Al 7N hi va haver molts nois

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Noves masculinitats

jose angel lozoya

OPINIÓ

Van ser molts els homes que hi van acudir, o hi van desitjar anar, a Madrid a la manifestació del 7 de novembre contra les violències masclistes. Ara és necessari convertir aquesta solidaritat en consciència i aquesta consciència en coherència.

Consciència dels privilegis que seguim gaudint a la casa, en el llit i en el carrer, com a forma naturalitzada de les desigualtats. Coherència per practicar la igualtat que diem defensar.

Ho diuen els qui van estar allí i els mitjans de comunicació ho van destacar: el 7N hi havia moltes dones de totes les edats, molta joventut i molts homes. No ho dic jo perquè les cures d'un familiar em van impedir assistir-hi, encara que vaig posar el meu granet de sorra per a l'èxit de la convocatòria participant en la Comissió del 7N de Sevilla i promovent el suport a la marxa en un parell d'ajuntaments.

Per això, és d'oïdes el que dic que va haver-hi molts homes, i ho dic amb l'enveja que em fa no haver compartit aquesta demostració de força i solidaritat que hi va haver el 7N, però també amb l'orgull de qui porta molts anys treballant per persuadir als homes de la necessitat d'incorporar-se a la lluita per la igualtat i veu que per fi són realment molts els que acudeixen a una manifestació convocada pel moviment feminista contra les violències masclistes.

Lluny queden els temps en els quals, recentment estrenada la democràcia, la presència d'homes en actes i manifestacions feministes provocava la desconfiança i el rebuig d'un col·lectiu que necessitava afirmar la seva independència com a moviment, enfront dels intents colonitzadors d'unes organitzacions mixtes els dirigents de les quals tractaven (tractàvem) de fixar la seva agenda com ho venien fent amb la resta dels moviments socials.

La presència de molts homes el 7N demostra que cada dia som més els que estem trencant amb el silenci còmplice que comencem a denunciar des del grup d'homes de Sevilla després de l'assassinat d'Ana Orantes (desembre de 1997). Un silenci que permetia a molts masclistes creure que quan maltractaven a les seves parelles estaven posant-les en el lloc que els corresponia; un silenci que els permetia pensar que eren ells els més conseqüents defensors d'uns privilegis masculins que la immensa majoria dels homes volíem conservar.

Al gener de 1998 traiem el primer manifest de l'Estat de "homes contra la violència exercida per homes contra les dones" i vam posar en circulació el llaç blanc, sense saber que estàvem reproduint una iniciativa similar impulsada amb anterioritat per un grup d'homes canadencs. Anys més tard, un 21 d'octubre de 2006, vam fer nostra la proposta pública de José Saramago i ens vam atrevir a convocar la primera manifestació d'homes contra la violència masclista, aconseguint contra tot pronòstic un èxit de públic i una raonable repercussió mediàtica.

Des de llavors, almenys a Sevilla, la presència d'homes en les manifestacions del 25 de novembre (dia internacional contra la violència masclista) ha anat incrementant-se. La nostra presència ha passat des de cridar l'atenció fins a formar part del paisatge sense que s'hagi vist qüestionat el lideratge del moviment feminista. Això ha contribuït a dissipar moltes de les suspicàcies, permetent al mateix temps que els homes per la igualtat participem amb tota naturalitat en algunes plataformes i organitzacions feministes.
No seré jo qui llenci les campanes al vol, ni qui suggereixi que hem aconseguit involucrar als homes a la lluita per la igualtat. Sóc conscient que per fort que sembli que Miguel Lorente tragués el títol del seu llibre, «El meu marit em pega el normal» del comentari d'una pacient, no ho és menys que quan pregunto a les meves amigues com en són de masclistes les seves parelles o els seus companys de treball, sindicat o partit, la majoria em contesti que "el normal".

Com si "el normal" fos ser un poc o bastant masclista, en lloc de ser igualitaris. Sé per la meva pròpia experiència que és més fàcil estar per la igualtat que ser igualitaris, però això no m'impedeix veure l'important que és la presència de tants homes el 7N: el seu rebuig a les violències masclistes contribueix a evitar que els qui les exerceixen puguin creure que representen a la majoria.

Al mateix temps que rebutgem als que maltracten, a la majoria ens fa falta convertir la solidaritat amb les dones maltractades en consciència, perquè són moltes les actituds i conductes masclistes, conscients i inconscients, de les quals tots participem; violències de baixa intensitat, tan naturalitzades com els privilegis masculins, no sempre detectables a primera vista, que sustenten les desigualtats i contribueixen a la seva reproducció.

Phumzile Mlambo-Ngcuka, directora d'ONU Dones, ens recorda la importància que els homes defensem la igualtat en públic i en privat. Però aquesta defensa implica coherència, deixar d'escapolir-nos a casa (sobretot amb aquest sentiment de culpa que demostra que sabem el que deixem de fer), ser intransigents amb els arguments sobre mèrits i capacitats en els espais de poder masculinitzats quan veiem que s'usen per impedir la promoció de les dones, i oposar-nos a l'agressiva desigualtat salarial, a l'assetjament sexual... i a totes les formes de violències masclistes.