Per què es té por del feminisme?

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Drets Humans - Drets de les Dones

  tere moll

 OPINIÓ

Segons el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua el terme feminisme es defineix com la "Ideologia que defensa que les dones han de tenir els mateixos drets que els homes".

Res escandalós com veiem. O, per ventura sí que és escandalosa aquesta definició pel que comporta?. Pel que sembla sí que ho és per a molts maxirulos i fins i tot algunes maxirules.
Si ens anem a l'article 14 de la Constitució ens trobarem, literalment, amb aquesta redacció: "Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social." I, llevat que, per la utilització del genèric masculí, se'ns exclogui les dones espanyoles de tota la Constitució, diu que som iguals i sense discriminacions.

Per tant, si passem per alt el sexisme lingüístic de l'expressió "espanyols" i entenem que s'ha utilitzat per englobar a tota la població espanyola, podríem afirmar que la Constitució, segons el diccionari de la RAE és feminista, ja que defensa que les dones hem de tenir els mateixos drets que els homes sense que prevalgui cap discriminació per raó de sexe.

En alguns aspectes s'ha avançat força com els casos de les ciutats que s'han declarat feministes com Terrassa, sobre la qual ja vaig escriure en el seu moment, i a la qual després han seguit Sabadell i Sant Quirze del Vallès. Ciutats que busquen la igualtat de tota la seva ciutadania sense distincions. Senzillament acatant la Constitució.

Però quan s'utilitza el terme feminista, salten les alarmes. I és que el motiu és ben clar. Amb una igualtat real s'acaben els privilegis. I el patriarcat, fortament arrelat a les nostres societats, s'alimenta dels privilegis històricament autoassignats.

El feminisme busca la igualtat de drets i oportunitats de dones i homes i, per tant no és, no ha de ser únicament un tema de dones. La reivindicació de la igualtat ens afecta a dones i homes, però en ser les dones les majors perjudicades pel patriarcat, som les que més donem la cara. Però hi ha homes que estan al nostre costat en aquesta reivindicació d'igualtat real que no formal.

El temor d'homes i dones al feminisme ve donat per la por a la pèrdua d'aquests privilegis que es tenen per ocupar espais tradicionalment masculins, per haver de cedir el que s'ha usurpat de manera il·legítima al llarg de la història: la igualtat en el dret a l'accés als recursos de tota mena, siguin aquests tangibles o intangibles. I per recursos em refereixo a espais públics, privats, riquesa, accés a la justícia, a l'educació, a la salut, a drets civils i un llarguíssim etc. Però també i per descomptat al nostre propi cos de dones per decidir lliurement si volem o no volem ser mares, sense que per això ens convertim en "sales d'execució" tal com va afirmar un maxirulo que camina per la política i que, pel que sembla té les neurones més soltes fins i tot que la llengua, que ja la té molt solta.

I és que perdre privilegis no li agrada ningú i per això apareix el rebot de tota la caverna quan sorgeix l'exigència per part de les feministes de la igualtat. I és que no poden evitar portar en l'ADN allò de les jerarquies masculines naturalitzades per segles de discursos patriarcals. Però no. Senyors i senyores de la caverna, la igualtat és un dret que tenim reconegut i cada vegada que ho neguen, estan negant no només el dret constitucional, sinó el dret fins i tot a la vida.

I si, dic a la vida i dic bé, ja que permetent la desigualtat per mantenir els seus privilegis, permeten els assassinats de dones, perquè desigualtat i violències masclistes sempre van de la mà.

I en aquest sentit admire profundament a les companyes i amigues que en aquests precisos moments estan lluitant dins de les seves organitzacions perquè aquestes passen a ser també feministes fins i tot en els seus estatuts com a forma de declarar que la seva lluita és també un compromís radical (d'arrel) amb la igualtat. Però les resistències són moltes i fortes. I no sempre vénen només de la mà dels homes.

És trist assistir a aquesta resistència d'algunes dones a la igualtat, però tampoc la podem obviar. De la mateixa manera que el masclisme no és només una qüestió de la caverna i hi ha homes masclistes en tot l'espectre polític, hi ha dones masclistes que no veuen amb bons ulls la reivindicació de la igualtat. Trist però real.

És esperançador veure com en els actes als quals anem acudint per sensibilitzar en la necessitat de la igualtat per evitar violències masclistes, o quan parlem del patriarcat i la seua apropiació indecent dels nostres cossos o dels recursos de tota mena, van acudint cada dia més gent jove. Dones i homes joves als que, quan els expliques el terme "feminisme" queden ojipláticos i es pregunten el motiu de la criminalització social d'aquest terme. I és just en aquest moment quan cal explicar el profund i intens interès patriarcal en demonitzar el terme per mantenir els seus privilegis històrics.

Se'ns criminalitza les feministes per denunciar públicament aquests privilegis que prenen moltes formes. Se'ns criminalitza perquè no acatem l'ordre patriarcal. Se'ns acusa per exigir llibertat absoluta sobre els nostres propis cossos. Se'ns intenta ridiculitzar per demanar imperiosament i de totes les maneres possibles que se'ns deixi d'assassinar per ser dones. Se'ns ridiculitza per posar el dit a la nafra de les desigualtats. Es burlen de nosaltres per buscar un altre ordre social més equitatiu i just, per buscar relacions simètriques i amb sexualitats no heteronormatives, entre moltes reivindicacions més.

La maquinària patriarcal és molt potent i es camufla constantment per sobreviure als èxits i exigències del feminisme, dels feminismes, però estem aquí i som moltes i cada vegada són més els companys que saben i fins i tot pateixen el patriarcat cruel en pròpia pell, els que es van sumant a aquesta exigència d'igualtat real entre les persones.

Perquè com va afirmar Simone de Beuvoir, "El feminisme és una forma de viure individualment i de lluitar col·lectivament". I això espanta. I pel que sembla molt i molta gent. Però que cadascú s'analitzi les seves pròpies pors perquè les feministes, les persones feministes no deixarem de lluitar individual i col·lectivament per aquest objectiu final que és el de la igualtat real i en tot els sentits entre les persones.

Que s'ho anote el patriarcat, ja que aquest és l'objectiu final i radical al qual no renunciarem.