Retrospectiva Mercè Conesa: cinema i pràctica política

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Cultura - Cinema

 Montserrat Minobis


OPINIÓ

Els dies 7 i 8 de juny, en el marc de la Mostra de Films de Dones a la Filmoteca, té lloc aquesta retrospectiva que recorda la diversitat periodística que va conrear la nostra amiga i admirada companya de professió: Mercè Conesa.


Em resulta difícil destriar sentiments en aquestes ratlles, perquè una de les grans qualitats de la Mercè, que en tenia moltes, era la de l'amistat profunda que compartia amb les seves amigues. No sóc la més íntima, però sí que em sento amiga d'ella i companya alhora de moltes "fatigues" professionals i periodístiques. Amistat que no he deixat de recordar al llarg d'aquests vuit anys que fa que va morir: una tarda del 3 de febrer del 2009.

Curiosament aquesta retropectiva coíncideix amb el 25è Aniversari de la creació de l'ADPC (Associació de Dones Periodistes de Catalunya ) en la que  ens hi vam embrancar amb d'altres companyes l'any 1992 arran de la constatació que  en el Col.legi de Periodistes de Catalunya, aleshores de recent creació,  les dones brillàvem per la nostra absència. La Mercè, compromesa com era, no podía deixar de ser-hi. També coincideix amb el 25è aniversari de la Mostra de Films de Dones.

Però no es tracta tan d'això, que és important, sinó de recordar la seva tasca no solament com a periodista, sinó que també com a documentalista, faceta que molta gent desconeix de Mercè Conesa sempre interessada i compromesa amb totes aquelles qüestions que envoltaven la nostra societat. El títol de la retrospectiva és eloqüent: cinema i pràctica política. I els títols dels documentals que es projecten aquests dos dies en són encara més: Gerrilleros, 13 testimonios de la resistencia armada al franquismo,  de l'any 1977 fet amb el seu Company Bartomeu Vilà. Quico Sabaté, el 1979 del col.lectiu Mercè Conesa, BartomeuVilà, Paco Luque, Francesc Moratalla i Paco Maria. Viaje a la explotación, el 1974. Mercè Conesa, Bartomeu Vilà, Rosa Bai i Joan Simó i Entre la esperanza y el fraude, el 1976, també de Mercè Conesa, Bartomeu Vilà, Rosa Babi i Joan Simó.

Films Merce Conesa 1jpg

 

 

 

Films Merce Conesa 2

Imatges de Mostra de Films de Dones

Aquí es veu clarament el gran compromís polític i social que traspuava tota la seva trajectòria periodística. Com diu el programa: "Revisió histórica i crítica política són dos dels eixos motor dels seus treballs en el día a día periodístic". Però encara hi podriem afegir altres qüestions que la van fer ser una de les professionals del periodisme més combativa i alhora próxima a tothom i a tot (algú va escriure i amb encert total en una de les cròniques sobre la sev amort que era: "la veu dels sense veu"). Les seves cròniques o reportatges sobre tribunals eren modèlics, sobretot cal destacar les cròniques que va fer dels judicis 23F a Madrid i del cas Banca Catalana, entre moltes d'altres. Rigorosa, insobornable en tot el que escrivia. Va implicar-se com no podía ser menys, en tot allò que sonés a reinvindicatiu enfront del poder: desnonaments, maltractaments a les dones, mobbing i moviments de reinserció social...Us sóna tot això? Estem parlant des de la transició a l'any 2009. Ens la podem imaginar perfectament donant fe de tot allò que comença a aparèixer en una actualitat on dissortadament aquelles problemàtiques que ella donava a conèixer avui són a l'ordre del dia corregides i augmentades...

Aixímateix Mercè Conesa, va ser una de les primeres periodistes en preocupar-se per les qüestions medioambientals centrant-se molt en tot el referent a l'aigua. No és estrany, doncs, que un bon dia en un dinar d'amigues i companyes (ja estava aleshores malalta) a Laie (el lloc és significatiu) ens va regalar a cadascuna de nosaltres un llibre que a ella l'havia entusiasmat: Con la cabeza bien alta, l'autora del qual era la Premi Nobel de la Pau Wangari Maathai. Una defensora de les llibertats de les dones, de la justicia, de la pau i del medi ambient que havia potenciat amb la plantada de milers d'arbres al seu país, Kenia, i que considerava alsarbres el símbol de la pau i l'esperança i subratllo esperança perquè la dedicatòria personal i diferent per a cadascuna de nosaltres, reflectia l'esperança en un món millor que ella esperava pel futur de cadescuna.

No fa gaires dies a través d'una de les cadenes de TV de pagament vam poder veure el documental "Todos los gobiernos mienten" dirigit pel periodista nordamericà Fred Peabody i produït per Oliver Stone. Un documental que reinvindica el periodisme independent i que escapa al control de les grans corporacions. Alguns dels que apareixen en el documental (que hauria de ser de visió obligada a les Facultats de periodisme i comunicació) recordaven a qui va inspirar-lo al periodista referent del periodisme independent dels EstatsUnits, I.F. Stone i remarcàven tres objectius que caracteritzen aquest moviment: Ser periodista no és una carrera o una professió, és un estil de vida;  La veritat és solament la veritat; i Només hi ha una classe de reporters, els que és preocupen del què realment passa. I aquest és exactament el retrat personal i professional de Mercè Conesa.

Mercè et porto en la motxilla dels meus millors records.

conesa

Mercè Conesa a "Periodistes en temps dificils". ADPC