La família re(i)al o la llei del pare

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Vida quotidiana - Família

Juanjo Compairé

OPINIÓ

El fet que la infanta Cristina hagi hagut de declarar als jutjats per diversos assumptes fiscals i de corrupció ha fet que moltes persones ens replantegéssim l'actualitat de la institució monàrquica.

I no tan sols des de la crítica dels seus comportaments externs, sinó pel que representa com a model de convivència familiar, i de modes socials de masculinitat i feminitat.

En efecte. Vivim un moment d'eclosió de diferents models de vida en comú (diguem-li, de “famílies”). Tenim famílies monoparentals (o més ben dit, “monomarentals”, tot i que cada cop hi ha més homes que viuen la paternitat en solitari), parelles de fet, trios, parelles de persones del mateix sexe, amb o sense criatures; famílies reconstituïdes; retorn a la família extensa, amb l'avi i l'àvia; parelles que no conviuen, etc.

Des d'OPINIÓ apostem per la diversitat però maldem per fer que els homes es comportin com a persones coresponsables en aquesta convivència, amb cura, empatia i respecte en les seves relacions amb les persones amb qui viuen i a les que diuen estimar. Al que aspirem és a que les pràctiques de relació de vida siguin al máxim d'igualitàries i justes, deixant de banda el poder, el domini i sobretot la violència.

La família reial, ens agradi i no, té amb un alt valor simbòlic, però quin model de convivència representa actualment? Perquè el manteniment de la institució monàrquica – almenys a les Espanyes- depèn de com s'identifica amb el model de família o de famílies realment existents.

Un breu passeig per la Història

Des del seu origen, cada país va passar a ser considerat com una gran família tradicional. Llavors, el rei era considerat el pare de la família. I als súbdits i les súbdites se'ls veia com les seves criatures (naturalment, menors d'edat i sense capacitat de decisió). El paper reial era el tradicionalment assignat al pare dintre de la família: proveïdor i protector. El tsar a Rússia, per exemple, rebia els agraiments dels seus vassalls en èpoques de bonança (fins i tot la seva influència es pensava que atreia el bon temps per a les bones collites). A més, com a pare, el seu deure era procrear. A la cort de Versalles els coits maritals de Lluís XIV eren actes litúrgics presenciats amb veneració per tota la Cort, car l'engendrament d'un nou plançó de la casa reial era quelcom religiós.

A les Espanyes hem tingut algunes reines que han exercit de monarques (com, per exemple, les dues Isabels), però això només quan no hi havia més remei, perquè la línia successòria no portava cap descendent masculí. La monarquia, gairebé a tot arreu, ha estat una institució majoritàriament exercida per homes. Aquests patriarques reials actuaven com a amos i senyors del seu regne i de la població que hi vivia. Per tant, quan es casaven unien les possessions. Els matrimonis reials, doncs, eren de conveniència. La vida sexual extramatrimonial dels reis era, doncs, quelcom admès, tot i xocar literalment amb la moral catòlica.

Monarquia, doncs, va unida des del començament amb patriarcat. Estructura piramidal de poder que circula tan sols de dalt a baix (mai a l'inrevés; a cap súbdit li és atribuïda la facultat de triar el seu rei); poder de l'home sobre la dona; autoritat indiscutible d'origen diví i trasmessa de pares a fills (parlem de línia genealògica masculina).

I ara?

Passades les revolucions liberals i democràtiques, algunes formes han canviat en el funcionament dels Estats europeus, però el fonamental, el simbòlic, resta igual. La Constitució diu que el successor és prioritàriament un home; que si hi ha un fill, aquest passa davant de la seva germana. Cosa que és el cas d'Espanya, perquè el príncep Felip no és el primogènit, sinó la seva germana Elena.

Dintre de les distribucions de funcions, el rei és el cap de l'exèrcit. O sigui, té el poder fonamental, el de la força. Mentres que la reina se la veu en actes socials, de cultura i beneficència, ell presideix les desfilades, inaugura l'any judicial, etc. Sabem la seva bona relació -personal i institucional- amb els poders de debò, els poders fàctics, econòmics i mediàtics. Aquesta distribució de funcions entre el rei i la reina és – crec que no cal argumentar-ho gaire- una prolongació simbòlica de la distribució de funcions dintre de la família tradicional entre el pare i la mare. Una distribució de funcions que privilegia el paper del rei. La llei del pare, base del patriarcat.

No ho sé,... no em consta...

Per això, quan ara sentim que la seva filla Cristina -dona, en fi-, en les seves declaracions davant del jutge afirma que ella no sabia res dels tripijocs del seu marit, ens podrà ofendre en la nostra credulitat, però no fa més que seguir el mateix guió. Un guió que consagra la suposada inferioritat de les dones, coherentment amb una institució que queda clar que és patriarcal fins al moll de l'os.

La família reial espanyola ha arribat fins a l'extrem d'admetre plebeus i plebees (com ara la princesa Letízia o el propi Undargarín). No ha admès, però, encara ni tan sols el divorci (la separació de la infanta Elena i Marichalar va ser presentada oficialment com a “interrupció temporal de la convivència”!). Les formes tradicionals, doncs, es mantenen en peu (tot i que cada cop veiem més clarament que es tracta de teatre).

Aquest és un missatge incompatible amb la igualtat entre dones i homes, entre ciutadans i ciutadanes, que defensem com a societat madura. Una ciutadania a la que no li calen tutel·les ni pares. Molta gent jove intenta sortir-se'n en el seu dia a dia. Intenta compartir vida i habitatge, si pot. Inventa cada dia noves formes de vida comunitària. I prova a fer-ho de forma responsable, tenint cura de les relacions, de forma cada cop més igualitària. Aquesta gent pot sentir-se identificada amb la imatge de la família reial? Creiem sincerament que no.