Un Primer de Maig per la jornada dels tres vuits

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Economia i Treball

 maribel

 

OPINIÓ

Els inicis de la revolució industrial varen ser molt durs. Des de l’exigència de l’economia productiva s’imposava als treballadors i treballadores unes jornades de 10, 12 o 14 hores diàries, amb uns sous molt baixos i en condicions insalubres, i amb l’agreujant que aquestes condicions laborals s’aplicaven també a dones i canalla als que s’obligava a anar a treballar amb sous encara més baixos.

Varen ser també els inicis d’unes mobilitzacions que marcarien la història de les treballadores i treballadors que, afrontant represàlies i dures lluites, anaven arrencant drets laborals i socials a una voraç patronal que havia concebut les indústries com un mitjà per enriquir-se unilateralment, sense importar-los gens ni mica les condicions de vida que tenien els seus treballadors i le seves treballadores.

 

Els fets de Xicago

Era l’any 1877 que les vagues de ferroviaris, les reunions i les grans mobilitzacions als EUA eren reprimides a cops de bala, de cops i de presó. Però aquestes pràctiques repressives no varen suposar sinó que un revulsiu per defensar-se i associar-se en ares a millorar les condicions de vida i de treball que anaren guanyant a base de molt d’esforç. És en aquest context que es va constituir la Federació Americana del Treball (AFL) que va culminar amb els fets que encara es commemorem avui cada 1er de Maig, el de la vaga general de l’1 de maig de 1886 en la que vuit sindicalistes, coneguts com els màrtirs de Xicago, varen ser “ajusticiats”.

Maribel nogue 8 de mayo

dones vaguistes del tèxtil d'Igualada l'any 1881 ..

 

Objectiu: la jornada de vuit hores

Es reivindicava, entre d’altres causes, una jornada de treball de vuit hores per tal de poder destinar unes altres vuit hores al descans necessari però –sobretot- per disposar d’unes altres vuit hores per a l’oci i la cultura.

 

El salari indirecte i els drets socials

Durant molts anys la vida laboral ha estat estructurada entorn aquesta jornada de les vuit hores. Successivament, les mobilitzacions obreres assolirien altres drets com ara el descans per l’esmorzar (el berenar o el sopar en els torns de tarda o de nit), el descans setmanal, les vacances, els dies lliures, els diferents permisos de caire personal (per defunció de familiars, casament, naixement de fills, malaltia i d’altres...), sense comptar les millores de tipus salarial regulades per convenis col·lectius d’obligat compliment per a totes les empreses... I apareixeria també, sobretot en acabar la II Guerra Mundial, el que s’anomenaven drets del salari indirecte: l’atenció sanitària pels treballadors i les seves famílies, les prestacions per cobrir contingències de malaltia, atur o jubilació, la Seguretat Social, en definitiva. Però també algunes empreses assumien el cost dels col·legis dels fills dels seus treballadors introduine una escolarització generalitzada...

 

S’imposen les polítiques neoliberals

Però en aquesta situació de crisi econòmica que ens han fet entrar (i que no és altra cosa que la crisi d’un capitalisme que no hem pas contribuït a generar), aquestes millores assolides ja fa temps que estan essent eliminades per les polítiques que duen a terme els governs neoliberals i conservadors que dominen avui el món i que condicionen els governants de tots els països que en resulten dependents financerament.

 

Treballar vuit hores

Una jornada laboral de vuit hores ja la voldrien els 202 milions d’aturats que hi ha al món (més de 25 milions a Europa, 6 milions a Espanya i 600.000 a Catalunya). Però també la voldrien molts treballadors i treballadores a la que se’ls ofereix una feina sense horaris, sovint també sense contracte o –en la millor de les ocasions- amb un contracte laboral que sols reconeix la meitat o menys d’una jornada laboral, es veu obligat a prorrogar-a indefinidament i sense garanties, ni tan sols per poder-les cobrar.

 

Vuit hores per a la cultura i la rebel·lía

Per tenir no tenim ni les vuit hores de descans, perquè la situació d’incertesa és tan extrema que impedeix que les persones es puguin lliurar a les hores de son més enllà d’enllaçar amb la munió de qüestions que hom ha d’abordar cada dia. I no cal dir que les vuit hores que ens podríem dedicar a l’oci o a la cultura estan també teledirigides per una teleescombraries que fa a la perfecció la seva funció d’entreteniment, o sigui, de distreure al personal perquè no pensi massa...

 

Com que els vents els bufen a favor, diuen el què pensen

Sols així es pot explicar el cinisme de la Presidenta del Círculo de Empresarios Mònica de Oriol que es va queixar de que les empreses estan obligades a pagar un salari mínim a uns joves amb “zero qualificació” encara que “no valguin per a res”. Evidentment la seva era sols una excusa, en l’ofensiva costa avall dels drets laborals que estem patint, per defensar uns salaris encara per sota de l’ enxiquit salari mínim. Només cal tenir en compte que Mònica de Oriol és també principal accionista de l’empresa Seguriber, la encarregada de vigilar el Madrid Arena que -a la festa de Halloween de novembre del 2012- hi varen morir cinc joves per manca de sortides d’emergència al seu local, quins treballadors s’han mobilitzat recentment per protestar per la degradació de les seves condicions laborals.

 

“És el que hi ha” no hauria de ser la frase de moda

Si hi ha una frase que m’agradaria desterrar de les converses d’avui, com a expressió de resignació i que sentim assa sovint, és la que es diu: “és el que hi ha”. Doncs no, no és el que hi ha, perquè si no fos pel punt de rebel·lia dels nostres avantpassats, motivada pels principis de dignitat i del convenciment de què com a essers humans tenim drets, no hauríem viscut unes condicions laborals i socials que ara, des de la prepotència i el domini del capital financer, se’ns vol arravatar. Els ho devem als nostres avantpassats, ens ho devem a nosaltres mateixos.