Una dona de trajectòria

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Apoderament i Lideratge

 Sara-Lovera

 

 

En ocasió de rebre el Premi Nacional de Periodisme, de Mèxic, per la seva trajectòria

OPINIÓ

El 1968 vaig conèixer una dona que escrivia una columna anomenada Ellas y la Vida al diari El Dia, on jo vaig començar la meva activitat professional. Era una dona formosa, d'uns 60 anys, cabells blancs i un ulls vius i suggerents.

 

Era comunista, sense grup o partit. Estava segura que el món no podria avançar en el terreny de la democràcia, si no hi havia les dones. Es deia Adelina Zendejas.

Ella em va ensenyar a mirar a les dones en l'activitat periodística i em va donar les primeres lliçons d'igualtat. La seva eloqüència i saviesa van marcar durant els següents 25 anys la meva existència intel·lectual.

A la tornada, al cap d'un any -la vaig conèixer el novembre- ja estava jo davant d'una màquina d'escriure, prenent-li dictat per un llibre, encara inèdit, sobre Los Derechos de la Mujer Mexicana. Durant molts mesos vaig llegir del seu escriptori una revista que es publicava cada 15 dies i es deia, Mujer. Va ser aquí on vaig prendre les meves lliçons de fets.

En aquesta època jo era una egressada del Moviment Estudiantil de 1968. Encara que em vaig fer militant cardenista als 14 anys, vaig ser comunista cinc anys abans del 68. El moviment em va convocar quan ja estava madura respecte de la meva orientació ideològica. Tenia 18 anys i el frenesí de la mobilització nacional va fer, sense que tingués consciència del seu significat i transcendència, que transgredia totes les normes establertes per a la vida, conducta, i les pautes esperades per a les dones. Fins i tot vaig trencar amb un festeig que m'hagués portat, com a milions de mexicanes, a casar-me gairebé adolescent.

El moviment, del qual van sorgir les dirigents del nou feminisme mexicà, em va donar mostres necessàries per a distingir entre la igualtat i la desigualtat, entre la justícia i la injustícia. Al 68 la joventut occidental va trencar amarres i ja en endavant era clar que era millor fer l'amor que la guerra; que podíem compartir homes i dones les demandes en les marxes. Ràpidament s'em va configurar una clara visió que els problemes no eren individuals sinó col·lectius. Però també que les noies érem "protegides" pels nois i varem ser-hi moltíssimes a la cuina del moviment, i hi va haver molt poques dirigents. Jo en vaig ser una d'elles.

Vaig estar a l'edifici Chihuahua de Tlaltelolco, aquella tarda sagnant del 2 d'octubre. Podent veure com va rebre una bala la periodista Oriana Fallaci i aquella nit, vaig trobar refugi a la casa d'una altra periodista, que també seria, anys després, la meva mentora i amiga, María Luisa, La Xina, Mendoza. Un mes i mig després vaig començar a exercir el  periodisme.

Tenia aquesta inquietud indesxifrable que et marca i et fa preguntar-te, una i altra vegada, per què les llibertats dels homes són diferents a les llibertats de les dones? i per què la diferència? En aquestes circumstàncies es va travessar en la meva vida Adelina Zendejas.

El 1971 em vaig fer feminista militant. Com a reportera vaig acompanyar a les dones en les seves primeres protestes per la mort de moltes dones per avortament; gaudint del petit grup fonamental per reflexionar endins i vaig descobrir que les dones tenim una llarga història de rebel·lia.

Allò que el feminisme m'ha donat és una manera de veure i viure la vida amb gran gust i alguns dolors.

Si algú preguntés a quin corrent del feminisme em vaig unir, va ser al que ara es coneix com el feminisme radical. Vaig començar a mudar alguns costums, vaig obrir els ulls i vaig aprendre del valor del pensament crític, també vaig construir la meva vida en parella des d'un altre lloc i vaig aconseguir incloure'm en la vida social i política, des d'aquí.

Es dirà que són coses generals. Ho són, però això va significar per a mi construir-me el dia a dia, no dic que amb un compromís, però sí amb un horitzó esperançador. Em situà en una cantonada del periodisme que va implicar la doble jornada laboral: fer notícies comunes, com els homes i fer notícies sobre la vida, l'esdevenir i les accions de les dones, de les feministes.

La meva tasca, "especial" no va ser obstaculitzada al diari on vaig començar a treballar, al contrari, la meva mirada feminista em va proporcionar un lloc ben aviat. Vaig començar a fer cròniques i notícies sobre el que succeïa a la població femenina molt ràpidament; això em va permetre veure tots els entramats de la vida de les dones que després tindrien un nom: la discriminació.

Vaig tenir el privilegi fantàstic de veure, com es va anar construint el moviment feminista dels anys setanta a Mèxic, fins a la data. Es diria que vaig estar en el lloc precís, a l'hora assenyalada i en el sender correcte. No ho vaig poder planejar, va succeir.

Em vaig carregar de valor per enfrontar la meva pròpia vida. El primer i més transcendent que vaig fer va ser casar-me només pel civil. Després, educar els meus fills en igualtat, amb alguns encerts, i remuntant dificultats. Durant 34 anys vaig viure amb un company que va fer tots els esforços per seguir-me i comprendre.

El feminisme m'ha donat, al llarg de 46 anys, milers d'oportunitats. Valorar la meva activitat, entendre les qüestions de l'amor i la sexualitat sense culpes, entendre a altres dones lligades al que imaginen el seu destí, però sobretot a dir, a parlar i escriure sobre tots els contorns de l'opressió femenina. Ho he fet des del periodisme, però també vaig aconseguir, un dia, comprendre molts conceptes i moltes teories i camins del feminisme.

He de dir que ser feminista no és fàcil en una societat com la mexicana, on la figura de la mare tradicional és intocable, però contradictòria; on el charro mexicà travessa en moltes formes, on les dones són considerades com addicionals, disminuïdes i d'un sol ús.

En el meu camp, però, vaig aconseguir sempre un espai en les múltiples empreses periodístiques en què he treballat, potser perquè estava convençuda, o per què vaig trobar qui m' escoltés i admetés. Així va ser com el 1987, en el diari de major influència política de l'època, vaig poder emprendre l'edició de DobleJornada dirigir-la durant 11 anys. Des d'aquesta plataforma vaig inaugurar, a Mèxic, la primera agència de notícies que donés compte de les notícies del feminisme, la qual vaig dirigir 15 anys.

La meva opció feminista també m'ha donat molts dolors. Reconèixer que el procés de transformació de les relacions entre homes i dones, és tremendament lent. Conèixer, reconèixer i comprovar que la violència contra les dones es viu en grans segments de les societats com una cosa natural, que no serveixen lleis, declaracions ni discursos per reivindicar i alliberar les dones, i sobretot adonar-te que la teva feina és gairebé res per canviar aquestes coses, perquè el que fem no modifica com esperaríem aquest enorme constructe del patriarcat que ens assetja.

Viure com a feminista, en canvi, em va obrir mil finestres, mil portes. El meu pensament s'ha anat educant en democràcia. No sempre ho aconsegueixo, però moltes vegades he pensat que aquests aires de llibertat amb què trec el cap a la vellesa, no existirien si jo no m'hagués fet feminista.

A més el feminisme, la seva pràctica, el convenciment que era el meu únic camí, m'ha donat centenars d'oportunitats, fins i tot les que m'han portat pel món, les que m'han conduït a una de les proeses humanes més sensacionals: l'amistat de moltes dones i alguns homes extraordinaris.

El feminisme també m'ha obligat suaument a educar-me, a llegir i escriure, durant més de quatre dècades de vida professional com a periodista i m'ha fet comprendre que encara som lluny, però no tant, d'aconseguir societats més equilibrades i decents.

El feminisme és el meu referent i em conduirà a tot el que em falti per fer. Sóc feliç, tot i les meves rebequeries, la meva indignació que creix amb el sistema violent i injust en què vivim, tot i les crisis econòmiques i polítiques en què viu el meu país. Sempre penso que les dones amb el nostre feminisme arribarem més aviat i més lluny.

 

"És molt més suportable quan se sap on són els nusos i com desfer-los", Adelina Zendejas.