La FAL a Taroudant. Debat sobre art, cultura i transformacio social

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Development - Education

There are no translations available.

 

  Logo F Anna Lindh

Action Commune Inter Réseaux FAL a Taroudant 11-12.04.2014. Presentation Faculté poly disciplinaires Taroudant. Debats 1: Art, Cultura, Revolucions, Poble, Democràcia

El segon dia d’aquesta acció inter-xarxes FAL a Taroudant, l’activitat es traslladà ja a la Faculté Poly disciplinaires Taroudant, a excepció - és clar! - dels tallers a les escoles i de les actuacions de carrer.

 

P1090456

 

 

M. Ma. Àngels Roque (coordinadora de la Xarxa Espanyola), substituí a M. Mohamed Fahmi (coordinador Xarxa Marroquina) en l’acte de benvinguda per parts de les autoritats universitàries. Destacà Roque, la bona coordinació entre la xarxa espanyola i la marroquina i és felicità de les moltes activitats “superbes” que ambdues xarxes han realitzat plegades.

 

ipod 1 4-2014 149

ipod 1 4-2014 155

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per la seva banda M. Omar Halli, Rector de la Universitat Ibnou Zohr i M. Abddelaif El Hammadi, Degà de la Faculté Polydisciplinaires de Taroudant van destacar la tasca comuna amb universitats espanyoles, així com la participació conjunta en festivals. Valoraren també la gran oportunitat que representava en aquesta ocasió treballar conjuntament amb la FAL i a més a més de amb la xarxa española amb les seves xarxes tunesina, belga, irlandesa, luxemburguesa i sueca, així com amb els valors que representa la FAL.

 

Acte seguit, Ma. Àngels Roque dona pas a la: Primera Taula rodona – Debat

Roque explicà que s’havia optat més per al format de taules rodones que per a sessions tipus conferencia i que es pretenia deixar força temps per als debats perquè hi ha el convenciment que els canvis són molt més importants en l’àmbit local i que la transformació és molt més efectiva a través de qualsevulla activitat relacionada amb l’art ja que l’emoció és un factor determinant d’apropament. Feu també una incursió en la valuosa cinematografia del Marroc i d’Iran, així com un repàs del gran paper de la literatura en els països del sud de la Mediterrània.

 

 

ipod 1 4-2014 161

ipod 1 4-2014 160

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Compagnie des Nouveaux Disparus, Bèlgica

Baixar al carrer, fer treball de recerca i d’apoderament de la ciutadania

 

Debat 1.1 P1090493

 

 

Es presentà, en primer lloc, a la taula rodona, i per part de la Xarxa de Bèlgica, La Compagnie des Nouveaux Disparus. Aquesta companyía vol donar accés a la cultura, al teatre en particular, al públic menys avesat a les activitats culturals. Els seus projectes estrelles són: el festival Théâtre Nomade i el festival Mimoua. Els hi agrada destacar que llurs activitats són sempre gratuïtes. Jamal Youssfi va voler fer un exercici d’actualitat tot comparant la seva activitat habitual amb l’activitat que s’estava realitzant a Taroudant: “… amb un projecte d’artistes reconeguts, comptant amb la burgesia i la classe mitjana, amb la classe política i els mitjans: 1.500 persones, 5.000 a la Medina, la TV en parla, aquest esdeveniment serà conegut a tota la vila! Tot magnífic!”...però considera més efectius els seus projectes: “una petita companyia que arriba a la ciutat i s’instal·la a la Medina, que busca per tot arreu, que escolta i aprèn de tothom, que incorpora al personal que va trobant…tot popular! En definitiva…aconsegueix més gent que en el primer espectacle i el que compta més…unes millors relacions”.

“Quina és la voluntat política?” - es preguntava-. I es responia: “El pes de la balança és molt diferent entre la cultura elitista i la cultura popular. A nivell local hi ha una gran necessitat de cultura. L’obertura d’esperit ens ha de permetre per una banda, reflexionar, i donar alhora accessibilitat a tothom”.

“És que la cultura és perillosa?” continuà preguntant, i respongué: “Totalment cert!. Però per a la major part del món és una oportunitat i una eina de transformació social. Per això per al poder és un perill”.

 

P1090482

 

 

P1090477

P1090479

 

 

 

 

 

 

 

Tot seguit s’obrí el debat amb el públic. El clown Toni Porcar (de Barcelona), que donà les gràcies per la celebració d’aquesta acció internacional, s’identificà com a tal: “un clown que creu que la cultura és amor i respecte per l’entorn i pel món”.

Amparo Gea d’ EL OJO COJO (Madrid), manifestà que per a ella, la cultura també “és una eina per fer créixer la gent en saber i sensibilitat” i que “quan els governs són intel·ligents han de donar suport a la cultura”. Compartí també el seu desencís ja que a la majoria d’indrets d’Espanya, degut a les polítiques del nou govern central i d’altres governs autonòmics, en el marc de la crisi es viuen situacions on els projectes més qüestionadors i actius no reben subvencions o recolzament: “no és tracta d’un problema administratiu sinó de les decisions polítiques. A la comunitat de Madrid es veu clarament”.

Una assistent de la Universitat, dona la benvinguda a les xarxes d’altres països, tot afirmant que: “Totes les cultures són benvingudes al Marroc amb la condició que es respecti la identitat i la cultura marroquina”.

Diversos estudiants digueren que hi ha molta gent que vol participar al Marroc de la transformació social però que hi ha poques oportunitats. Explicaren que una de les sortides es fer voluntariat per a actes socials a través d’ONG.

També des del public sorgiren preguntes en la línia sobre que calia fer per reduir distàncies entre la cultura elitista i la cultura popular.

 

 

ipod 1 4-2014 162

P1090486

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jamal Youssfi respongué que un bon exemple seria el treball de Dario Fo. “El més important –afirmà- és que l’artista tingui total llibertat d’expressió i de creació. La cultura és absolutament política i cal servar i respectar les idees”. I es reafirmà que per a La Compagnie des Nouveaux Disparus el més important és l’animació socio cultural, baixar al carrer, fer treball de recerca i d’apoderament de la ciutadania. La Democratització de la cultura ha de fer que aquesta sigui per a tothom.

 

 

P1090484

P1090487

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tanit Art. Tunisia

Què pot aportar l’expressió artística a la població en moments de conflicte?

 

 

P1090495

 

 

 

 

 

 

 

Lilia Lahmar explicà la voluntat de posar un nom al col·lectiu que és el de la deessa fenícia de la fertilitat. Creat després de la revolució del 2011, el seu concepte és el de treballadors i treballadores de les arts, és a dir que aquest es el seu ofici.

Promouen tot tipus d’art i treballen colze a colze amb la gent.

És defineixen dins el camp de l’agitpop, l’agitació popular, d’ideologia radical d’esquerres i tenen plena consciencia que la seva activitat és molt ideològica i no pas “una disciplina moderna”. El seu missatge és el que transmet la joventut del seu país i el seu teatre, que comporta canvis de formes teatrals, és sens dubte un teatre radical i polític al servei dels moviments revolucionaris. Els seus espectacle, molt polititzats, estan fets amb pocs mitjans i sempre al servei de l’activisme social.

“L’artista mostra la crisi en la seva obra i critica la mascarada política”, afirmà Lahmar, tot explicant que actualment, la creació a Tunísia es fa essencialment al carrer i que es multiplica per tot arreu responent així a la necessitat que té la població d’explicar-se, d’expressar-se, la necessitat de la veritat, d’explorar noves formes artístiques i nous llenguatges.

La producció artística es fa doncs, gràcies a les interaccions, a la sensibilització, al diàleg, a donar la paraula a la ciutadania en contacte, a les comunitats locals. I tots els seus projectes els posen en comú. Aquesta és la seva manera de treballar.

Les seves creacions són per tant als barris pobres, als indrets en lluita, a on es revaloritzen llurs identitats. I el seus públics són igualment diversos, de treballadors a estudiants, d’habitants de barriades a espectadors i espectadores del bell centre de Tunis.

 

P1090499

 P1090502

 

 

 

 

ipod 1 4-2014 171

P1090503

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tot seguit, Lahmar va comentar la totalitat de fotografies visionades per l’assistència de la sala, que tal i com ella ja havia explicat confirmaren la gran tasca d’aquest col·lectiu amb els moviments socials, i -al carrer- amb la lluita de la ciutadania pels seus drets. Fotografies d’un gran impacte dramàtic i d’agitació i d’una gran bellesa artística.

Les intervencions del públic foren per expressar el reconeixement per la tasca d’aquesta grup. Hi hagué també alguna pregunta sobre com es financen. Lahmar contestà amb molta vehemència que les i els artistes creen i han de crear en el conflicte pel canvi. Que cal treballar en xarxa a nivell local i que les petites accions contestatàries no són cares. Com a exemple va parlar d’un projecte amb joves artistes en un barri deprimit, intitular “Démocratisation des Arts”, que va durar 6 mesos.

 

 

EVA International, Limerick. Irlanda

Entendre que la comunitat és un procés permanent de transformació

 

P1090509

 

 

 

 

 

 

 

 

La tercera participant en el debat fou Deirdre O’Mahony, que es definí com a redactora, tecnòloga, catalitzadora dels temps relacionats amb el món local o rural i que afirmà que la cultura tradicional pot ser molt creativa. Per a EVA International, hi ha molts elements importants sobre el temps rurals, en com es viu el paisatge, en la utilització del paisatge que en fa el turisme.

Evidentment, les actuacions sobre el paisatge generen conflictes entre la pagesia, habitants rurals, el nou veïnatge que s’hi ha instal·lat i el turisme.

 

P1090511

 

 

 

Com a exemple explicà les reaccions que havia causat una construcció moderna al centre d’un parc nacional i les reflexions que havien fet també ecologistes, el món de la cultura i activistes socials. Això demostra les relacions complexes i encara no gaire enteses entre tots aquest actors. El concepte tancat de la identitat, les identitats locals, socials, comunals…demostren que no hi ha una definició universal per resoldre problemes davant aquesta complexitat d’actors. Científics, agricultors, artistes…formen part d’aquests debats, obrint noves visions per evitar els conflictes.

Un altre exemple que mostrà en fotografies visionades, fou la reobertura d’una antiga estació de correus inutilitzada, ara reconvertida en un museu de la memòria local amb la recuperació d’objectes antics gràcies a la implicació dels habitants de la zona. En l’actualitat s’hi van fent noves exposicions i s’hi van teixint noves relacions entre la gent que visita l’antiga estació. Al voltant d’aquest experiència s’han realitzat també seminaris sobre que representa la memòria i el patrimoni. L’objectiu principal és que aquest nou espai sigui permanent i produeixi riquesa.

Cal entendre – afirmà O’Mahony - que la comunitat és un procés permanent de transformació i de formació dia a dia, responent a una pregunta del públic de la xarxa irlandesa que es demanava si aquestes accions formen part d’allò que s’anomena concepte postnatura,que reivindica les accions sobre el paisatge. També va voler destacar, la representant d'EVA International, que: “Davant de la polaritat acadèmica hi ha el treball de carrer, experiències d'èxit com les que hem presentat avui aquí, que són expressions de la nova direcció de les intervencions en el paisatge”.

 

P1090513

 

 

P1090514

 

 

 

 

 

 

 

 

Association Culturelle Théâtre Nomade. Marroc

Debat sobre l’art i l’ofici artístic

 

P1090520

 

 

 

 

 

 

Després d’aquesta intervenció el debat es va tornar a obrir i comptà amb una intervenció molt sentida de Mohammed El Hassouni de Le Téâtre Nomade, que feu una menció directa a la seva mare “estarà orgullosa ara de veure’m en una universitat” per situar-nos de ple davant les incògnites d’escollir una professió, un ofici artístic. Per a les persones integrants de la seva companyia és una tria de vida, una tria dura d’assumir ja que “s’està en la confrontació permanent de fer de la teva vida el teu ofici”. Per a ell, aquest ofici te una línia molt associativa ja que si be pots treballar amb màsqueres o titelles i emprar diversos mètodes teatrals, en el fons hi ha el fet d’escollir que treballaràs directament amb la població, ben proper o propera a la societat. Instal·lar-se en un taller en un barri popular i batallar amb tots els afers de la quotidianitat com és posar la carpa i relacionar-te amb la gent del lloc (a vegades han patit actituds violentes en ocupar espais comuns, fins que s’han pogut explicar). Intentar trobar el denominador comú entre artistes i població. “Però cal anar als barris per conèixer les situacions –afirmà- ja que és així com se’ns permet nodrir-nos de la quotidianitat i no d’internet”. Reconeix però, que han ajuntat aspectes tradicionals amb aspectes moderns, com és el fet que ara es poden desplaçar en el tràiler i que fan molt bon us de la comunicació.

Feu per acabar una encesa defensa del seu ofici:”La cultura pot esdevenir una eina productiva de treball que serveixi per alimentar. És un ofici i cal que sigui útil. I són els artistes d’abans els que ens han permès ser on som ara”.

 

Entre les preguntes del públic, a destacar la de la jove que opinà que: “Es pot estar d’acord amb l’art de les revolucions però l’art contemporani també ha de sortir i trobar el seu lloc en els espais públics”. O la de la dona ja més gran que retornava a una idea anterior sobre la identitat:” …El Theàtre Nomade no és gaire conegut al Marroc i potser no és compren. No es pot imposar una cultura que no és coneix”. I d’altres opinions com ara que l’acció artística no ha de produir sensacions estètiques només, sinó que ha de suscitar a la gent la possibilitat de la cerca de la felicitat i la transformació de la realitat. O de nou una altra intervenció “L’art no té nacionalitat, països o fronteres. No té diplomes, ja que des de la primera passa ja és un diploma. Es una peça per a tothom. No hi valen dretes o esquerres, ni ha de criticar la religió ni parlar malament de certes coses”. I encara una altra a tall de resposta: “No es pot confrontar allò que es desconeix”. I una de provocadora: “ El vostre ofici és una distracció només?”.

Les respostes de Mohammed El Hassouni a la primera pregunta foren en la línia anterior: “l’ofici d’artista és un ofici molt difícil, en els nostres espectacles hi ha, per exemple, dansa contemporània” en al·lusió als llocs de consum de l’art. També llegint el fulletó del Téâtre Nomade va reafirmar-se que no es tracta d’actuar, sinó de treballar actuant, d’insuflar art, de fer reviure eines i instruments. I finalment va voler deixar clar que així com La Compagnie des Nouveaux Disparus ha assumit el risc a Bèlgica amb belgues de barris populars, de la mateixa manera el Téâtre Nomade és una historia de tothom, no tan sols local marroquí.

 

ipod 1 4-2014 178

 

P1090481

 

 

 

 

 

 

 

Cultura i desenvolupament

Arts i cultura haurien de fer una contribució més activa en la transformació social

 

P1090530

 

 

 

 

 

 

 

Eduard Miralles, de la Fundació Interarts de Catalunya, feu una de les intervencions finals més complertes començant per la pregunta de si: l’art és perillós? I respongué: “Depèn. A vegades és com un martell”. Cità a Salvador Giner que en un assaig molt celebrat sobre cultura afirmava que la cultura era comunió, dominació i innovació. Dit això continuà… “Què fer? Hi ha un agenda? Hi ha full de ruta? Segur però s’ha delegat a la política i ens cal construir un espai legitimat”.

Miralles digué en la seva reflexió que la relació entre cultura i desenvolupament és un afer nou, és al segle XX que això comença a succeir. Recordà que Alemanya, en un temps conegut, en va fer un us pervers de la cultura i que el turisme també té aspectes perversos. La utilització de recursos ha de venir amb un desenvolupament sostenible.

De fet la cultura és, segons Miralles, la quarta columna del desenvolupament i el seu bon us ha de permetre una vida millor per a la ciutadania i entre les diverses comunitats. De fet ja fa 30 anys que les Nacions Unides van fer informes sobre cultura i hi ha hagut diverses conferències internacionals des d’aleshores. La cultura pot ser un martell construït des de les col·lectivitats locals però que esdevé una reflexió internacional. També anuncià el President de la Fundació Interarts que a nivell internacional el 2015 es reuniran per primera vegada els grans de la cultura, xarxes de xarxes que ajuntaran llurs esforços per posar en el centre la nova venda global del desenvolupament mundial. Opinà que cal seguir aquest macro moviment i provar de trobar una nova consideració de la política cultural entre l’Estat i el mercat.

Sobre la qüestió del finançament, explicà la darrera experiència de la seva fundació en aconseguir l’ajut de la Comissió Europea de 2 milions i mig d’euros per a un projecte entre el seu país i Egipte, Jordània, Tunísia, França, Alemanya…fins arribar a 9 països que lideraran el projecte amb caràcter demostratiu de promoció de la societat civil. Al seu parer, la cultura en el marc de la Unió Europea ha esdevingut una qüestió transversal i de relacions exteriors.

La nova idea de política cultural superaria la dicotomia de cultura culta i popular. Havent-hi molta excel·lència en la proximitat local, les arts i la cultura haurien de fer una contribució molt més activa en la transformació social.

La Fundació Interarts és una organització privada d'abast internacional amb l'objectiu de donar suport al desenvolupament de les polítiques culturals, facilitant el trasvassament  de coneixements en el camp de la cultura.

 

 

P1090534