La pobresa té ànima

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Desenvolupament

 maribel

Opinió

A tombs amb la commemoració del Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa, que és aquest dijous 17 d'octubre, m'he posat a pensar en la realitat de la pobresa, aquesta dama que des de sempre ens l'han fet present a la nostra societat, i em pregunto si té un rostre que l'identifiqui i si la seva mirada traspua que té anima.Tot seguit m'han vingut a la ment multitud d'imatges on ens la volen representar, sobretot imatges tendres o colpidores perquè ens arribi i sapiguem que existeix.

Conèixer la realitat de la pobresa no és pas dolent, el que si és pervers és el reclam –sense més- que se'ns fa per tal que hi fem la oportuna aportació econòmica o –darrerament- queviures pels bancs d'aliments. Apel•len a la nostra consciència solidària, la que tenim de forma innata els humans, i –poc o molt- ens quedem més tranquils.
La solidaritat ha anat sovint de bracet amb la caritat i no sempre han volgut dir el mateix, perquè la caritat –com a concepte tal i com l'hem rebut de la cultura imperant- parteix d'una actitud paternalista, és a dir, que s'exerceix des d'un estadi superior i va destinada a les persones que la societat ha situat en estadis inferiors, sense qüestionar les causes que han comportat aquesta divisió social.

Son nombroses les organitzacions socials que tenen com a objectiu arribar als més exclosos socialment, perquè la nostra societat civil és generosa. Però els qui tenen responsabilitats de govern i que haurien de vetllar pel benestar més primer de la seva gent no fan altra cosa que aplicar polítiques que incrementen aquesta distància com un abisme: els rics són cada vegada més rics i els pobres són cada vegada més pobres.

A mi m'ofèn profundament quan trobo una persona que, per tal de demanar allò que li és necessari per als seus, es rebaixa i s'humilia de forma indigna. No us cregueu pas que em refereixo a les persones que ens trobem a l'accés d'algun indret públic amb un rètol on reclama l'ajut per la seva situació (observeu que moltes d'aquestes persones amaguen el seu rostre per vergonya amagant així la seva dignitat). Em refereixo a la realitat d'avui dia, l'empobriment de la població no es fa palesa a les cantonades o als accessos de serveis públics sinó que tenen un rostre conegut ben a prop nostre: són els qui passen per una situació d'insuficiència de recursos degut a una pobresa sobrevinguda per la pèrdua de llocs de treball estables; per la inestabilitat i reducció d'una massa salarial que s'ofereix en llocs de treball més que precaris, per haver estat expulsats de les empreses i no arribar encara a l'edat de jubilació o haver-la hagut de demanar anticipadament, amb una pensió reduïda que amenaça en enxiquir-se encara més.

El rostre de la pobresa té la mirada trista, apagada i sense esperança. També dels nostres familiars, veïns o amics als que no sabem què dir-los per no ferir la seva sensibilitat, però que necessiten –segur- del nostre suport i, amb ell, el de tota la societat, doncs no som pas culpables de la situació que el poder financer ha creat a partir de l'avarícia d'un creixement econòmic desorbitat i la usura del diner que ho compra tot.
Podem fer campanyes de sensibilització fer donatius a les associacions que calgui, dedicar el nostre esforç a recollir aliments i -sobretot- a distribuir-los de forma adient sense que eles persones que en siguin destinatàries en resultin menystingudes, però si cap d'aquests gests no va acompanyat de la pertinent denúncia de la injustícia que es pateix, no ajuda a eradicar-la, al contrari, sols fa que perpetuar-la com un mal necessari.

No és veritat, la pobresa no és un mal necessari perquè la gent que viu més bé pugui tranquil•litzar les seves consciències, que qui vulgui guanyar-se la credibilitat dels seus adeptes imiti formes de vida senzilles sense comprometre's. La pobresa ens ha de fer mal la consciència cada vegada que escoltem l'angoixa de qui la pateix. La nostra impotència ha d'esdevenir ràbia i denúncia, solidaritat i caritat. Una solidaritat que, com diuen els llatinoamericans és la tendresa dels pobles, i una caritat que estigui basada en l'amor a les persones.

La pobresa és evitable, perquè parteix d'una base profundament injusta

Els nostres governs no poden delegar en les institucions de la societat civil i quedar-se tan tranquil, com ara les demandes de beques menjador als infants que ha depassat la partida que hi destinava l'Ajuntament d'Igualada (una partida habilitada encara que no hi tingui competències perquè la Generalitat ha reduït la que hi destinava...), i tots els departament d'atenció a les persones podrien corroborar com la pèrdua de subsidis d'atur, d'ajuts per la llei de dependència, de supressió de la PIRMI o, simplement, com afecta l'economia de els famílies la pujada dels aliments, de la energia o els medicaments els afecta, i com els repercuteixen també les polítiques d'austeritat devastadores que incrementen el cost de serveis públics fins ara d'accés universal, com ara l'educació o la salut.

A les persones empobrides no se'ls pot tractar a partir d'un control dels números de la seva família i exercint una tutela paternalista perquè –per damunt de tot- darrera el rostre de la pobresa i la seva mirada trista. Cal tenir en compte que darrera cada una d'aquestes persones empobrides ha una ànima tractada injustament que té dret –com la resta de mortals- a una vida digna.