25 de novembre, un dia de dol

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Violències

 

Des de 1999 tal dia con avui, 25 de novembre es commemora el Dia Internacional contra la Violència de Gènere. Es va adoptar per l'ONU a través de la resolució 54/134 de l'ONU.

En el que portem d'any cinquanta-una (sí, 51) dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles.

En els últims 13 anys, 877 dones ha estat assassinades per aquells que deien estimar. Són més dones mortes en aquests anys que les víctimes d'ETA en els últims 51 anys. Però ens neguem a anomenar terrorisme. I passa segurament perquè l'expressió TERRORISME ens sembla massa fort i la reservem per als assumptes que afecten l'estat. I, pel que sembla la mort de més de cinquanta dones en un anys, en cada un dels últims anys, no és assumpte d'estat.

En els últims dies, però sobretot avui, omplirem els carrers i places de concentracions de rebuig, de tot tipus i color condemnant aquest tipus de violència que ens mata les dones pel simple fet de ser-ho. Socialment i, pel que sembla també políticament, la vida de les dones val menys que la dels homes, sinó, com s'explica que encara no siguem capaços de cridar a aquest fenomen terrorisme masclista?

El poders públics avui s'omplen la boca de rebutjos, de compromisos, de propostes, però ahir i també demà segueixen amb les retallades en aquests temes. I a aquest, a aquestes retallades, se'n diu VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL INSTITUCIONAL. I també s'exerceix sobre les dones.

I és estructural, perquè impedeix l'accés a determinats recursos a les dones víctimes per la seva completa recuperació. I és institucional perquè qui retalla drets i accés als recursos són les administracions.

Però a més també són les administracions que es neguen a reconèixer els mateixos drets a les víctimes d'aquest terrorisme que el terrorisme polític d'ETA i, per això precisament es neguen a anomenar-lo d'aquesta manera: TERRORISME MASCLISTA.

A les víctimes del terrorisme polític d'ETA les honren recorden i fins i tot les utilitzen políticament perquè les tenen definides. Saben qui són, coneixen els noms, les situacions familiars, i fins i tot les reconeixen amb efectes retroactius, la qual cosa em sembla molt lloable i encomiable.

De la mateixa manera que coneixem el nom de totes les víctimes del 11M i, tot i que se'ls tracti de pitjor manera per part de les actuals institucions del PP, se les reconeix com a víctimes i als seus familiars.

Per què no passa el mateix amb les víctimes indirectes del terrorisme masclista?, Per què tanta por a reconèixer com a víctimes de terrorisme? Sincerament no ho entenc.

Sóc conscient que aquest tema aixeca polèmica perquè es considera que no és el mateix la mort d'una dona a mans de la seva parella o exparella que la d'una persona a mans de terroristes islàmics o d'ETA, És que la mort té matisos?. O seguim pensant encara que no reconeixent que la vida de les dones i per tant els seus morts, valen menys que la dels homes?

Estic molt enfadada. Molt. I no només amb la gent del PP a les institucions que haurien de tenir un acte de decència política i almenys deixar de llegir manifestos elaborats per aquest dia mentre segueixen exercint violència institucional cap a les dones víctimes i les seves famílies. Estic enfadada també per la manca de maduresa ciutadana en considerar aquestes víctimes de diferent manera que a les altres. Estic enfadada perquè no siguem capaços, com a societat d'exigir que aquest dia sigui, cada any, un dia de dol per la pèrdua de tantes vides. Unes pèrdues estúpides i sense cap sentit que ens deixen com a societat més buida encara, en haver de prescindir del talent i de les aportacions amb què aquestes dones ens podrien haver enriquit social i familiarment.

Segueixo enfadada pels silencis còmplices. Perquè un silenci, una no condemna explícita de cadascun dels assassinats d'aquestes dones, és un toc d'alerta a les consciències dels que denunciem i exigim una justícia social que no arriba. Perquè el canvi de paradigmes és més necessari que mai per sumar esforços i demostrar que les víctimes mereixen tot el nostre respecte i les supervivents, a més, mereixen la nostra admiració.

Només un aspecte aconsegueix reconfortar i reconciliar-me amb la societat i és el fet que cada dia som més els que sumem els nostres esforços per denunciar aquestes situacions des de tots els àmbits. I també som més els que alcem les nostres veus per dir alt i clar: PROU JA DE TERRORISME MASCLISTA!. PROU JA DE MORTS DE DONES!

I som més dones les que s'alcen veus i lluitem, però també se sumen cada vegada més homes que rebutgen aquest terrorisme. Són més els homes que rebutgen aquest tipus de relacions.

Les accions de sensibilització i de protesta que portem a terme ara, tant de manera pública com privada, seran, per als que ens creiem sincerament que canviar això és possible, el nostre bàlsam contra el profund dolor que sentim en l'ànima davant l'absència de més de cinquanta dones en el que portem d'any.

Avui, 25 de novembre crec que hauria de ser un dia de dol, perquè tal com indica l'ONU, la violència de gènere és el crim encobert més freqüent al món.

Vaig a seguir denunciant i sensibilitzant per poder seguir donant la veu als que ja no la tenen i exigir respecte i admiració al seu record, tot i els silencis còmplices.