Agressió masclista? Iconoclàstia i insults al senat

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Violències

  LLe.wwww

 

OPINIÓ

Fa uns quants dies el Senat espanyol dormitava plàcidament com d'habitud quan Carles Mulet, senador de Compromís, el va sacsejar violentament en trencar una foto de la socialista Susana Díaz i dir-ne «qué asco de señora».

Responia així al pacte de Díaz amb les autoritats aragoneses perquè el corredor mediterrani passés per Madrid i Aragó, i no pel Mediterrani. De passada, Díaz havia titllat Compromís «d'esquerra inútil».

(Un incís. El corredor és tan lògic i "natural" que Roma el va construir fa un munt de segles: la Via Augusta —encara n'hi ha vestigis—. Hi ha tanta bibliografia que m'estalvio d'enumerar els múltiples beneficis que comportaria no tan sols per a la conca mediterrània sinó a tot l'Estat espanyol. Malgrat això, el PP, sempre tan patriòtic i ple de braçalets amb la bandera espanyola, i amb l'ajut inestimable del PSOE, el combat persistentment amb rancor i enveja. El 2012 Alfredo Rubalcaba i Ana Pastor pregonaven amb extrem cinisme que era una prioritat absoluta mentre armaven on es remenen les cireres de debò, a Brusel.les, un front comú format per l'eurodiputada del PSOE Inés Ayala i el del PP, Luis de Grandes, per boicotejar i impedir el que sí que era una prioritat absoluta per a la Comissió Europea ja el 2011.

Totes les formacions polítiques sense excepció diuen sexistades amb més o menys fruïció i totes tenen dues vares de mesurar segons siguin pròpies o alienes.

Qualsevol dels dos partits treu a passejar el corredor cada any quan presenten els pressupostos i així fomenten no el corredor sinó un anticatalanisme general enlluernat pels milers de milions que s'endurà Catalunya (el cuponàs basc o els diners que rep Madrid en concepte de capitalitat no desperten mai cap crítica; ni tan sols una reflexió). Pressupost rere pressupost no hi inverteixen ni un cèntim i així l'any següent, sant tornem-hi. Si ho ajuntem amb detalls com que el tren que va de Barcelona a Puigcerdà triga més ara que quan es va inaugurar la línia; que les transitadíssimes vies de tren que travessen Montcada i Reixac (35.000 habitants) comptabilitzen 169 persones mortes i que, a pesar d'això, el ministeri de Foment no s'ha compromès (un cop més, per cert) a enterrar-les fins d'aquí... sis anys i començar-ne les obres d'aquí tres!, potser s'entendria una de les raons per les quals la gent esdevé independentista. Pel que fa al País Valencià, el record de l'"eje de la prosperidad", auspiciat pel sinistre José Mª Aznar i impulsat el 2004 per Esperanza Aguirre, Francisco Camps i Jaume Matas, tres peixos que es duen l'oli, eix que invalidava, es veu, el corredor i que va fer prosperar només les butxaques del PP; o constatar com diners europeus destinats al corredor s'inverteixen a Atocha, justifiquen la indignació del senador Mulet davant de la proposta de Díaz).

Tornem al cas. Mulet va atacar Díaz no per la seva condició de dona (qualitats físiques, manera de vestir, sexualitat, posar-ne en qüestió intel.ligència o d'altres capacitats per raó del seu sexe...) sinó per propugnar una política que lesiona els interessos de la conca mediterrània en general i la valenciana en concret. Es discutia de política, doncs. Ho va fer amb iconoclàstia, és a dir estripant-ne una foto i, com mostra el vídeo, quan algú de Ciutadans dirigint-se a Mulet va dir "qué asco", ell ho va transformar en un "qué asco, sí, qué asco de señora". Ningú consideraria sexista que a un polític se l'ataqués o insultés amb l'expressió "qué asco, sí, qué asco de señor". Coses molt pitjors s'han dit.

Digne d'elogi? No, de cap manera, execrable. A l'alçària del vergonyós comportament que els partits de tota la vida, i per cert els nous, exhibeixen al Senat i al Parlament i que fan desesperar professores i mestres. En aquest cas, el més cridaner i blasmable va ser que, a més, va esquinçar una foto de la política rival. De la mateixa manera que en futbol es penalitzen més els cops de colze, les manotades o els cops de puny que els cops de peu (al cap i a la fi, els peus són la part del cos més rellevant amb què és lícit tocar la pilota) i en bàsquet passa el mateix, o sigui, justament a l'inrevés, en política es toleren els excessos verbals, molts cops, putrefactes, però expressats en paraules, que és al cap i a la fi la principal eina per fer política, que no fer a trossets una foto o, per exemple, mostrar a un corrupte contumaç una sandàlia, signe de menyspreu absolut.

En consonància amb el món en què vivim, totes les formacions polítiques sense excepció diuen sexistades amb més o menys fruïció i totes tenen dues vares de mesurar segons siguin pròpies o alienes. Però veure el PP indignat pel suposat atac masclista de Mulet a Díaz, quan el PP no tan sols dona monolític i sistemàtic suport a polítics que han agredit polítiques amb inusitada violència misògina sinó que, a més, sempre que poden, i és sovint, legislen contra els drets de les dones gairebé feia riure. Com que victoregen insults a qualsevol formació política (sempre que no sigui la seva), sobta que just en aquest cas i no en cap altre el Senat hagi reprovat Mulet.

D'altra banda, en un PSOE en ple trànsit cap vés a saber on, faria bé Susana Díaz d'intentar evitar trepitjar segons quina fina ratlla. Dir «No mientas, cariño» a un rival en un acte tan formal i públic com un debat s'hi acosta perillosament. Les dones, i ella ho és, sabem perfectament on pretenen posar-nos quan ens diuen una cosa així.