Un any després

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Igualtat

 

tere moll

 

OPINIÓ

Avui primer de febrer, totes recordem la multitudinària cita de l'any passat a Madrid davant la convocatòria de l'anomenat "Tren de la llibertat".


Fins i tot les que no hi vam poder anar sentim aquella immensa energia des de la distància física, que no la ideològica ni l'emocional.

Ja m'he passejat aquest matí per les xarxes socials i he vist com tornen a estar plenes de fotos d'aquell esdeveniment que va marcar la fi del recorregut de la tramitació d'una contrareforma de la Llei de l'avortament que pretenia retallar els nostres drets a decidir lliurement (o gairebé) sobre ser o no mares. Allò varem aconseguir aturar-ho.

Però el camí cap a la igualtat segueix ple de pedres i de pedruscall que no sempre són visibles.

La permanent actitud d'alguns companys i fins i tot companyes de viatge de l'esquerra que segueixen exercint la major fidelitat a la servitud cap al patriarcat és un clar exemple del que intento explicar. I ara no estic pensant només en el que ha passat amb la conformació del govern masculí de Syriza a Grècia, ni en cap partit en particular. Vull dir que sense anar més lluny aquesta setmana comentava amb un d'aquests company d'esquerres el dur que em semblava el tema de Syriza. Un company i gran amic personal que milita a l'esquerra del meu poble. La seva reacció al meu comentari va ser gairebé furiosa i les seves paraules les vaig sentir com una galleda d'aigua freda. La seva reacció desmesurada em va deixar bocabadada.

Segons ell, a banda que s'han de buscar sempre "els millors sense importar el sexe" i quan critiquem a Syriza o qualsevol altre partit pel tema de la manca de dones en les llistes electorals, ens oblidem (en aquest cas m'oblidava) del complicat que resulta "trobar dones disponibles per anar en llistes electorals". I es va quedar tan ample. No negaré que vaig intentar fer pedagogia i explicar algunes causes d'aquesta "falta de disponibilitat", però es va tancar en banda. Senzillament no volia escoltar ni entendre res. La seva ràbia cap el meu comentari el va tancar en la seva closca i ja gairebé no vaig poder fer res amb el poc temps que tenia. Em vaig quedar molt tocada ja que en aquest moment s'estan elaborant les llistes electorals per a les eleccions de maig i és important arribar a visibilitzar aquesta necessitat de paritat en les llistes.

No negaré que gràcies a la Llei d'Igualtat les coses han canviat bastant en els últims deu anys, però el resultat final segueix sent el mateix: falta de paritat en la constitució d'Ajuntaments i resta d'institucions. El monstre del patriarcat segueix present malgrat el camí recorregut. I el que és pitjor, es camufla per convèncer de la seva inexistència fins i tot als que tenen clara la desigualtat de classe, de repartiment de la riquesa, etc., però són cecs a la desigualtat de gènere.

Com he dit en diverses ocasions, cada dia trobem més companys que van despertant a l'evidència de la desigualtat de gènere i se sumen a aquestes exigències d'igualtat. Això els honra davant els meus ulls.

El patriarcat, com he dit abans, es camufla i apareix sota nous discursos que justifiquen la "naturalitat" d'aquesta desigualtat i fins i tot la seva inexistència i la converteixen en una simple mania de les feministes perquè se'ns han acabat els arguments de veritat ja que, "Potser la Constitució no garanteix ja la igualtat en el seu article 14 ?, Què més volem les feministes radicals? ". Em poso malalta cada vegada que escolto aquest tipus d'arguments. I si no, aquest altre en boca d'una dona una mica més gran que jo: "Amb tot això de la llei d'igualtat i el discurs feminista radical, les dones més joves estan molt crescudes". Uf !!! Puc assegurar que vaig haver de practicar això de les respiracions profundes i donar-me  temps per respondre de manera pausada a allò que comportaven les seves paraules. De nou el mur del no poder entendre, que en realitat és no voler entendre-ho.

Hi ha moltes més pedres i pedrots encara en el camí cap a la igualtat real com deia al principi i aquests són només dos exemples, però n'hi ha més, molts més. No vull entelar per res el que va passar fa just un any a Madrid amb la gran manifestació del "Tren de la llibertat". Allò va ser històric en molts sentits. I calia també per parar-li els peus al misogin de Ruiz Gallardón. I es va aconseguir.

Avui és un dia per rememorar el que va ser allò però també ho és per reflexionar sobre el que ens queda per desmuntar aquest monstre anomenat patriarcat. I les aules, totes elles, són escenaris fonamentals per anar fent aquesta feina dia a dia, paraula a paraula. La formació en Igualtat entre el personal docent és fonamental perquè puguin esdevenir agents de canvi de model social actual. Però no només és fonamental formar el personal docent, ho és també formar a la resta de la societat. Formar mares i pares, a persones treballadores, a cossos i forces de seguretat de l'estat, a tot l'aparell que conforma el poder judicial, als que conformen els poders i governen a les institucions, a la societat en general. Seria essencial aquesta formació perquè pogués donar-se un canvi real, però reconec que el que plantejo és una mica utòpic, ja que el patriarcat ha instaurat en la ment de les persones en general un sistema de valors en què allò "natural" està per sobre de la "equitat", en què allò "desigual" està per sobre d'allò que és "just."

La meva experiència com a formadora m'indica que, en algunes ocasions, amb el debat que es produeix a les aules reals o virtuals, alguna persona s'interessa per aquest tema i després busca aprofundir i qüestionar la desigualtat. El fet que s'obrin els ulls i es qüestioni el sistema patriarcal és, en si mateix, una victòria.

Que algú obri els ulls i es col·loqui les ulleres violetes per observar des d'una altra perspectiva la societat, que es qüestioni l'ordre "natural" que se'ns imposa, que desconstruexin poc a poc els fonaments heretats i es modifiquin pautes com el llenguatge o els nefastos discursos sobre "no puc, versus no vull" que ens impedeixen trencar motlles, és tot un èxit. I de vegades passa. Es desperta la consciència feminista i llavors poc a poc tot va canviant.

A la calor del record del que va passar fa un any, reflexiono sobre allò que s'ha aconseguit i allò pendent. Estic feliç pel que vam poder revertir. Era molt important i no només per a les dones de l'Estat Espanyol mantenir una llei vigent que, encara que amb algunes llacunes, ens permet decidir sobre la nostra maternitat. I com molt bé haurà pogut comprovar qui em coneix, no he esmentat al terrorisme masclista i les seves conseqüències que prefereixo deixar-ho per a la setmana que ve amb més informació sobre un cas i les seves conseqüències reals i simbòliques.

El record del moment emocional viscut fa un any ha de permetre veure les pedres i pedrots pendents i portar com molt bé diu Mar Esquembre en el seu article d'avui que "El tren de la llibertat no pot parar. Hem de donar-li a tota màquina. Ens hi juguem la vida en això."

Desmuntar el patriarcat és cosa de totes i també de tots, ja que amb la igualtat guanyem totes i tots. Amb la força que ens dóna la sororitat i la SOLIDARITAT podrem treure-li les successives disfresses que utilitza per camuflar-se i poc a poc anar desmuntant-lo.

En aconseguir això ja ens hi trobem moltes i, cada vegada més, molts.