Però anem prenent consciència de les nostres veus i les anem alçant. Anem apropiant-nos, no només de la nostra pròpia veu, sinó de la de totes les dones fins i tot d'aquelles a les que el mateix patriarcat els va arrabassar la vida i la veu i alçant-les conjuntament per fer-nos presents.

Esta setmana va ser Irene Montero i les dones feministes del PSOE. Abans van ser altres com Dolores Ibárruri, Carlota Bustelo, Assumpció Cruañes o Pilar Brabo. O fins i tot abans, amb Clara Campoamor, Victoria Kent o fins i tot abans Olympe de Gouges i tantes altres.

Les nostres veus de dones no poden ni han de ser silenciades com sempre s'ha intentat. Perquè la nostra veu és una de les més potents eines que tenim per plantar cara al patriarcat. I hem de continuar alçant-la per dir prou ja de tanta desigualtat i de tant nepotisme patriarcal encobert.

I als machirulos que ens qüestionen, el més absolut dels menyspreus. Només això i un infinit fàstic és el que es mereixen. I per descomptat és el que de mi rebran ara i sempre. Només això i res més. Perquè la meua veu és meua i és feminista.